30 de novembre 2008

Ahir i hui

Ahir em vaig sentir bé a la Manifestació, el ball de xifres no m’importa, només sé que estiguérem veient passar gent compromesa durant una hora i mitja sense poder amagar el somriure dels llavis malgrat el fred. Hui, sé que la Televisió Pública Valenciana només va dedicar 35 segons a la notícia. Hui, a més, reprenc la lectura d’Espejos de Eduardo Galeano i em trobe amb aquest text:

LA INFORMACIÓN OBJETIVA

En los países democráticos, el deber de objetividad guía los medios masivos de comunicación. La objetividad consiste en difundir los puntos de vista de cada una de las partes implicadas en situaciones de conflicto.

En los años de la guerra de Vietnam, los medios masivos de comunicación de los Estados Unidos dieron a conocer a la opinión pública la posición de su gobierno y también la posición del enemigo.

George Bayley, curioso de estos asuntos, midió el tiempo dedicado a una y otra parte en las cadenas televisivas ABC, CBS y NBC entre 1965 y 1970: el punto de vista de la nación invasora ocupó el noventa y siete por ciento del espacio y el punto de vista de la nación invadida ocupó el tres por ciento.

Noventa y siete a tres.

Para los invadidos, el deber de sufrir la guerra; para los invasores, el derecho de contarla.

La información hace la realidad, y no al revés.

El meu optimisme “manifest” roman emboirat la resta del dia.

16 de novembre 2008

Identitat

Qui què sóc? La meva resposta: sóc la suma total de tot allò que va passar abans que jo, de tot el que he vist fer, de tot el que-m’han-fet. Sóc tot aquell tot allò que va veure la seva presència-al-món afectada per la meva. Sóc tot allò que passarà quan jo me n’hagi anat i que no hauria passat si jo no hagués vingut. I tampoc és que sigui particularment excepcional en aquesta qüestió; cada «jo», cada un dels més-de-sis-cents-milions que som avui dia, conté una multitud semblant. Ho repeteixo per última vegada: per entendre’m us haureu d’empassar tot un món.

Salman Rushdie, Els fills de la mitjanit

09 de novembre 2008

La tàctica

No sé quina serà la reacció dels republicans nord-americans davant de la contundència dels resultats electorals. Però, si extrapole el cas a la realitat política valenciana, no m’és difícil d’imaginar l’oposició (uf...) en bloc pintant-se la cara de negre amb algun betum baratet.

07 de novembre 2008

Ser Joan Fuster

Ahir, estrena –a la Facultat de Filologia de València– de la pel·lícula documental Ser Joan Fuster, produïda pel Taller d'Audiovisuals i la Càtedra Joan Fuster de la Universitat. Un documental imprescindible, tan imprescindible com el magnífic Del roig al blau que ja havia estat al càrrec del mateix realitzador, Llorenç Soler. I molt emotiva, també; tot i que aquest sentiment tinga un regust, si més no, agredolç: el regust que deixa el fet de mirar a la cara una societat tan desagraïda, amnèsica i suïcida com la valenciana –i que no reconec, per cert, en el conte de fades que va publicar fa uns dies La Vanguardia.

A la presentació prèvia, el propi Soler parla de la voluntat de fixar un Fuster definitiu; canònic, en diu ell. I espere sincerament que s’equivoque, que evitem la tendència –que amb Fuster acostuma a ser especialment exagerada– a la momificació reverencial: res més lluny, em sembla, del fil conductor de l’obra de l’assagista, que és incitació al pensament actiu, desinfectant, escèptic, provocador.

Diu Soler també que l’encàrrec de la Càtedra els obligava a un treball essencialment acàdemic; una idea molt més justificada i comprensible que l’anterior, tot i que no sé si del tot aconseguida. Perquè en el documental hi ha molt present el Fuster, per entendre’ns, de Nosaltres els valencians; però hi trobem a faltar, potser, el de Diccionari per a ociosos. La importància d’aquella vessant fusteriana admet poca discussió, fins al punt que és més que raonable el dubte sobre com seria actualment la societat valenciana sense l’aportació que hi va fer el de Sueca. Però, la preeminència en el film d’aquest Fuster més cívic, més polític, sembla descompensada; i arriba a ser –potser– excessiva, per hegemònica. Sobretot, si pensem que es tracta de l’obra d’una càtedra universitària.