26 de setembre 2011

El gènere femení


Tot sona fals en la darrera pel·lícula de Carles Benpar. Els personatges, els diàlegs, els girs del guió, les actuacions de la majoria d’actors i actrius. Tot. Tan fals com els colps de telèfon que Sílvia Marsó (no) dóna a la cabina. Tan fals com el taxi que sempre és quan se’l necessita.

24 de setembre 2011

Solar

portada
Sí però no.
En Solar, McEwan continua demostrant la seua capacitat per a la construcció de personatges. En aquest cas, especialment, el de l’omnipresent protagonista: el Premi Nobel Michael Beard.
Però, la darrera novel·la de l’anglés és més caricaturesca que àcida, més còmica que irònica. Bastida per a un Beard tan i tan voluminós —en el sentit literal i en el figurat— que deixa en una penombra poc definida uns personatges secundaris massa condicionats.
I amb una història que s’exhaureix molt abans de les tres-centes trenta-tres pàgines que abasta l’edició catalana de la novel·la.

16 de setembre 2011

Her Kind

Because there was no other place
to flee to,
I came back to the scene of the disordered senses,
came back last night at midnight,
arriving in the thick June night
without luggage or defenses [...]

Anne Sexton, “Flee on your donkey”

(Perquè no hi havia cap altre lloc / on fugir, / vaig tornar a l’escenari dels sentits en desordre, / vaig tornar-hi anit a mitja nit, / enmig d’una espessa nit de juny / sense equipatge ni cap defensa [...]. Traducció de Montserrat Abelló.)

07 de setembre 2011

Sobre Lídia (i 3)

Lídia de Cadaqués és la història d’una dona semianalfabeta que va quedar enlluernada de per vida d’Eugeni d’Ors; i que, a la vegada, va enlluernar personatges com Dalí, Lorca o Buñuel. La història de Lídia, muller i mare de pescadors al Cadaqués d’abans del turisme i d’abans de tot, que es va mirar en un text i va deixar que aquell text la inventés. Que no es deia Teresa però que era Teresa: Teresa la Ben Plantada. Que va trobar, de manera del tot inesperada, una escletxa molt prima per a escapar d’una vida massa estreta. I s’hi va llançar, i hi va dedicar tota una vida, fins a donar-hi la vida. La història d’un deliri:
De-lirare, en el seu origen, era el «desllaurar» o el sortir del solc de la terra en ser llaurada. El delirant és aquell que surt del solc previst per situar-se en una ranura intempestiva. Donar la vida per un error només s’explica com una sortida desesperada de l’abisme.
dibuix
Una història que es podria analitzar, segurament, des del punt de vista psiquiàtric; però que Cristina Masanés encara des de la vessant literària, sense obviar l’altra, per a construir-hi un text que és plenament literari. A mitjan camí de l’assaig, la biografia i fins i tot la novel·la; sense perdre mai de vista, però, que es tracta del resultat d’una recerca.
Quina és la relació i quins els límits difusos entre genialitat i bogeria? Si el poeta inventa realitats amb la paraula —i no a l’inrevés—, si la metàfora és una lliure associació de signes, de connotacions i de realitats: ¿quan hem de deixar d’anomenar-lo poeta per dir-li paranoic, quan metàfora per deliri?
En aquest joc d’apropiacions, és precisament el dispositiu que clausura com a insensat un àmbit d’experiència, el mateix que el fa circular —des d’una posició adequada— com a genialitat artística i producte de la més alta cultura.
Una dona enamorada va suturar una ferida incurable modificant la lògica de les evidències: Lídia és el punt on conflueixen amor, literatura i obsessió.


* Sobre Lídia (1) i (2)

06 de setembre 2011

Sobre Lídia (2)

I també per atzar va reaparéixer, quan ja no l’esperava, gairebé una dècada després. Fa uns mesos, quan ja no el buscava, el vaig retrobar en una llibreria de Barcelona.
Un llibre no és el mateix llibre en cada nova lectura; però, més encara, un lector no és el mateix lector, tampoc, ni en cada nova lectura ni vuit anys després. I hi havia el temor d’haver-me’l inventat, d’haver-hi construït un mite. En absolut. No sé si he fet la mateixa lectura, no sé si he llegit el mateix llibre; però el trasbals ha estat idèntic; la impressió, similar. Lídia de Cadaqués m’ha colpit tant com la primera vegada; més, potser, per la sensació de recuperar una peça important de la meua història particular —lectora i no.


* Sobre Lídia (1)

05 de setembre 2011

Sobre Lídia (1)

portada
El vaig llegir fa vuit anys, gairebé per atzar: quan algú me’l va enviar perquè donara la meua opinió sobre un projecte editorial que tenia aquesta obra de base. I em va impressionar, la història que s’hi contava i la manera com s’hi contava.
No en coneixia l’autora ni el personatge central, i potser per això encara em va colpir més, per la total absència d’expectatives. Però també, probablement, perquè l’essència de la història em tocava —i em toca— una fibra molt interior, molt propera. Aquella “Crònica d’un deliri” a què al·ludeix el subtítol.
Vaig haver de retornar-lo a qui me l’enviava, el vaig buscar sense èxit durant uns mesos, i hi vaig desistir finalment. Lídia de Cadaqués, però, formava ja part dels meus llibres; d’aquells que recomanaria amb els ulls tancats, d’aquells que —explicant la història d’uns altres— expliquen alguna cosa de mi, molt meua, molt íntima.