Si pots fer-te amb la gallina dels ous d’or, la millor opció és explotar-la al màxim, fins a deixar-la ben seca. Això, si més no, és el que sembla que pensen alguns dels estudiosos fusterians –en contra d’aquella tesi de Kundera a què ja ens hem referit en algun altre moment– si fem cas del ritme de publicació de papers que tenen al de Sueca com a excusa. Especialment, aquells que tendeixen a convertir en públiques coses que Fuster mai no va publicar, o els refregits de tot tipus basats en la tècnica de tallar i enganxar.
Sense comptar amb la correspondència privada de l’autor –que va oferint un nou volum de manera periòdica– són tres els títols que han estat publicats en poc de temps: Bestiari, Viure per viure i Joan Fuster, viciós de la lectura. I, sabent quin era el contingut i la procedència de cadascun d’aquests volums, només un va aconseguir de despertar-me la curiositat. En concret Joan Fuster, viciós de la lectura, que havia de recollir les anotacions de l’escriptor sobre altres literatures distintes de la catalana.
Va haver prou, però, de tenir el llibre a les mans per tenir clar que allò no anava amb mi –la informació de la portada i la manera com s’hi distribueix no poden ser més aclaridores– i fullejar-lo em va acabar de convéncer de fugir-ne com de la pesta. I aquest matí, en llegir Posdata –el suplement cultural del periòdic Levante– he confirmat la meua intuïció, gràcies a la ressenya que hi publica Alfred Mondria. Una ressenya que, com de costum, demostra que el seu autor és una de les poques excepcions dins d’un panorama crític realment penós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada