15 de gener 2007

Llum crepuscular

imatge

Kaurismäki ha aconseguit allò a què tants aspiren: un estil personalíssim, inconfusible, absolutament intransferible i inimitable. Un segell que imprimeix a cada nova pel·lícula i que es fonamenta, bàsicament, en una narració lenta i aparentment asèptica, en una direcció d’actors que sembla buscar la màxima contenció, i en unes històries tràgiques protagonitzades per perdedors a qui la vida maltracta tant i tant que l’espectador acaba per distanciar-se’n i contemplar-ho amb un lleu somriure als llavis.

La víctima propiciatòria de Luces al atardecer és Koistinen, un guarda de seguretat ingenu i solitari que és utilitzat per cometre un atracament als grans magatzems que vigila. Koistinen és la mateixa encarnació de la solitud, del rebuig exercit per la societat cap a aquell que és diferent; és la persona invisible a la barra d’un restaurant de luxe. Koistinen truca a la porta dels altres, els busca, però n’obté el silenci i la indiferència per resposta. Koistinen només parla amb la venedora de la caseta de les salsitxes, més que no amb la intenció que l’escolten, per escoltar-se ell mateix; per creure’s els seus propis somnis, que semblen més reals si com a tal els explica a una altra persona.

Una llum crepuscular, un antiheroi i dos tangos de Gardel: Luces al atardecer és una nova mirada de Kaurismäki a la solitud i la fragilitat.

0 comentaris: