tag:blogger.com,1999:blog-100479512012-01-24T17:39:17.615+01:00"Perquè mentre es presentin tal com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina". Pere CaldersAnahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.comBlogger6111100tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-69492819784799238922012-01-24T17:35:00.000+01:002012-01-24T17:39:17.629+01:00

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-90092266195993227612012-01-19T18:30:00.000+01:002012-01-19T18:59:18.791+01:00

Quan el que hi ha a fora no provoca més que pànic, es corre el risc de tancar-se, de crear-se una falsa realitat que en suplante l’autèntica. De construir-se una capsa, transparent si es vol, però igualment tancada, sense escapatòria possible. Entrar en un taüt és fàcil; però, ¿qui pot pot eixir-ne sense traure ni un clau? Vides fràgils com el cristall, com els animalets que col·lecciona

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-79661687963434660562012-01-15T20:30:00.000+01:002012-01-15T20:30:00.887+01:00

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-1955109378630288562012-01-14T11:50:00.001+01:002012-01-14T11:50:21.091+01:00

A propòsit d’un conte de Montserrat Roig, em pregunten pel significat de la paraula empenyorar, i se sorprenen de la resposta. Els explique que, tot i que encara es fa, potser en altres èpoques ha sigut més usual que no ara. “Bé —rectifique—, potser a partir d’ara torne a ser una activitat habitual”. Riuen, riem.Fa setmanes que prove de situar-los en el context de la postguerra, que els haurà de

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-77885500917486572932012-01-11T21:05:00.000+01:002012-01-11T21:12:53.791+01:00

La por és una arma carregada de futur.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-36149996497505251362012-01-08T19:30:00.000+01:002012-01-08T19:30:01.048+01:00

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-54552874906935135252012-01-06T11:20:00.000+01:002012-01-06T11:21:55.752+01:00

Ya no podía dibujar mejor. ¿Lo haría alguna vez? Pondría título a aquel dibujo, algo detonante; algunos artistas conceptuales habían recibido muy buenos dividendos y una suerte de serenidad social, de satisfacción del deber cumplido, por la capacidad de titular exageradamente sus bromas pesadas, cachivaches de trapero en coqueta disposición, las cuatro lineas que eran capaces de trazar sin

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-79531442767358729152012-01-03T18:55:00.000+01:002012-01-03T18:57:46.076+01:00

Le Havre, d’Aki Kaurismäki. Les habituals polaroids atemporals, de colors pastel, i els jocs de llum. Els personatges immensos; el protagonisme dels vells, dels estranys. L’humor subtil. I, com de costum, una mirada més poètica que realista.La història de dos viatges incerts. Un conte optimista. I la constatació que Antoine Doinel és etern.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-40416340026550988422012-01-01T17:15:00.000+01:002012-01-01T17:16:22.885+01:00

El único comunicado que espero de la casa real es aquél en el que anuncien su disolución y la entrega de las arcas. Llegit en un full imprés, enganxat al vidre de la porta d’entrada d’un café de la Plaça Nova de Bilbao, vint-i-quatre hores abans de la innocentada borbònica de dimecres passat.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-4992975009621599392011-12-05T17:26:00.001+01:002011-12-05T18:37:17.259+01:00

Es mira a l’espill i troba que el jersei del treball li estreny massa, quasi com una segona pell que marca tots els plecs que tant la fastiguegen. Una llapassa que li ofega el pit sovint. Baixa la mirada i observa com, al contrari, la falda que tant els agradava cau. Per més que l’haja recosit amb l’agulla i fil de sempre, cau una vegada i una altra sense saber ben bé per què cau. El resultat, un

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-30519437459477957012011-12-03T12:00:00.000+01:002011-12-03T13:04:47.875+01:00

Thomas Jefferson va dir una vegada que tots els homes som creats iguals, una frase que els ianquis i la branca femenina de l’executiu de Washington es complauen sovint a retreure’ns. En aquest any de gràcia del 1935 hi ha gent que té tendència a utilitzar aquesta frase fora de context fent-se-la venir bé. L’exemple d’això més ridícul que se m’acut és que la gent que marca les pautes de l’educació

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-59697569301157539482011-11-19T12:35:00.000+01:002011-11-19T12:37:13.408+01:00

Se li ha de reconéixer el mèrit: ell, tot sol, encarna tots els mals de la literatura catalana al País Valencià. Tots, reunits en una sola persona, en un únic excriptor.Dit això, però: ¿sóc jo que m’hi estic obsessionant, o vosaltres també us el trobeu darrerament fins i tot a la cullera amb què mengeu?

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-86996914874827392011-11-08T19:45:00.000+01:002011-11-08T19:45:16.804+01:00

«Manel perquè no t’ho deixes», li va dir un editor de Barcelona. Davant aquest suggeriment l’escriptor va re- spondre: «Perquè no puc».

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-37083596415950080762011-11-05T13:35:00.000+01:002011-11-05T13:35:00.277+01:00

Vint-i-quatre hores després del TNC, en canvi, era jo qui xalava, i de valent, a l’In-Edit, el festival de cinema documental musical. El motiu, The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou 1971-1973, una crònica molt recomanable de la gestació de tres discos claus de la història del rock contemporani: Transformer, de Lou Reed; Raw Power, dels Stooges; i The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-30019277999696911162011-11-02T19:00:00.000+01:002011-11-02T19:03:20.464+01:00

Una vella, coneguda olor, de Benet i Jornet, al TNC. Vesprada de tardor amb l’hora canviada. Un percentatge alt de tercera edat que xala al pati de butaques com ho faria al saló de casa davant del televisor. Olor antiga —que no és el mateix que vella— i Belbel en tiempos revueltos. Nostàlgia i fotos en blanc i negre.I una gran escenografia, això sí.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-5997175291857435732011-10-16T12:00:00.003+02:002011-10-16T12:02:21.588+02:00

...sonst sind wir verloren. L’homenatge de Wenders a Bausch enlluerna, més enllà de les tres dimensions. Ballem, ballem. Si no, estem perduts.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-84546097411873253282011-10-11T14:30:00.001+02:002011-10-11T14:31:53.171+02:00

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-11963784592028912532011-10-09T13:30:00.000+02:002011-10-09T13:37:02.498+02:00

Hi ha obres que tenen la capacitat d’impressionar-te sense que, d’entrada, en pugues dir poc més que quatre obvietats. Que ets conscient que t’han impactat, però també del fet que no ets capaç d’objectivar-ne els motius. Que queden larvades al teu interior, i van creixent-hi i obrint-se pas a poc a poc. Que tenen un recorregut llarg, que no només no s’exhaureix en el primer contacte, sinó que s’

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-81110790395048152132011-09-26T18:40:00.000+02:002011-09-26T18:40:55.559+02:00

Tot sona fals en la darrera pel·lícula de Carles Benpar. Els personatges, els diàlegs, els girs del guió, les actuacions de la majoria d’actors i actrius. Tot. Tan fals com els colps de telèfon que Sílvia Marsó (no) dóna a la cabina. Tan fals com el taxi que sempre és quan se’l necessita.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-47585654349657163432011-09-24T11:30:00.000+02:002011-09-24T11:34:05.844+02:00

Sí però no.En Solar, McEwan continua demostrant la seua capacitat per a la construcció de personatges. En aquest cas, especialment, el de l’omnipresent protagonista: el Premi Nobel Michael Beard.Però, la darrera novel·la de l’anglés és més caricaturesca que àcida, més còmica que irònica. Bastida per a un Beard tan i tan voluminós —en el sentit literal i en el figurat— que deixa en una penombra

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-63396636738466010382011-09-16T19:15:00.000+02:002011-09-17T09:34:47.876+02:00

Because there was no other placeto flee to,I came back to the scene of the disordered senses,came back last night at midnight,arriving in the thick June nightwithout luggage or defenses [...]Anne Sexton, “Flee on your donkey”(Perquè no hi havia cap altre lloc / on fugir, / vaig tornar a l’escenari dels sentits en desordre, / vaig tornar-hi anit a mitja nit, / enmig d’una espessa nit de juny /

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-27435489458704882752011-09-07T19:00:00.000+02:002011-09-07T19:02:35.904+02:00

Lídia de Cadaqués és la història d’una dona semianalfabeta que va quedar enlluernada de per vida d’Eugeni d’Ors; i que, a la vegada, va enlluernar personatges com Dalí, Lorca o Buñuel. La història de Lídia, muller i mare de pescadors al Cadaqués d’abans del turisme i d’abans de tot, que es va mirar en un text i va deixar que aquell text la inventés. Que no es deia Teresa però que era Teresa:

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-34717938796516276822011-09-06T19:00:00.000+02:002011-09-06T19:01:21.913+02:00

I també per atzar va reaparéixer, quan ja no l’esperava, gairebé una dècada després. Fa uns mesos, quan ja no el buscava, el vaig retrobar en una llibreria de Barcelona. Un llibre no és el mateix llibre en cada nova lectura; però, més encara, un lector no és el mateix lector, tampoc, ni en cada nova lectura ni vuit anys després. I hi havia el temor d’haver-me’l inventat, d’haver-hi construït un

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-39375727692146037952011-09-05T20:00:00.000+02:002011-09-05T20:03:46.255+02:00

El vaig llegir fa vuit anys, gairebé per atzar: quan algú me’l va enviar perquè donara la meua opinió sobre un projecte editorial que tenia aquesta obra de base. I em va impressionar, la història que s’hi contava i la manera com s’hi contava. No en coneixia l’autora ni el personatge central, i potser per això encara em va colpir més, per la total absència d’expectatives. Però també,

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-60515540905377234832011-08-31T16:30:00.000+02:002011-08-31T16:30:11.284+02:00

...entre lectures i relectures: Roberto Bolaño, Los detectives salvajes Giacomo Casanova, El duel Danielle Collobert, Allò doncs Cristina Masanés, Lídia de Cadaqués Anaïs Nin, Una espia a la casa de l’amor Narcís Oller, Pilar Prim Per Petterson, Cap a Sibèria W. G. Sebald, Els emigrats Anne Sexton, Com ella Lleó Tolstoi, La mort d’Ivan Ilitx David Vann, Sukkwand Island Stefan Zweig, Montaigne

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-64337201359251200822011-08-24T11:25:00.001+02:002011-08-24T11:33:47.727+02:00

Li agradaria llevar-li importància i la roba. Allò primer no sap com, i l’últim no s’atreveix. La realitat és, però, que li dóna importància i el temps. Mentre aquest passa, pensa un negoci amb lletres grans i en anglés: I EXPORT DESIRE Qui ho sap, potser augmente el seu producte interior brut.

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-69069665220515029412011-07-13T19:42:00.000+02:002011-07-13T19:42:13.014+02:00

Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d’una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada. […] La biografia que deixem rere nostre com el rastre d’una serp a l’arena: vet aquí un artifici que sovint ens conforta. […] El sentit d’una vida és la vida mateixa, allò que construïm cada

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-6163599435343436812011-06-19T11:45:00.000+02:002011-06-19T11:45:00.428+02:00

Querétaro és un símptoma impagable de la malaltia. Que m’hi incloguen a l’hora de fer recompte dels parlants del seu idioma, també.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-9306487456518120862011-06-11T11:00:00.000+02:002011-06-11T11:03:32.990+02:00

Anava a enllaçar i recomanar el text que publica avui O-TeArai, però no sé si estic del tot d’acord amb la conclusió final de dErsu_. Llegir i escriure? En absolut! Les principals activitats d’aquells que es fan dir escriptors són, per aquest ordre, dir-se escriptors i fer-se dir escriptors. Constituir-se en gremi, grup, grupuscle o capelleta, engegar activitats de caire recíproc —inclosa la

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-6184834038555143172011-05-22T20:05:00.000+02:002011-05-22T20:05:00.232+02:00

una passa, dues passes... tres... set...i tu? i jo? i la carn que trèmula espera?dret al cor o al cervell. i tu i joesperem l’acte final, el tret definitiu.la mirada o la paraula.Anna Montero, Teranyines

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-76290815924325926932011-05-17T17:00:00.001+02:002011-05-17T17:05:03.324+02:00

Ignore en què s’assemblarà la història que vivim i la Història que escriuran. En qualsevol cas, però, modestament propose de recuperar-hi el concepte d’exili interior. I parle de valencians, d’alguns valencians.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-73926138702712685012011-05-02T17:30:00.000+02:002011-05-02T17:30:41.080+02:00

(Imatge presa amb el mòbil, ara fa quasi un any, en un aparcament del centre de València).

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-26787756485965270352011-04-23T18:35:00.000+02:002011-04-23T18:35:00.868+02:00

Una interessant proposta sobre la violència, sobre la culpa, sobre la valentia i la covardia. Algunes paradoxes conegudes posades en imatge: per exemple, què ha de fer el metge que té a la taula d’operacions un assassí? Per exemple, de què ha servit a una generació l’accés a la cultura si a dins de casa està criant el monstre?Veient la pel·lícula de Susanne Bier es fa difícil no comparar-la amb

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-23922125880032247402011-04-16T10:10:00.001+02:002011-04-16T10:30:54.565+02:00

L’essència de l’actor, de qui s’ha d’emmotllar a les exigències d’un personatge. Dels que han de dir en un espot, per exemple, que tenen cinc-cents vuitanta quilòmetres de costa des d’Alcanar a Portbou; i en un altre, en canvi, que el País Valencià és el seu país.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-3952594034695757712011-04-14T18:40:00.000+02:002011-04-14T18:40:00.261+02:00

De la València republicana a la València dels aeroports sense avions i de les biblioteques sense llibres. I amb l’orgull intacte.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-82358802144592163142011-04-10T16:23:00.005+02:002011-04-10T16:46:32.881+02:00

La recerca de la identitat. Viatjar als orígens per a trobar, probablement, el dolor. Per a trobar que no ets sinó la cendra d’incendis que van ser, alguna vegada, en algun lloc. I que el rastre, ací i allà, s’ha esborrat producte de les flames. O s’ha difuminat, com es difuminen sobre el paper les lletres de les cartes que un pres polític va escriure a Paterna abans de ser afusellat.La mort mai

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-16080045743767540062011-03-15T20:07:00.002+01:002011-03-16T18:26:31.204+01:00

Jo, que no conec ningú, vaig tindre l’oportunitat de conéixer Maria Beneyto fa ja més de deu anys. Estava fent el doctorat i no aconseguia feina, un professor em va oferir un treballet de picadora de textos. Només acceptar-lo em va donar un nom i una direcció. A l’hora acordada em vaig presentar en un portal amb porter que m’indicà un pis, un pis amb gos, un gos que lladrava i lladrava, i ens

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-87539071528036001382011-01-16T11:04:00.003+01:002011-01-16T13:27:34.765+01:00

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-62462021660644305752010-12-12T14:13:00.001+01:002010-12-12T16:28:36.353+01:00

SEXTINA REIVINDICATIVA Amor, ja que m'has dit que et digui què vull, t'ho diré ben clar: contra l'horari, el meu desig reivindica el lleure total, i tu i el teu desig per paga, pujar parets d'amor pet tot ofici i pintar de diumenge la setmana. Ja ho sé! Tot no pot ser caps de setmana i postes de sol. Sí, ja ho sé. I què! Deixa'm clamar, adolescent d'ofici, per la mort violenta de l'horari per

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-60314902347146320222010-11-08T19:50:00.000+01:002010-11-08T19:52:40.769+01:00

El secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar les coses com veritablement són és allò que els permet de viure, ja que una ullada momentània, sense obstacles, de la totalitat del sofriment del món els anihilaria a l'instant, com una alenada del gas més letal.John Banville, Els infinits, Bromera

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-75934070340058550562010-11-01T13:55:00.000+01:002010-11-01T13:57:40.633+01:00

En la majoria dels casos, a més, veure’ls disfressats de fantasma no deixa de ser una redundància.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-57810323497510892782010-10-23T13:00:00.001+02:002010-10-23T13:10:33.296+02:00

L’individu sent que no està a l’altura d’aquest continu bombardeig d’estímuls i missatges, que no l’enriqueixen, sinó que el destaroten. [...] Sent, sobretot, que aquesta contínua agressió de la provisionalitat i de la instantaneïtat el fa viure sempre en un món no essencial, en espera que, després de la frenètica seqüència d’inessencialitats absorvents, comenci la veritable vida. D’aquesta

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-57348558431417155122010-09-23T22:12:00.001+02:002010-09-23T22:13:40.798+02:00

En una de les portes del bany de dones de la FNAC, les usuàries havien anant posant les seues pors, segurament inspirades per l’opressió que inspira el cau en si mateix. Una d’aquestes pors em va sobtar i no vaig poder-me estar de fotografiar-la.

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-42329178267571666052010-09-04T12:34:00.004+02:002010-09-04T12:40:42.687+02:00

M’has dit que vols saber la meua edat.Jo visc només des del dia que et vaigtemptar els pits i les cuixes al cine—el Metropol: ho recorde ben bé—i vaig sentir, agraïda, una màque vacil·lant també em cercava el cau.Des de llavors comencen els meus dies.Tu deus saber quina és la meua edat.T’estime molt. Sense tu no sé viureni sé què fer amb aquest tros de carna l’engonal, que de sobte se’m

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-219193007661565942010-09-01T23:54:00.003+02:002010-09-02T00:00:02.014+02:00

Continuar, malgrat tot provem de continuar. Contra ells i, en part, també un poc contra nosaltres, contra segons quines temptacions. És 1 de setembre: jo ja m’entenc.Cada dia que passa admiro més els conservadors, els qui mantenen allò que ells consideren que és bo, i tinc en menys, en molt menys, els qui fan de la improvisació una genialitat i de la ruptura un leitmotiv grotesc que els acompanya

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-67794711164170760502010-05-19T16:35:00.001+02:002010-05-19T16:43:46.808+02:00

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-39603609829089461832010-05-13T21:08:00.001+02:002010-05-13T21:10:11.876+02:00

La última noche. Les narracions breus de James Salter són artefactes aparentment senzills, tranquils, però d’una precisió corprenedora. Amb la contenció típica dels relats que oculten més del que expliquen, en què els silencis s’intueixen carregats de significat. I amb un lirisme melangiós que sembla provenir de la sensació de fracàs.Fracàs, oportunitats perdudes, secrets inconfessables, zones d’

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-18095876606004056132010-05-12T14:35:00.000+02:002010-05-12T14:35:30.947+02:00

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-4451492883268209982010-03-10T13:30:00.001+01:002010-03-10T13:34:37.712+01:00

New York Times, maig-2008

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-69592468754659895792010-03-06T11:00:00.000+01:002010-03-06T11:03:59.866+01:00

Por eso, la novela delata a quien la escribe, se vuelve incluso contra él, lo denuncia. No sólo la novela, cualquier forma de escritura es un policía riguroso al que difícilmente se le escapa ningún indicio: incluso me atrevería a escribir que la literatura —como los amantes— acostumbra a vengarse de quien no se arriesga a llegar hasta el límite; una escritura a medias es una mentira que el

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-88219854213612896292010-02-27T13:05:00.000+01:002010-02-27T13:08:04.337+01:00

Anit, Tirant de Cançó: nou concerts simultanis en altres tants punts del país, des de Vinaròs fins a Elx. Una idea brillant, perquè t’obliga a triar i t’evita la temptació de veure’n —posem per cas— dos o tres en divendres successius.I triem; fem un càlcul de probabilitats i un poc més de cent quilòmetres, i ens allarguem a trobar-nos amb el nostre Astre particular. Viatge (intercomarcal) a

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-58950110657581720352010-02-21T19:50:00.000+01:002010-02-21T19:51:57.358+01:00

La malaltia mental, el deliri consistent a elevar la coincidència al rang de causa o de conseqüència. Més encara: a establir línies de connexió entre successos molt allunyats els uns dels altres, però que —per a aquell que delira— passaran a formar part d’un mateix i únic ordre. El deliri, doncs, com un univers creatiu, com la possibilitat de construir-se una vida: una altra vida, o finalment una

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-92196303066901139942010-02-15T21:10:00.000+01:002010-02-15T21:12:56.722+01:00

Octubre, 1885. Vint-i-cinc anys. La flor de la joventut ja ha passat. Ja sóc home. És notable que un sia home en el sentit de la plenitud física i de drets, precisament així que s'ha acabat el temps més hermós de la vida. Me direu que això és una llei natural; que el tipus de bellesa és la flor i no el fruit. Doncs això mateix, l'ésser això una llei natural és el que em commou; el que una cosa

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-35324164304502825702010-02-06T11:05:00.000+01:002010-02-06T11:10:35.371+01:00

Haloscan is being shut down on: Feb 11, 2010. The Haloscan hardware and software is physically failing and we have no choice but to discontinue the service. Aquest és el missatge que apareix des de fa uns dies a la pàgina de Haloscan, el servei de comentaris que fem servir en invasió subtil. I l’única opció que ens donen és passar-nos a un servei de pagament que sembla que forma part de la

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-35841335047279363212010-01-17T21:00:00.003+01:002010-01-17T21:11:16.859+01:00

En realitat, mai no es resignava a comprar res d’on no pogués extreure un profit intel·lectual, sobretot el que ens procuren les coses belles tot ensenyant-nos a buscar el nostre plaer lluny del benestar i de la vanitat. Fins i tot quan havia de fer un regal considerat útil, quan havia d’oferir una butaca, uns coberts, un bastó, els buscava “antics”, com si, esborrat el seu caràcter d’utilitat

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-28480136875969301662010-01-12T18:50:00.000+01:002010-01-12T18:51:59.892+01:00

Acabe, finalment, Els jugadors de whist. Una novel·la interessant; segurament, una de les que quedaran de 2009. Però se m'ha fet llarga: encara he tingut temps d'odiar el protagonista i les excessives pàgines de la seua descomposició per (des)amor, que es perllonguen —potser— innecessàriament. Això, però, és el final. La resta, un intel·ligent exercici de memòria i crònica generacional; de fet,

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-27879606307994370342009-12-31T18:20:00.002+01:002009-12-31T18:26:11.294+01:00

Si s’ha parlat tant que el segle XX comença aquell any 14, potser el segle XIX no deixà d’acabar efectivament el 1900 —coincidint amb la mort de Nietzsche, Wilde, o Verdi un any més tard—, de manera que enmig es produí un entretemps habitat per éssers trencadissos, malenconiosos, inadaptats a cap altre temps realment existent, malfiats i patidors de tota forma de poder, com Franz Kafka, Alban

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-78214057557748929252009-10-31T10:50:00.002+01:002009-10-31T10:55:29.269+01:00

Dels molts que falten en la foto, aquesta vesprada, pel centre de València, recordaré De la Rúa. Molt especialment De la Rúa.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-57686936098309803952009-10-13T21:25:00.001+02:002009-10-13T21:26:44.691+02:00

No sempre es té la capacitat, o les ganes, de convertir l’anècdota en Història, el nom comú en propi. La majoria de les vegades, si açò s’assembla a un hivern no és per impecable, sinó per desolat, erm, remotament fred. Una aparença, només; perquè les coses, sortosament, no són tan negres. Ni tan sols grises. És, únicament, que no tinc ganes d’escriure sobre segons quines decepcions: si més no,

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-68950227556411069072009-09-26T19:24:00.002+02:002009-09-26T19:32:43.433+02:00

“Al principio era la palabra. Después la palabra se volvió incomprensible” (Ennio Flabiano, citado por Nicole Krauss en un hotel de Liubliana).... i llegit en l’interessant Dietario voluble d'Enrique Vila-Matas en el sofà de casa.

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-33047981010006469752009-09-14T10:05:00.003+02:002009-09-14T23:24:40.818+02:00

   

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-56970329621377508222009-09-08T21:00:00.002+02:002009-09-08T21:14:35.320+02:00

Acabe el llibre de Doro Balaguer que he anat llegint de manera intermitent al llarg de l’últim mes, aproximadament. Entre anades i vingudes, avions, i pauses d’altres lectures més urgents.Tenia unes referències prèvies molt vagues del personatge en qüestió; poca cosa, més enllà d’haver-li llegit algun article en premsa, de relacionar-lo amb el comunisme i el nacionalisme valencià, i de saber-li

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-77738242708826355262009-09-04T19:55:00.002+02:002009-09-04T20:00:50.627+02:00

Els autors d’El último guión deuen creure que han fet una pel·lícula sobre Buñuel, però l’han feta sobre el pas del temps. Sobre la caducitat de les nostres ambicions, sobre la tossuda tendència a enlletgir de les coses.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-85083570303323618842009-09-01T11:05:00.001+02:002009-09-01T11:10:20.441+02:00

Tot i que l’Ulisses de Joyce ha quedat –lògicament– associat a la ciutat de Dublín, l’obra conté algunes referències que van un poc més enllà de les fronteres de la ciutat –i de la torre Martello de Sandycove! En l’episodi número dèsset, per exemple, construït a partir d’una estructura de preguntes i respostes que recorda un catecisme, Bloom considera quines coses podrien impulsar-lo a anar-se'n.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-63686741112941214862009-08-30T13:36:00.003+02:002009-08-30T17:44:47.022+02:00

Els nostres estius comencen amb els dimonis de Massalfassar i acaben en el FRA, mentrestant hem gaudit plenament d'aquest estiu que acaba. Hui és el veritable Cap d’Any i no el que marca el calendari. I en els últims dies, una cançó: Neix el món dintre l’ull, de Mishima.Estic tranquil·la, tranquil·la.

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-49197414098954010832009-06-30T10:10:00.000+02:002009-06-30T10:11:19.423+02:00

Ho hem vist moltes vegades respecte –sobretot– de la burgesia francesa –pense ara mateix per exemple en Chabrol, que n’és un mestre– i resulta que també era possible de fer-ho mirant cap a la burgesia catalana. Tres dies amb la família és una molt recomanable opera prima. Una pel·lícula de temps lent i de mirada atenta al detall, que indaga en els rituals, els rols adquirits, les relacions i les

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-60195559694742229262009-06-22T21:31:00.001+02:002009-06-22T22:37:47.485+02:00

Imagina’t, algú es precipita deliberadament cap a la perdició i el pots salvar: el salvaries? Imagina’t una operació i un pacient que pren drogues que són incompatibles amb l’anestèsia, però li fa vergonya prendre-les i no vol dir-ho a l’anestesista: parlaries tu amb l’anestesista? Imagina’t un procés judicial i un acusat que serà condemnat si no revela que és esquerrà i, per tant, no pot haver

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-48110435013129569042009-06-20T11:15:00.001+02:002009-06-20T11:15:22.470+02:00

Fa una setmana que vaig veure El cant dels ocells, i continue arrossegant la sensació d’haver perdut el temps de la manera més absurda que recorde recentment. Producte –de ben segur– de la meua incapacitat manifesta de copsar la sensibilitat artística. Perquè no hi he sabut trobar res. I res és molt.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-37611860854154621782009-06-10T13:42:00.000+02:002009-06-10T13:43:17.592+02:00

Provar d’assemblar-se al PP no ha servit ni al Bloc ni a la sucursal valenciana del PSOE. Assemblar-se al PP només serveix –com ja era evident abans de diumenge– al propi PP. Però fa tota la impressió que ells són els únics que ho saben.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-24720077064760720462009-06-08T20:50:00.005+02:002009-06-08T22:10:07.080+02:00

Una pel·lícula corprenedora. Un poètic relat de l’adolescència, entre l’amor i la mort, amb aroma de Truffaut i bellesa tràgica. Christophe Honoré hi adapta una novel·la del XVII –La Princesse de Clèves, de Madame de La Fayette–, la trasllada al París actual i la pobla d’herois romàntics. D’adolescents que viuen a tot o res, que es llancen als sentiments sense xarxa; desorientats, però amb la

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-9248338465562843982009-05-15T12:00:00.000+02:002009-05-15T12:00:42.349+02:00

[...] ara el pobre tastarà per primera vegada un dels sabors menys grats de la vida de l’escriptor, l’espera del judici del lector, la desproporció entre l’interès propi pel que un escriu, un interès expansiu, impacient, omnívor, i el desinterès inicial, i sovint final, dels altres. Encara no sap que esperar que una novel·la, sobretot la primera, tingui ressò és tan ridícul com tirar-se un pet

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-60241697368555553692009-05-08T14:35:00.002+02:002009-05-09T11:16:28.842+02:00

Una mateixa notícia plantejada amb dos titulars lleugerament diferents. D’una banda, a la secció de Cultura del Levante d’avui: "Los críticos valencianos premian a Simó, Company y Martínez Marzo". De l’altra, al propi web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana: "S'atorguen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians". Cal llegir el text de qualsevol de les dues notícies per tal

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-73799302273432827142009-05-04T17:40:00.000+02:002009-05-04T17:41:14.816+02:00

[…] es diu a Itàlia, en un proverbi habitual, que no coneix Venus en la seua perfecta dolçor qui no s’ha gitat amb una coixa. [...] Hauria dit que el moviment irregular de la coixa aportava algun nou plaer a la faena i alguna punta de dolçor als qui ho proven, però acabe d’aprendre que fins i tot la filosofia antiga n’ha pres posició: diu que, en la mesura en què les cames i les cuixes de les

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-7237361037894872009-05-02T13:00:00.002+02:002009-05-02T18:20:02.379+02:00

Des que el dijous al matí vaig llegir la premsa, he fet i refet mentalment mil vegades una anotació que –al remat– no he penjat ací perquè he preferit deixar-la refredar. Però ara ja sé que no la podré escriure sense referir-me als dos protagonistes amb determinats qualificatius, així que he decidit reduir-la a una única frase: Alfonso Rus continua sent fidel al manual del bon feixista –en

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-86570202766761740792009-04-28T12:20:00.000+02:002009-04-28T12:20:00.715+02:00

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-37720518084277247252009-04-21T19:40:00.000+02:002009-04-21T19:40:05.443+02:00

Època de llistes. Com que n'he de fer una igualment, he pensat –encara no tinc del tot clar el motiu– de canviar el costum d'altres anys i deixar-me-la anotada. Són novetats en sentit estricte, publicades en un marge de temps relativament breu que va de setembre de l’any passat fins el mes de febrer o març d’enguany: Victòria Camps, Creure en l’educació, Edicions 62, Barcelona, 2008.Urbà Lozano

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-38711287750411994352009-04-10T23:10:00.006+02:002009-04-10T23:23:58.631+02:00

Un dels aspectes més alarmants: els profunds dèficits democràtics de la societat valenciana, i l’absència absoluta de debat –o si més no d’uns mínims tocs d’atenció– al respecte. El somnífer deu ser tan potent, que ni la invisible oposició política ni la desorganitzada societat civil mostren cap reacció als estímuls constants que, en qualsevol altra societat que es diga democràtica, no passarien

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-65205475109478157012009-04-07T21:00:00.000+02:002009-04-07T21:00:46.245+02:00

Recorde el lloc perfectament. Com si fóra un delicte i mig amagada, vaig copiar entre d’altres aquest poema atrapat en una llibreria i en un llibre i en una pàgina i ara... en un cos, el meu, quin si no. No em puc desprendre de la meua vida que indefectiblement em conté dins d’aquest jo irreversible.Barrera sempre present davant dels ulls del cos del pensament, dic que enderrocar no puc

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-87943017017596964042009-03-28T13:35:00.000+01:002009-03-28T13:35:00.952+01:00

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-9498835688113487252009-03-26T21:10:00.001+01:002009-03-26T21:14:10.139+01:00

Sembla que Martí Domínguez ha tingut més paciència que no nosaltres. Sembla que s’hi ha quedat a observar-los, mentre nosaltres hem marxat: hem hagut de marxar. Però l’esforç ha valgut la pena només per aquest impagable treball d’autèntica entomologia que publicava avui a la premsa: Potser el que empenyia Sísif no era una pedra sinó una falla. Per això per a nosaltres la seua gesta ens resulta

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-30485857064088665262009-03-23T20:45:00.000+01:002009-03-23T20:47:20.709+01:00

Havia llegit –fa anys, en el moment que es va publicar– la traducció al castellà de Lisboa, Livro de Bordo, de Cardoso Pires. I en recordava poques coses, però sabia que l’havia gaudit. Per això, fa uns dies, encete amb ganes l’edició que n’ha fet recentment la Universitat de València, però l’acabe amb un sentiment més aviat d’emprenyament. Per una traducció ortopèdica, que me n’entrebanca la

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-43027316964938400862009-03-09T22:42:00.000+01:002009-03-09T22:42:36.671+01:00

Pocs escriptors com Sebald són capaços de reproduir literàriament el procés mental de l’associació d’idees, de la derivació constant de temes que sembla tendir a l’infinit. Aquella que ens fa preguntar-nos –de vegades– com hem arribat a un determinat punt de la reflexió, del discurs o de la conversa. I fa igual, en definitiva, quin n’haja estat l’origen. També per a Sebald, que comença parlant

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-15884360923707257052009-03-01T19:00:00.000+01:002009-03-01T19:02:09.624+01:00

Més tard, quan va haver satisfet els seus desitjos, va dormir en una perfumada casa de putes, roncant vigorosament al costat d’una meuca insomne, i va somiar. Podia somiar en set llengües: italià, espanyol, àrab, persa, rus, anglès i portuguès. Havia anat agafant llengües de la mateixa manera que els mariners agafen malalties; les llengües eren la seva gonorrea, la seva sífilis, el seu escorbut,

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-60126771232357535482009-02-24T20:50:00.006+01:002009-02-24T21:02:22.106+01:00

Llegir S. el tranquil·litza. Perquè li demostra que no està malalt. O, si més no, que la seua no és una malaltia exclusiva.Parce que moi je rêve, moi je ne suis pas*. * De la pel·lícula Léolo.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-28203118753181164412009-02-22T11:58:00.000+01:002009-02-22T11:58:41.057+01:00

De les lectures pendents, gairebé tots n’hem parlat; no ens n’oblidem, al mínim comentari sabem que tornen de nou. A dues d’aquestes vaig anar empentada pels comentaris que hi van fer dues adolescents, ambdues de quinze anys. La primera va ser La plaça del diamant. Tenia el vague record d’haver-la llegit feia moltíssim de temps en castellà i l’any passat, després de llegir en boca d’una doneta:

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-60257558639013708062009-02-20T15:00:00.001+01:002009-02-20T15:00:02.959+01:00

[...] no sabría, si se le preguntara por ello, si se sigue escribiendo por costumbre, o por afán de prestigio, o porque no se ha aprendido otra cosa, o por asombro ante la vida, por amor a la verdad, por desesperación o indignación, así como tampoco sería capaz de decir si mediante la escritura uno se vuelve más inteligente o más loco. Tal vez cada uno de nosotros pierda la perspectiva en la

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-65516908152535549092009-02-05T19:00:00.001+01:002009-02-05T19:00:02.176+01:00

La llibertat és un fenomen privat. No existeix la llibertat institucional. Cada dia, cadascú de nosaltres està sol, i només pot ser lliure –d'una manera o altra– gràcies al seu esforç. I sempre durant un lapse breu. Sándor Márai, Dietaris 1984-1989 Més encara: llibertat i solitud com dos fets inseparables. La dosi de solitud prèvia que cal per tal d’exercir la llibertat. La dosi de solitud que

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-8158581562244050672009-02-01T21:00:00.000+01:002009-02-01T21:02:36.117+01:00

Hi ha els marges, que sempre enquadren una realitat ideal. I hi ha els marginats: aquells que existeixen més enllà dels límits. En la pel·lícula d’Ulrich Seidl hi ha bona part d’allò que no és convenient mostrar, que és millor ignorar, de què és preferible no saber-ne l’existència. Vells senils i incontinents que es moren abandonats en un geriàtric, habitants d’edificis en ruïnes en suburbis

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-82597001289274283962009-01-30T16:28:00.000+01:002009-01-30T17:28:17.431+01:00

La banda sonora d’aquests últims dies: Easy Come Easy Go. Amb seixanta-dos anys, Marianne Faithfull no deixa de reinventar-se.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-34499326248252442922009-01-28T18:17:00.000+01:002009-01-28T18:17:19.093+01:00

En un dietari tradicional, l’autor pot escriure Des de fa deu dies, les coses tenen poc de sentit. Em pose la màscara per eixir al carrer, i a casa m’ensorre. Sensació d’estar exhaust. En un bloc, en canvi, no ho podria anotar. Hi faltaria l’embolcall protector de la distància. El filtre de les coses que no són immediates. La intimitat d’allò que ja és passat.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-61766576290966140802009-01-26T20:33:00.000+01:002009-01-26T20:33:09.044+01:00

La muerte y la doncella, al Teatre Talia. Per la intensitat i la persistència dels aplaudiments finals, és evident que una part important del públic no comparteix la meua impressió de l’obra. No he llegit el text d’Ariel Dorfman ni n’he vist cap adaptació teatral prèvia. Recorde, en canvi, la versió cinematogràfica que en va fer Polanski, i hi havia dos elements que aleshores em van semblar

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-28889683239335108132009-01-24T14:10:00.000+01:002009-01-24T14:10:00.144+01:00

La classe (Entre les murs), la pel·lícula de Laurent Cantet, basada en una novel·la de François Bégaudeau. Sota l’aparença de documental –de fet n’agafa alguns ingredients– i amb una certa vocació d’objectivitat, d’observar sense intervenir ni jutjar. Això és, doncs, una aula d’un institut públic de secundària. Així és, en el millor dels casos. Per a bé i per a mal. A París o a València. Els

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-709600375681068892009-01-22T21:05:00.001+01:002009-01-22T21:12:54.570+01:00

Com posar en marxa un complicat sistema mecànic, com engegar maquinària pesada. La puta inèrcia, que primer es nega, que estira amb totes les forces, que es resisteix; però que després no farà més que empényer. I una excusa; només una excusa. *** Ja fa dies que em fa una mica d’angúnia veure l’entrecuix de la torre Eiffel denunciant una inactivitat que no havíem previst. Vam anar a París,

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-51937495503807606962008-12-19T20:05:00.001+01:002008-12-19T20:07:44.530+01:00

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-56278000788372914622008-12-16T21:13:00.001+01:002008-12-16T21:17:36.856+01:00

Hi ha països on es mor d’inanició. Al nostre, en canvi, ens morim –o ens suïcidem, més bé– de pura i simple mediocritat. De la més desesperant manca d’ambició. D’una curtedat de mires que fa autèntica feredat.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-59962969427790766952008-12-08T16:30:00.000+01:002008-12-08T16:30:58.248+01:00

Neteja de la biblioteca. Molts llibres acumulats, i l’evidència d’una progressiva manca d’espai. Me’n recorde de Joan de Sagarra, del sistema que hi fa servir: com de tant en tant avisa, des de l’article que escriu en La Vanguardia, que aquella nit deixarà llibres en un lloc públic de Barcelona –el Passeig de Sant Joan, si no recorde malament. Organitzem distints paquets: bosses per a amics, en

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-46786885898132907412008-12-06T10:50:00.002+01:002008-12-06T15:42:50.694+01:00

Fora de context –del context geogràfic, sociològic, polític, etc.– una informació com aquesta que publicava ahir la Cartelera Turia, a propòsit de la manifestació de dissabte passat contra la política educativa del Govern Valencià, pot sonar exagerada. Pot sonar a rumor convertit en notícia per qui té interés a veure conspiracions i obscures maniobres per totes bandes: El 29-N, mil pancartas,

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-45680448997731475872008-12-03T08:22:00.001+01:002008-12-03T08:23:47.759+01:00

I tampoc no és nou, ni és cap originalitat, afirmar que la literatura és d’aquelles coses que val la pena cuinar a foc lent. Siguem dels bons, encara que això no done titulars fàcils, ni ràpids. Tot i que no tinguem cap revolució, ni cap efecte, ni cap generació: Leo con pena el artículo de opinión de un colega que durante años, en vista de que no tenía la recepción crítica que esperaba, buscó y

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-17219988282181163222008-12-01T21:15:00.000+01:002008-12-01T21:15:00.633+01:00

Passem –en a penes uns mesos– de la queixa per la falta de recanvi per als autors valencians de narrativa en català, a la celebració d’una nova generació, d’un efecte Baixauli i d’unes quantes coses més, igualment d’excessives. I el fet és que sembla raonable de pensar que tot plegat no és coherent: que o bé no estàvem tan malament fa quatre dies o bé que no hi ha per a tant ara mateix.

Perehttp://www.blogger.com/profile/02648560804403831740noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-10047951.post-77966041826842065642008-11-30T18:48:00.000+01:002008-11-30T18:48:39.184+01:00

Ahir em vaig sentir bé a la Manifestació, el ball de xifres no m’importa, només sé que estiguérem veient passar gent compromesa durant una hora i mitja sense poder amagar el somriure dels llavis malgrat el fred. Hui, sé que la Televisió Pública Valenciana només va dedicar 35 segons a la notícia. Hui, a més, reprenc la lectura d’Espejos de Eduardo Galeano i em trobe amb aquest text: LA INFORMACIÓN

Anahttp://www.blogger.com/profile/00796671529078518251noreply@blogger.com0