Le Havre, d’Aki Kaurismäki. Les habituals polaroids atemporals, de colors pastel, i els jocs de llum. Els personatges immensos; el protagonisme dels vells, dels estranys. L’humor subtil. I, com de costum, una mirada més poètica que realista.
La història de dos viatges incerts. Un conte optimista. I la constatació que Antoine Doinel és etern.
i la música i els silencis i la bellesa de l'efímer i la joia de viure. molt xula.
ResponElimina