Phthirus pubis

Si pots fer-te amb la gallina dels ous d’or, la millor opció és explotar-la al màxim, fins a deixar-la ben seca. Això, si més no, és el que sembla que pensen alguns dels estudiosos fusterians –en contra d’aquella tesi de Kundera a què ja ens hem referit en algun altre moment– si fem cas del ritme de publicació de papers que tenen al de Sueca com a excusa. Especialment, aquells que tendeixen a convertir en públiques coses que Fuster mai no va publicar, o els refregits de tot tipus basats en la tècnica de tallar i enganxar.

Sense comptar amb la correspondència privada de l’autor –que va oferint un nou volum de manera periòdica– són tres els títols que han estat publicats en poc de temps: Bestiari, Viure per viure i Joan Fuster, viciós de la lectura. I, sabent quin era el contingut i la procedència de cadascun d’aquests volums, només un va aconseguir de despertar-me la curiositat. En concret Joan Fuster, viciós de la lectura, que havia de recollir les anotacions de l’escriptor sobre altres literatures distintes de la catalana.

Va haver prou, però, de tenir el llibre a les mans per tenir clar que allò no anava amb mi –la informació de la portada i la manera com s’hi distribueix no poden ser més aclaridores– i fullejar-lo em va acabar de convéncer de fugir-ne com de la pesta. I aquest matí, en llegir Posdata –el suplement cultural del periòdic Levante– he confirmat la meua intuïció, gràcies a la ressenya que hi publica Alfred Mondria. Una ressenya que, com de costum, demostra que el seu autor és una de les poques excepcions dins d’un panorama crític realment penós.