20 d’abril 2013

Un somni

Cada vegada que passo una nit mancat de la Lenore tinc el mateix somni realment horrible. Intento estimular el clítoris de la Reina Victòria amb el revers d’un raspall de carei. La seva faldilla voluminosa gira entorn de la seva cintura i del meu cap. Les seves enormes cuixes de formatge rural em reposen feixugament sobre les espatlles, s’espargeixen davant del meu rostre suat. Quan es mou per oferir-se’m millor sento la dringadissa dels quilos de joies que porta posades. Hi ha olors. Agenollat al tron, sento el panteix impacient de la reina com un tro damunt meu. Passa una estona. Finalment sento la seva veu sobre el cap, metal·litzada pel fàstic i la frustració. «No estem excitades.» Un guàrdia em clava un cop de puny al braç i em fa caure dins una fossa al fons de la qual es distingeix el formigueig d’una infinitat de ratolins. Em desperto amb la boca plena de pèls. Demanant més temps. I un raspall estriat.

David Foster Wallace, L’escombra del sistema

03 de març 2013

O millor dit, camino

M’agrada caminar. O millor dit, camino, i deixem-ho així. [...] Hi ha alguna cosa en el ritme i en la falta d’objectiu de sortir a passejar que trobo relaxant. [...] Hi ha una certa satisfacció tèbia a ser a l’exterior i fent el que es vol mentre l’altra gent està lligada a l’interior, treballant. Els carres de mig matí o de primera hora de la tarda tenen un aire de propòsit definit però no assolit, com si alguna cosa important s’hagués descuidat de succeir-hi. Els coixos i els esguerrats surten de dia a airejar-se; també els vells, i els que ja no tenen feina, i fan passar les hores buides, agombolant el que han perdut, probablement, com faig jo. Tenen un posat alerta i lleugerament culpable; potser temen que els recriminin l’ociositat. Deu ser difícil acostumar-se que no hi hagi res urgent que calgui fer [...] El d’ells, imagino, és un món sense ímpetu. Els veig envejant el tràfec dels altres, mirant amb ressentiment l’afortunat carter que fa la seva ronda, les mullers amb els cistells de comprar, els homes de bata blanca amb furgoneta que reparteixen coses necessàries. Ells són els ociosos sense voler-ho, els esgarriats, els desorientats.
John Banville, Llum antiga, Bromera.
(traducció d’Eduard Castanyo)

16 de febrer 2013

Malgrat?

Extens reportatge de Salvador Almenar en les pàgines de societat del diari Ara d’avui, sota el títol de “La ‘primavera valenciana’ no caduca”. Un repàs dels fets que es van iniciar ara fa just un any a les portes de l’Institut Lluís Vives de València; però també —i sobretot— de quins eren i quins són, un any després, els problemes de l’educació al País Valencià.
Cap al final del text, però, dues afirmacions consecutives criden molt l’atenció: per il·lògica, una; i per inexacta, l’altra. Aquest és el fragment en qüestió:
Tot això se suma a les retallades de les plantilles de professors. Per exemple, la Coordinadora del Professorat Interí ha denunciat l’acomiadament de 3.000 docents des del 2010 malgrat haver augmentat les ràtios de les aules i, des d’aquest curs, un professor ha d’estar més de deu dies de baixa perquè la conselleria enviï un substitut.
Malgrat? Què significa malgrat, en aquest context? És justament perquè s’ha augmentat la ràtio d’alumnes per aula que s’han acomiadat 3000 docents; és justament per tal d’acomiadar 3000 docents —de moment— que s’ha augmentat la ràtio d’alumnes per grup.
Pel que fa a les substitucions de les baixes, el marge de deu dies no és ni ha sigut mai una qüestió de la Conselleria valenciana d’educació, sinó que l’establia el mes d’abril de l’any passat un decret del Ministerio de Educación. Per contra, qualsevol docent que treballe a l’educació pública valenciana sap que fa molts anys —molts— que la Conselleria no inicia els tràmits per a cobrir una baixa fins que no n’han passat quinze dies. Iniciar el tràmits, que no és ben bé el mateix que cobrir la baixa. Un marge de quinze dies, però, que ha quedat àmpliament superat durant els dos darrers cursos: ara mateix, una baixa pot tardar a cobrir-se vint, trenta, quaranta dies...

Per cert. Les conseqüències sobre els estudiants de la falta de calefacció que pateixen, un altre hivern, molts centres educatius valencians es poden curar en una setmana, probablement. Les altres conseqüències, les de les altres mancances, els afectaran —a ells i a tots nosaltres— durant dècades.

20 de gener 2013

Espriu, potser (2)

Espriu, potser. Però les nostres prevencions de fa només uns dies, per a ells són —gairebé punt per punt— una declaració d’intencions. La confirmació de la sospita.
Això és el que publica Xavier Bru de Sala —comissari de l’Any Espriu— en un diari Ara que avui es dedica de manera especial al centenari de l’autor:
Hi ha els que llegeixen o llegiran Espriu: a ells s'adreça en primer lloc l'Any Espriu, perquè tot escriptor vol ser llegit. Hi ha els que no llegeixen ni els grans autors: a ells també s'adreça l'Any Espriu; que les seves paraules surtin a trobar-los: els missatges, els poemes més significatius, l'imaginari espriuà són un patrimoni fonamental dels catalans. Quina mena de país volia? Com ens definia? Ens retreia defectes, ens exigia un comportament als antípodes del cinisme i del tantsemenfotisme, rigorós i exemplar. Si volem mantenir-nos fidels a Catalunya i al català, hem de començar, segons Espriu, per l’exigència i la voluntat de transformar el país segons el model dels més desvetllats i feliços. En aquests moments de tensió i de preparació d’un futur millor, Espriu és encara més imprescindible que en la Transició dels 70. Que la seva clarividència ens acompanyi.
Ara, 20/01/13, pàg. 4

13 de gener 2013

Espriu, potser

Potser Espriu serà víctima de la història dues vegades. Potser, a la seua obra no li farà cap favor que l’Any Espriu siga justament aquest 2013. L’any que s’inicia un mes i escaig després de les eleccions catalanes més importants de la història recent. Que s’inicia només uns dies després de la investidura d’Artur Mas gràcies a un acord amb ERC. I uns mesos després d’una manifestació de l’11 de setembre que ja no és una manifestació, sinó la manifestació. L’any que molts veuen com una transició cap a 2014, el de l’hipotètic referèndum d’autodeterminació. Com un parèntesi, com una espera molesta i estèril entre dues grans fites.
Perquè —potser— la història es repetirà, i tornarà a pesar decisivament la conjuntura. I s’imposarà de nou l’Espriu que anomenen cívic, l’Espriu símbol de la lluita contra la imposició espanyola. L’Espriu només poeta; i, encara, només poeta de poesia utilitzable com a eslògan, proclama o arma llancívola. Un Espriu de Twitter.
Una part molt mínima, en qualsevol cas, de tot el que és Espriu. I si ha de ser només això, potser no cal ni posar-s’hi.