31 de desembre 2007

Decadents, resistents, col·laboradors

Un dels llibres que revise aquests dies és Història d’un desig insatisfet, de Joan Enric Pellicer, a propòsit de l’ensenyament del valencià en el període que va de 1707 a 1939. Més que no la d’un desig insatisfet, la història que s’hi documenta profusament és la d’un procés de substitució lingüística perfectament programat i executat de manera legal. I, tot i que l’obra de Pellicer se circumscriu a l’àmbit escolar, potser no trobaríem un exemple més adient d’una part que puga representar què devia ser aquell tot. Perquè es tractava, ni més ni menys, que d’aconseguir que a totes les escoles d’Espanya s’ensenyés –obligatòriament i exclusivament– el castellà.

Una de les qüestions que no haurien de passar desapercebudes d’aquest estudi –tot i que tampoc no tenim gaire confiança en aquest sentit– és el punt de vista amb què enfoca el nom d’alguns il·lustres erudits valencians. Autors que el particular revisionisme –si se’ns permet el mot– del període de la Decadència que hem patit els darrers anys –cal justificar investigacions; i cal justificar, sobretot, l’existència de determinades assignatures a Filologia– ha convertit en poc menys que herois solitaris i resistents d’una època hostil; i que ací apareixen –ens sembla– delimitats d’una manera més rigorosa, menys procliu a l’èpica. Ens referim, en particular, als iniciadors de la lexicografia a casa nostra, als autors d’obres que situaven costat amb costat castellà i valencià, en una època –l’anterior a la Renaixença, sobretot– en què fóra difícil trobar res de més agosarat.

La informació no és nova. De fet, Pellicer cita, entre altres, un article d’Emili Casanova de 1990, en què afirma que la lexicografia valenciana des de C. Ros a J. Escrig naix amb la finalitat de dotar d’instruments d’ensenyament del castellà, llengua de cultura, de progrés i llengua nacional. Fins i tot, es pot parlar d’una certa contradicció, en presentar alguns d’aquests autors en un capítol titulat, significativament, “La resistència”. Però, així i tot, s’hi trenca amb un cert corrent que ha estat, si no l’hegemònic, sí el més sorollós els darrers anys.

En definitiva, no és difícil arribar a la conclusió que, si alguna cosa diferencia aquests autors dels seus coetanis, és potser una concepció pedagògica més moderna, però no la meta; una concepció que inclou la consciència que, perquè un infant aprenga una llengua altra, no hi ha millor manera –ni més eficient– que partir d’aquella que ja sap de manera natural. I, en conseqüència, la presència del valencià en aquestes obres té una clara funció propedèutica: servir d’ajuda a l’aprenentatge del castellà. L’objectiu final, doncs, no només és el mateix; més encara, s’hi aporta un instrument més eficaç d’assolir-lo.

28 de desembre 2007

Motle

Potser, no existeix un altre mitjà d’educar el poble. Almenys, no ho crec. Mentrestant, seria de gran ajuda descriure si més no correctament les coses, dir-les pel seu nom. Idealment, allò que s’hauria de comunicar i repetir a qualsevol xiquet al llarg de la vida estudiantil, és alguna cosa així:

“Esteu sent adoctrinats. Encara no hem trobat un sistema educatiu que no siga d’adoctrinament. Ho sentim molt, però és la millor cosa que podem fer. El que ací se us està ensenyant és una amalgama dels prejudicis en curs i les seleccions d’aquesta cultura en particular. La més lleugera ullada a la història us farà veure com de transitoris poden ser. Us eduquen persones que han sigut capaces d’habituar-se a un règim de pensament ja formulat pels seus predecessors. Es tracta d’un sistema d’autoperpetuació. Aquells de vosaltres que siguen més forts i individualistes que la resta, els animarem perquè se’n vagen i troben mitjans d’educació per si mateixos, perquè eduquen el propi judici. Els que es queden han de recordar, sempre i constantment, que estan sent modelats i ajustats per encaixar en les necessitats particulars i estretes d’aquesta societat concreta.”

Doris Lessing, “Prefaci” a El quadern daurat

26 de desembre 2007

Paradisos

Tot i que no som massa assidus del DVD –segurament, en la mateixa mesura que sí que ho som de les sales de cinema– aquests dies són de peatge quasi obligatori en aquest sentit. I no com a substitut de res, si no com una manera interessant de revisar pel·lícules que, exceptuant una eventual programació a la filmoteca, serien difícils de veure en pantalla gran ara com ara. Per exemple, dues joies indiscutibles: Aguirre, la còlera de Déu (Werner Herzog, 1972) i Wonderland (Michael Winterbottom, 1999).

D’una banda, Aguirre... és, sobretot, una radiografia de l’ànima humana. Ambientada en la conquesta d’Amèrica, i en concret en l’expedició que buscava El Dorado sota les ordres de Pizarro, i amb l’immens Klaus Kinski interpretant Lope de Aguirre com a element central i inevitable de la narració. La utopia, i el fracàs de mai no assolir-la, com a motor de la crueltat, l’explotació i la devastació d’aquelles terres i dels seus habitants; i la mirada perduda, ambigua, de Kinski com el millor retrat de la desmesurada ambició humana, de la paranoia, de la megalomania –quina proporció del propi Kinski hi ha en aquest Aguirre? És sorprenent l’ús que hi fa Herzog del riu, el decorat present des de la primera fins a la darrera escena de la pel·lícula, que acaba per esdevenir un personatge més i amb evolució pròpia: de mostrar-se com a camí cap al somni, a constituir-se en braç executor d’aquella utopia i tomba dels invasors. Com també admira la facilitat amb què s’hi combina el realisme, l’aspecte documental fins i tot, amb un to innegablement oníric, hipnòtic, dement.

Sota l’evident ironia d’un títol com Wonderland, d’una altra banda, s’amaga un dels relats més sincers que ha produït el cinema sobre les malalties de la societat contemporània. Un drama social construït sobre un entramat de relacions humanes –el protagonisme hi és molt coral– que té com a centre les vides de tres germanes en el Londres del canvi de segle. Drama social que, tot i que ha estat comparat amb algunes propostes de Ken Loach o de Mike Leigh, ens arriba filtrat per la personalíssima visió de Winterbottom, que hi imposa una narració molt més híbrida que la d’aquests dos directors: que conjuga la solitud, la incomunicació, el fracàs o la desorientació, amb un cert to èpic –la música de Nyman hi ajuda, en aquest sentit– i amb l’esperança, malgrat tot, com a presència innegable. I amb una ambigua serenor en la manera com els personatges assumeixen aparentment les respectives dissorts. Esperança i ambigüitat, per exemple, en el naixement –en una de les últimes escenes de la pel·lícula– d’una Alícia que haurà de viure en aquesta Terra de Meravelles.

24 de desembre 2007

I no hi ha per a menys

[...]
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos           arrencarà a plorar.

Joan Salvat-Papasseit, Nadal

21 de desembre 2007

Un desembrista

Desembre és una llista interminable de propostes a les quals dir que no. Una llista indefectiblement més llarga, cada any, tot i que també cada any semble que ja no hi haurà manera de superar-la. Política de fets consumats: l’estultícia, la barroeria, la coentor, el balafiament, la impostura i fins i tot el xantatge sentimental elevats a categoria de tradició, de la nit al matí, per obra i gràcia de les lleis del mercat, dels mitjans de comunicació o de la força del corrent –o del ramat!

Compre llibres per reforçar la trinxera d’aquests dies en què, segurament, podré dedicar més temps a la lectura: Diari d’un setembrista, de Jordi Llavina; Flors a casa, de Maria Josep Escrivà; i El pensament filosòfic a l’Edat Mitjana, de Kurt Flasch. Bé, aquest últim, en realitat, de moment només una comanda, perquè és introbable a tot València. No esperava menys de les llibreries de la meua ciutat...

Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa.

Wisława Szymborska

20 de desembre 2007

Apunt (9)

Esmerçar tanta energia en la conjuntura. Descurar tan sovint l’estructura.

11 de desembre 2007

Funesta

Dile al Capitán Ironía
que deje de perdonar tantas vidas
que yo prefiero morir...

Standstill, La Risa Funesta

09 de desembre 2007

Feres

Una de les entrades d‘El vaixell de Genseric es fa ressò d’un Ferran Torrent que –en el moment de redactar-se la nota– acaba de quedar finalista del premi Planeta. Bé, en realitat, allò que s’hi comenta és –evidentment– el fet que Torrent s’haja presentat a un premi de literatura castellana, que haja escrit una novel·la en aquesta llengua. I, en essència, l’autor hi justifica aquesta opció, amb l’argument de l’estretor de literatures com la catalana, del

caràcter subsidiari d’aquestes literatures. Només l’escriptor militant pot malviure amb elles. Els tiratges dels llibres són descoratjadors, el nombre de lectors irrisori, trista la recepció de l’obra per la societat, ferotge la mirada de la crítica indígena.

La llista de greuges té una part innegable de raó, però no sembla completa. I, sobretot, crida l’atenció –i molt– aquella darrera referència a la crítica indígena. Perquè es tracta d’un àmbit en què abunda la masturbació recíproca entre amics –un dels indiscutibles esports nacionals, tot i que no exclusiu–, i perquè la llista oblida l’altíssim percentatge de llibres perfectament obviables que, malgrat tot, passen el filtre de tanta ferocitat crítica...

06 de desembre 2007

Els honoraris dels regidors

Interrogà Sabius, rei de Líbia, a son pare Coridon, savi e famós príncep, en la mort quins hòmens posaria en regiment de les sues ciutats. E diu la Història oriental que entre les altres moltes bones doctrines que li donà en esta matèria foren les següents.

La primera si fo que jamés no hi posàs negú qui s’ho procuràs ne qui volenter ho presés. E açò per tal car aquell qui s’ho procura no hi és per amor de la comunitat, mas per son profit propi (...) Com pots pensar que sia lleial a la comunitat aquell qui vol ésser en ofici de la comunitat per tal que per lo dit ofici se faça falsament ric hom?, car aquell no es pot fer ric hom sinó defraudant la comunitat e faent deslleialtat a son ofici (...)

Dix aquest Coridon: “Veges, fill, com és lo món encegat, car los hòmens se pensen que furtar a la comunitat no sia tan gran pecat com furtar a alcun en especial. E açò fan dues coses. La primera si és la mala costuma qui és entre els regents la comunitat, car tots se són girats axí a furtar que la un no n’ha vergonya de l’altre, ans se reputa cascú a gran saviesa que sàpia que ell se millor dels béns de la comunitat.

La segona cosa qui els tol la vergonya de furtar a la comunitat si és la manera de robar, car no li posen nom furtar, mas satisfacció necessària als treballants per la comunitat e cascú ha ja son alcavot o la un ho és de l’altre. E proposaran entre si mateixs dient que aital d’ells mateixs ha molt treballat per la ciutat e és-ne estat mal pagat e tots ja entenen què vol dir aquell e de present respondran que ver se diu aquell e assignar-li-han qualque bon bocí pensant que semblant se farà aquell així mateix per ells.”

Francesc Eiximenis, Lo Dotzé.

Ha sigut imprescindible, després de llegir aquest fragment d’Eiximenis, anar al llibre Perché leggere i classici, d’Italo Calvino, i recuperar els següents dos motius de lectura (en traducció improvisada):

13. És clàssic allò que tendeix a relegar l’actualitat a la categoria de soroll de fons, però al mateix temps no pot prescindir d’aquest soroll de fons.

14. És clàssic allò que persisteix com a soroll de fons fins i tot allà on l’actualitat més incompatible s’imposa.

04 de desembre 2007

Cretins (i II)

Siga quina siga, en qualsevol cas, la causa d’aquesta dualitat tan marcada, és realment suggeridor pensar que el Monzó que ens espera els propers anys és el d’aquests set contes més extensos que conformen la primera part de Mil cretins. Uns textos que ens mostren un autor que sembla evolucionar temàticament al ritme que li marca el pas dels anys, el pas de la vida i el canvi de paisatge i d’interessos al seu voltant. La vinculació de la maduresa creativa a la maduresa vital, que hi comporta la presència recurrent de la vellesa i de la mort, la degradació física, les malalties terminals, els geriàtrics com a paisatges de fons, la caducitat de les relacions personals: tristesa, en definitiva, i un color bastant més gris que en obres anteriors. Hi ha també l’humor, sí, com un contrapunt necessari i complementari: però és un humor d’aquells en què el somriure acaba per quedar glaçat a la cara.

Tanmateix, el fet –estrany a l’obra anterior de l’autor– que el recull es trobe dividit en dues parts no deixa de ser simptomàtic; i, lluny d’exercir una funció merament decorativa, es correspon amb un tall bastant rotund, que el lector nota ben aviat. Especialment després d’una primera part com l’esmentada: la segona –tant per la forma com pel contingut– sap a poc, com un trencaclosques fet d’una dotzena de fragments minúsculs i impossibles de combinar, que abandona aquell nucli temàtic per obrir-ne tot un ventall a penes si apuntats. Amb algunes peces que formalment funcionen com autèntics mecanismes de rellotgeria, però que tornen a referir-se a l’anècdota en compte de fer-ho a la categoria.

03 de desembre 2007

Cretins (I)

Vam llegir els primers reculls de relats de Quim Monzó a mesura que es van publicar, i l’admiració incondicional de l’inici va anar transmutant-se –sobretot a partir d’El perquè de tot plegat– en un altre sentiment més difícil de delimitar. Una sensació contradictòria, que voldria explicar com, a mesura que l’autor barceloní depurava de manera evident la tècnica com a contista, s’allunyava dels nostres interessos lectors. A major perfecció formal –podríem dir-ne– major fredor i, en conseqüència, menor capacitat d’emoció, de contacte sentimental amb aquells personatges i les seues anècdotes vitals.

imatge

Mil cretins en torna a ser una mostra, delimitada –però– d’una manera molt precisa en les dues parts en què l’autor ha dividit aquest nou recull de contes. Una primera part simplement genial, la plasmació literària del que s’intueix una evolució personal –vital– lògica; amb uns textos que opten molt més pels sentiments en detriment de la ironia, amb un to en què la malenconia ben sovint s’iguala amb l’humor. I una segona més discreta, des del nostre punt de vista: excessivament fragmentària i anecdòtica, de textos molt breus, amb més distància respecte de les situacions objecte de la seua mirada, amb menys implicació, tot i que formalment impecable.

El conjunt ens mostra el Monzó de sempre, capaç de la dissecció social més precisa, el que narra l’ambigüitat i la desorientació, el de l’humor negre. El Monzó, en definitiva, que retrata la vida i les seues contingències, amb la prosa afilada d’algú que en domina els recursos i amb la mirada incisiva del fotògraf expert. Però també el Monzó que n’obté, de tot plegat, una col·lecció d’imatges sovint gèlides. Potser és que la vida és això, i l’autor no vol trair-ne el sabor amarg en aquests contes; però és justament aquest minimalisme algunes vegades asèptic i altres anecdòtic que mostren alguns dels seus contes –ací, concentrats en la segona part del llibre– allò que els dota d’una certa lleugeresa.

30 de novembre 2007

Reproduccions

Les notes d’un dietari s’assemblen a la llum diürna d’aquest primer d’abril: brama com un lleó jove, però la paraula –la meua paraula– no és capaç de captar-ne la plenitud. Més aviat la marceix, perd sobre el paper la potència amb què se m’havia revelat durant els moments de la seua contemplació. Així els fets del nostre viure. Perden, com la llum, la vigoria amb què els hem viscut, però persisteixen en el record, encara poderós en els instants immediats d’haver succeït, i cada vegada més feble amb el pas del temps. L’anotació en el dietari els salva, els fets, de la consumpció definitiva; si bé, cuits als fogons de l’escriptura, prou que n’eixiran transformats. La realitat contada no és la realitat viscuda. Fins i tot estic temptat de dir que la realitat contada no ha de ser la realitat viscuda. Sense aquest peatge no hi hauria literatura, una acta notarial a tot estirar.

Ferran Garcia-Oliver, El vaixell de Genseric

18 de novembre 2007

En fila índia

Que el Govern Valencià que fa política cultural –o política amb la cultura– ja no hauria d’admetre discussió. Com tampoc no l’admet si ens referim a la política lingüística. Una altra cosa, clar, és que aquesta política siga la que ens agradaria que fos, o que vinga a reforçar els valors col·lectius que nosaltres voldríem veure reforçats, o que tinga com a objectius els que pensem que hauria de tenir.

Perquè, bàsicament, això és la política cultural, no? Tenint com a meta uns objectius prèviament delimitats, es reforcen una sèrie de valors com a societat a partir de dotar d’uns determinats significats els productes culturals –alguns productes culturals. Productes, justament, perquè l’hipotètic valor intrínsec d’aquests –cas d’existir– queda desbordat de molt pel valor afegit que se li atorga en un ara i un ací.

Aquests dies, per exemple, conviuen a València tres exposicions d’altres tants noms importants de l’art valencià: Alfaro, Renau i Sorolla. Però, mentre la de Sorolla està oberta al públic fins i tot divendres i dissabtes durant tota la nit, i es fan reserves per poder-la visitar en l’horari habitual –unes reserves, per cert, que van exhaurir en tres dies el període fins a final d’any–, la gran majoria de valencians ni tan sols sap qui són Andreu Alfaro i Josep Renau. I això –també– és política cultural.

14 de novembre 2007

Cock and Bull

M’admira Winterbottom. Me n’impressiona la versatilitat, la capacitat de canviar de registre en cada nova pel·lícula i aconseguir una obra d’una qualitat que sempre se situa sobre la mitjana del cinema europeu contemporani. El fals documental de The Road to Guantanamo, el conte futurista de Code 46, l’esbojarrada festa musical –i generacional– de 24 Hour Party People, el sexe explícit de 9 Songs, o el punt de vista més social de la ja clàssica Wonderland en són alguns exemples.

imatge

Malgrat això –o potser per això– la personal visió del Tristram Shandy de l’inquiet director anglés va estar només una setmana en cartell als cinemes de València en el moment de l’estrena. Una fugacitat que ens va impedir de veure una pel·lícula que aquests dies hem pogut recuperar gràcies a la Filmoteca. Tristram Shandy: A Cock and Bull Story, un nou canvi de rumb en l’obra de Winterbottom, però també una nova mostra de genialitat. Conscient, segurament, de la dificultat d’adaptar una obra com la de Sterne, el director hi combina dos relats: un, literatura dins del cinema; l’altre, cinema dins del cinema, amb la reflexió sobre l’acostament fílmic a aquest tipus de text. Amb diàlegs que, fent honor als de Sterne, despleguen tot el ventall de possibilitats humorístiques –de l’humor més intel·ligent al més testicular– i amb un Steve Coogan que torna a estar brillant en el paper de narrador/protagonista de la pel·lícula.

06 de novembre 2007

Trofeus

Hi ha molts romans que no han visitat mai la Galeria Borghese, però, en canvi, quan visiten París compleixen amb la seva obligació de visitar el museu d’Orsay; recíprocament, hi ha molts parisencs que no han estat mai al museu d’Orsay, però quan van a Roma es veuen impel·lits a visitar la Galeria Borghese; si resisteixen la tortura, uns i altres queden eximits d’obligacions culturals durant una llarga temporada.

Núria Perpinyà, Els privilegiats

04 de novembre 2007

Mise en scène

Missa gregoriana de Tots Sants a Notre Dame de París. Fins i tot per a un ateu practicant com jo, la situació és corprenedora. La magnificència del lloc; la música d’orgue en tota la nau, perfectament calculada en els canvis d’intensitat; les cerimonials entrades i eixides dels oficiants a la zona de l’altar; els càntics del cor i, en ocasions, de tots els assistents; etc. Una cosa s’hi fa evident, una vegada més: l’Església sap què implica tenir cura de l’escenografia.

04 d’octubre 2007

Escriptor

Crec que va ser a la Facultat que vaig saber per primera vegada de l’existència de Josep Palacios. Però off the record, en cap cas com a matèria d’estudi, i envoltada amb una certa aura de misteri la narració de la inusual tria que havia fet el de Sueca. La renúncia a publicar res més quan tot just si començava a fer-ho, la invisibilitat buscada i assumida, la negativa a participar de cap “vida literària” pública, i la qualitat dels textos que, segons aquest mateix relat, continuaria escrivint i guardant en un calaix.

En qualsevol altra literatura, un autor d’aquestes característiques hagués estat convertit en alguna cosa semblant a una llegenda. Però a casa nostra, llavors no se’n va parlar gaire; i ara, ja fa anys que no en parlava ningú. De fet, la darrera vegada que vam tenir-ne alguna notícia, el seu nom estava ocult sota una sigles.

Per això, sobta trobar Palacios tan present a L’home manuscrit; trobar-l’hi convertit en matèria novel·lesca. La de Baixauli no és una obra sobre el seu paisà, però sí que té alguna cosa d’homenatge a una figura –a penes si dissimulada sota el nom d’Escriptor– que encarna, en certa forma, la concepció de la literatura que suposa el tema central de la novel·la.

Fou a l’estiu, també, que rellegí Alfabet, d’Escriptor, autor de Sueca que visqué pràcticament incògnit i els llibres del qual ara, a lustres de la seua mort, es revaloraven. Morena l’havia llegit durant el primer curs de Filologia, a indicació d’un professor. Alfabet li produí plaer i confusió alhora. Dos estius més tard, sense l’estímul acadèmic, el va reprendre. La relectura li duplicà el plaer. També la confusió.

L’home manuscrit: sense dubte, una de les millors novel·les en català publicades enguany.

01 d’octubre 2007

En diàleg

imatge

Al cinema, ahir a la vesprada, Dialogue avec mon jardinier. Una pel·lícula amb evidents punts de contacte, em sembla, amb l’únic treball anterior que recorde haver vist de Jean Becker, Les enfants du marais; però, també amb la darrera –aquesta sí, d’una llista ja llarga– en què participés Daniel Auteuil com a actor: Mon meilleur ami, de Patrice Leconte.

En el primer cas, perquè totes dues comparteixen una mateixa visió del camp, de la vida al camp. Un camp que representa la felicitat de les coses simples, enfront d’una ciutat –encarnada pel pintor (Auteuil) que retorna de París per instal·lar-se a la vella casa familiar– que suposa l’artifici i la complicació impostada. Una visió que té alguna cosa d’ingenuïtat idíl·lica, si es vol, però que Becker ha defensat honestament, i amb uns diàlegs –sobretot pel que fa a les intervencions del jardiner– que destil·len tota una filosofia de vida.

En el cas del film de Leconte, de la seua banda, perquè hi comparteix el joc dialèctic entre dos estils de vida oposats. D’un costat, el taxista amable, simple, feliçment senzill; i, enfront, novament Auteuil per encarnar no un pintor, però sí un marxant d’art, atrapat en la infelicitat d’una vida artificiosa, de ritme frenètic, de solitud molt acompanyada.

En tots dos casos, a més, hi ha el factor de l’aprenentatge, que serveix per marcar explícitament l’opció dels directors. Un aprenentatge unidireccional, que va del simple al culte, del camperol al ciutadà.

28 de setembre 2007

Bases del Pla de Foment de la Lectura

Fa quasi un any, escrivia en aquest bloc un apunt respecte a la Biblioteca Pública de València, situada al carrer de l’Hospital. Com ja hi anunciava, vaig presentar una reclamació al respecte.

Bé, avui he fet una visita i, com sempre que hi he anat, he preguntat per què no m’havien contestat. Fins ara les respostes eren ambigües, però la d’aquest matí no ho era tant: després de contar-me que no quadraven els horaris dels actuals treballadors per obrir dissabte, que havia sigut decisió de Conselleria, que no sabien segur si hi havia becaris que se’n pogueren fer càrrec, que si vull el dilluns puc anar a parlar amb la seua cap i m’ho explica..., em diu la bona dona:

Però no és l’única, eh?

Jo, que ho havia comprovat en aquell moment, conteste:

Disculpa, però quan vaig posar la reclamació sí que era l’única.

La seua ingènua rèplica m’ha rematat:

Això seria al principi, perquè mira: primer va tancar València, i ara també estan tancades els dissabtes Alacant i Castelló.

25 de setembre 2007

Cultura líquida

Un objeto es cultural en función de la duración de su permanencia: su carácter duradero se opone a su aspecto funcional –ese mismo aspecto que lo haría desaparecer del mundo fenoménico a través de su uso y de su desgaste […].

La cultura se ve amenazada cuando todos los objetos del mundo producidos actualmente o en el pasado son tratados exclusivamente como funciones de los procesos sociales vitales –como si no tuvieran otra razón de existir que la de satisfacer alguna necesidad– sin importar si las necesidades en cuestión son elevadas o innobles.

Hannah Arendt, La crise de la culture, Gallimard, 1968

(citat a Zygmunt Bauman, Vida líquida, Paidós, 2006)

23 de setembre 2007

Els testimonis

imatge

Les témoins no és un documental, però funciona en clau de crònica. La crònica de l’eclosió social de la SIDA a mitjans dels anys vuitanta, de la difusió pública dels estralls de la malaltia pels mitjans de comunicació, de l’increment dels contagis i de les primeres morts. La crònica, també, del final d’una època –Els dies feliços, com són titllats al film– de llibertat sexual. Techiné ho fa en clau metonímica: explicant una part pel tot, contant una història concreta en compte de pretendre explicar tota la Història. I, d’aquesta manera, en la distància curta, el director torna a demostrar la destresa en la narració dels sentiments, de les ambigüitats, de les derives i dels aprenentatges traumàtics que guien les nostres relacions amb els altres i amb la vida.

L’homosexualitat, les relacions de parella, la paternitat/maternitat, el pas del temps i la urgència vital, les relacions iniciàtiques, fins i tot la literatura, són alguns dels temes que s’entrecreuen en un relat que recull un fragment aïllat –descontextualitzat d’un abans i d’un després– de les vides de quatre personatges construïts amb material plenament humà. Un Techiné en estat pur, que recorda en alguns moments el de la genial Les roseaux sauvages.

21 de setembre 2007

Literatura i núvols

imatge

Avui plou. De fet, la previsió meteorològica parla de pluges molt fortes –fins i tot perillosament fortes– per a tot el cap de setmana. O siga, que repetim el guió de divendres passat; però, també el de cada any per aquesta època: pluja violenta, i alguna que altra desgràcia associada.

Per això, no reconec el meu país en aquest país de Josep Pla. I no per allò de polsós i saharià, que em resulta molt familiar, sinó pel que fa justament al tema de la pluja:

En aquest país, la pluja és sempre una delícia. Quan plou, ara, no costa gens d’imaginar la sensació física de plaer que deuen sentir els arbres. L’aparició de l’aigua en aquest país polsós i saharià ha d’ésser per a la sensibilitat vegetal com una caiguda en la deliqüescència. La captació de plaer que per als teixits dels arbres, de les herbes, de la terra, ha de representar un determinat grau d’humitat i d’aigua es podria dibuixar amb una línia onejant situada entre l’espessor de la mort per descomposició i el manteniment de la vida per accentuació d’una forma precisa, viva, estricta. Aquesta línia forma el diagrama de tota la nostra aventura còsmica.

Josep Pla, El quadern gris

La pluja del meu país, al contrari de la de Pla, és com la d’aquella coneguda cançó de Raimon. I, potser, algú deu estar temptat de considerar-ho una prova literària del canvi climàtic.

19 de setembre 2007

Màrqueting intel·ligent

imatge

Però és que, a més, el cartell està enganxat a tots els suros de la Facultat de Filologia, d’on és la imatge.

17 de setembre 2007

Moure

En el renovat suplement Cultura de l’Avui de dijous passat, una nova secció anomenada Entre cometes que reprodueix, en forma de columna, algunes cites breus sobre literatura. Entre aquestes, una de l’escriptora gallega Teresa Moure:

Cap obra és tan bona com diuen les crítiques positives ni tan dolenta com asseguren les crítiques negatives.

I tres lectures possibles:

1) Totes les obres que es publiquen es mouen en una terra de ningú més o menys estreta; en uns llimbs de mediocritat i de mitjania, sense sobresalts ni discordances.

2) L’obra més excelsa té sempre algun punt feble, tant com la més pèssima té algun aspecte salvable.

3) Todo depende del color, etc.

La primera sembla evident que és falsa; la segona i la tercera, òbvies. Potser algú és capaç d’acostar-se a la literatura amb bisturí o fórmules matemàtiques, però la majoria de lectors –independentment de quin siga el motor de la lectura– fan servir l’emoció. I això inclou l’amor i l’odi.

15 de setembre 2007

Un altre joc divertit?

El sentit d’un remake –cas de tenir-ne algun– sembla passar per dues opcions possibles: actualitzar una història, transportant allò que té d’essencial a una altra època –normalment, tot i que no sempre, la del moment en què es realitza aquest remake–; o bé, adaptar un argument a una cultura –o siga, a un mercat– que hipotèticament no seria capaç d’accedir-hi en la versió original. Una opció, aquesta darrera, que en un percentatge ben alt de casos es tradueix en l’esquema: pel·lícula europea (o asiàtica) que es refà en anglés, amb actors anglosaxons, mantenint-ne allò de més superficial i buidant-la de contingut, per promoure-la, principalment, al mercat nord-americà. Un tipus de producte que, salvant alguna honrosa excepció, acostuma a resultar un nyap impossible d’empassar-se.

Per això vaig arrufar el nas fa uns dies quan, en buscar la fitxa de Haneke a l’arxiu IMDb per enllaçar-la a la nota sobre Funny Games, hi vaig descobrir que en breu se n’estrenarà una nova versió. Perquè, tot i que n’hi ha algun cas, no és massa comú que siga el mateix director de la primera pel·lícula qui s’encarregue de refer-la; i perquè tot just ara fa deu anys escassos de l’estrena de l’original. Però Haneke ha dit en alguna entrevista que potser l’efecte que volia provocar amb Funny Games havia estat desactivat per la pròpia evolució del tema que hi tractava, i des d’aquest punt de vista podia tenir sentit una operació que em costava de creure que consistís únicament a fer un producte per al mercat EUA.

No hi havia tornat a pensar –ni tampoc no tenia cap interés a veure la pel·lícula– fins que aquests dies m’he trobat amb el tràiler: dos minuts i escaig dedicats en exclusiva a demostrar que Funny Games 2007 és una fotocòpia exacta –en tots els aspectes– de Funny Games 1997; una repetició literal punt per punt, en què només canvien els actors i l’idioma. Sabent de les maneres de fer del director austríac, la cosa comença a ser inquietant...

13 de setembre 2007

I can't believe the news today

imatge

En conferència de premsa, un alt comandament de l’exèrcit rus afirma que la bomba que han provat és tan destructiva com l’atòmica. Això sí, assegura amb posat seriós: totalment respectuosa amb el medi ambient.

12 de setembre 2007

Cicles

Només una sensació, subjectiva i essencialment arbitrària –com quasi totes les que tenen a veure amb el còmput del temps. Però el sentiment de cicle funciona; i tant que funciona. Un sentiment molt intens cada any quan arriben aquestes setmanes, en la mateixa mesura que resulta absolutament indiferent quan el calendari oficial diu que toca patir-lo.

El cicle lector, per exemple. El fet de saber que la pròxima lectura que encetes és la primera de la temporada. Que s’han acabat, per tant, les lectures d’estiu. I que és l’hora dels inevitables propòsits, i també dels balanços:

Robertson Davies, El cinquè en joc; Melcior Comes, El llibre dels plaers immensos; Michel de Montaigne, Assaigs. Llibre Segon; António Lobo Antunes, Exhortació als cocodrils; José Saramago, Petites memòries; Robertson Davies, Mantícora.

Un cicle. Un estiu en llibres.

11 de setembre 2007

Trobar la dona justa

Sense ser-ne conscient, s’ha convertit en un costum llegir algun llibre relacionat amb una ciutat recentment visitada o bé a la que viatjaré en breu. Em vénen al cap L’any de la mort de Ricardo Reis –de Saramago– i Lisboa; Amsterdam, de McEwan; El llibre del riure i de l’oblit, retrat d’una inquieta Praga per part de l’oblidat, per als praguesos, Kundera; i el més recent, relacionat amb Budapest i que feia molt de temps que tenia en la llista dels desitjables: La dona justa de Sándor Márai, autor de qui no havia llegit res.

La seua lectura sap a clàssic. Márai, molt lúcid, ens presenta tres visions distintes –que configuren les tres parts de l’obra però a la vegada complementàries. Tres veus que tracten no solament de formes de l’amor i d’amar sinó també d’una lluita vital entre continuar sent persones programades socialment o viure una passió sempre educada i desitjada. A més, aquests personatges dibuixaran un relat crític (sobretot en la segona part) dels pilars socials per excel·lència: família, cultura, riquesa i pàtria. Uns pilars més enfonsats encara per la irrupció de la Segona Guerra Mundial i que posaran en dubte la fragilitat d’aquest món, que fa temps sofreix d’un poderós sentiment, amplificat al final de l’obra per les conseqüències de la guerra: la solitud.

Nosaltres no vivim segons uns paràmetres culturals, sinó que seguim els mecanismes d’una civilització de masses, automatitzada i enigmàtica. Tothom hi participa, però ningú n’està completament content. Si s’ho proposa, tothom pot prendre un bany d’aigua calenta; pot admirar quadres, escoltar música, mantenir una conversa a través de continents llunyans. Les lleis d’aquesta nostra època moderna emparen tant els drets i els interessos dels pobres com els dels rics... però fixa’t quines cares! A tot arreu on vagis, a les comunitats més petites o a les més grans, quin patiment es veu als rostres de la gent, quantes persones nervioses i desconfiades, quanta tensió i hostilitat veuràs als plecs de les cares! Tot això és per culpa de la tensió de la soledat. La solitud es pot explicar i totes les explicacions que trobem contesten la pregunta, però cap d’elles ens ajuda a esbrinar-ne la causa... Conec mares de sis fills al rostre de les quals es llegeix la mateixa expressió de soledat i de desconfiança, conec alguns fadrinots burgesos que es posen els guants amb una cura tan artificial com si les seves vides no consistissin sinó en un grapat d’actes mecànics. I com més artificials siguin les comunitats que els polítics i els profetes edifiquin en l’univers humà, com més coercitivament sigui inculcat aquest sentit de comunitat, fins i tot en l’educació dels nens, molt més desmesurada serà la solitud en aquestes ànimes. [...]

La solitud és un tipus de malaltia. Més ben dit, la solitud ja no és una malaltia, sinó un estat en el qual es reclou qui se sent amenaçat per la societat, tal com un animal dissecat en una gàbia. O encara més ben dit, la malaltia de debò és el procés que mena a la solitud, que no fa gaire he comparat amb un procés de congelació.

02 de setembre 2007

Escarni

La clínica se hallaba real y verdaderamente más allá de todo lo que yo pudiera haber experimentado en la vida. Además de las humillaciones al uso –perder el tiempo medio desnudo en compañía de desconocidos medio desnudos, orinar en un frasco, llevárselo caliente y humeante a una jovencísima enfermera, toser ante la indicación de un médico que me enredaba por la parte posterior del escroto, responder a preguntas íntimas mientras el mismo facultativo me introducía un larguísimo dedo por el recto y trataba de percibir alguna irregularidad en la próstata, recorrer un trecho de escaleras, arriba y abajo, mientras el médico contaba, y jadear, resollar, babear y sacar la lengua, poner los ojos en blanco y hacer, en fin, toda esa sarta de gilipolleces que tanto revela mientras el médico consigue que el paciente se sienta como un asno–, tuve que prestarme a soportar algunas cosas que para mí fueron novedosas.

Robertson Davies, Mantícora

31 d’agost 2007

Funny Games


La violència fa mal, no és innòcua. Això és el que sembla voler-li estampar en la cara, a l’espectador, Michael Haneke amb aquesta pel·lícula. Fer-la terrible, per fer-la repulsiva. Digna continuadora, doncs, de Benny’s Video; no perquè l’argument o els personatges tinguen cap tipus de continuïtat –tot i que alguns dels actors principals sí– sinó per la tesi que hi ha al darrere de totes dues. En aquesta, Benny és un adolescent de família acomodada –i culta– que creix envoltat de la violència que li serveixen el cinema o els videojocs. Una violència asèptica i atractiva per a un jove que només coneix el món a través de pantalles; i que ell imita, quan comet un assassinat gratuït, fred, sense cap motivació especial.

La narració de Haneke transmet aquesta neutralitat tan terrible: Benny no té cap consciència de l’abast del seu acte; o, probablement, intueix que no en té més que qualsevol dels que veu o deixa de veure prement un interruptor. I això és el que trasbalsa l’espectador: saber que no hi ha cap explicació. No és un jove marginal –aquelles parets atapeïdes de quadres a casa seua–, no pretenia furtar, ni venjar res, ni ha perdut el control de si mateix per cap discussió ni res de similar en cap moment. Benny ha seguit, simplement, el referent que més hores ocupa la seua vida –el paper dels pares és un altre dels elements que Haneke retrata sense pietat–, l’ha imitat. I no n’espera cap més conseqüència que la que es produeix quan apaga el televisor després d’una pel·lícula o d’un programa violents.

En Funny Games, en realitat, s’hi dóna un pas més. I el missatge és evident des de molt prompte: no és una qüestió d’adolescents, tu també en formes part. Tu també t’has acostumat a mirar la violència sense veure-la, a tu també se t’ha tornat innòcua, sembla dir Haneke a l’espectador. I, a partir d’això, converteix la pel·lícula en un joc metafílmic. Una mena d’estudi sobre la representació espectacular de la violència, ple de bromes directes a l’espectador que li recorden constantment com de fàcil de manejar que és, al mateix temps que el fan còmplice necessari d’uns actes novament gratuïts, novament inexplicables, i novament executats per dos joves impol·luts de casa bona.

La pel·lícula, com també Benny’s Video, té moltes altres cares. I revisar-la ara, amb la perspectiva de les que Haneke ha anat rodant en els deu anys posteriors, permet referir-se a algunes constants del cinema del director austríac. Per exemple, la recurrència de l’esquema en què una família burgesa, acomodada, triomfadora, veu trontollar les seues seguretats per un fet que no s’expliquen, davant del qual es troben completament indefensos, nus; humiliats, fins i tot. Un atac davant del qual no només no els val la seua situació privilegiada, sinó que, més aviat, hi exerceix de gàbia daurada.

La violència de Funny Games és repulsiva, revolta l’espectador, li dirigeix un fort colp de puny a l’estómac. Actua com una mena de lliçó moral, però molt directa i molt simple, que vol fer evident la construcció –la manipulació, en conseqüència– que hi ha al darrere de qualsevol representació espectacular; i, en particular, de la utilització visual –cinematogràfica, televisiva, etc.– d’aquesta violència.

29 d’agost 2007

Setembres

Amb avui, són ja tres dies que sona el despertador. Però jo encara no tinc idea d’on deu parar el suposat fil que hauria de reprendre.

Com cada any, de fet.

10 d’agost 2007

Fills

[Sobre l’afecte dels pares als fills (Assaigs, “Llibre segon”, Capítol VIII)]

Montaigne és tan radicalment modern en aquest aspecte, que novament torna a xocar amb els usos del present. Hi defensa, com la millor opció tant per als pares com per als fills, que els primers passen a un voluntari segona pla, reservant-se no la part més activa de llurs assumptes –que delegarien en els fills– sinó la més còmoda. Una mena de pacte implícit que cobriria dos objectius a un mateix temps: assegurar una vellesa confortable i sense unes penúries econòmiques que devien ser freqüents en els últims anys d’existència, i promoure els fills en la vida adulta, atorgant-los independència i recursos.

Tanmateix, allò que més sorprén del text és la part final, en què l’autor escandalitzaria l’estúpida hipocresia paternal, socialment inqüestionable, irreflexiva i imitadora en un percentatge altíssim, que domina absolutament la pretesa postmodernitat del segle XXI. Perquè Montaigne hi afirma, explícitament i sense embuts, que no hi ha fills a qui s’estime més que els engendrats “amb l’ànima, els fills del nostre esperit, del nostre valor i habilitat”, ja que “són productes d’una part més noble que la corporal, i són més nostres”. I s’hi refereix en concret, clar, a la literatura i a altres produccions artístiques.

Entre els habituals exemples, l’autor s’inclou ell mateix, inclou la seua paternitat en els dos sentits del mot, en un fragment que, a més de mostrar obertament la seua preferència, esdevé una nova i impagable al·lusió a la seua literatura:

I no sé si jo no preferiria molt haver-ne produït un de perfectament ben format com a resultat del contacte amb les muses que del contacte amb la meua dona.

A aquest, tal com és, el que li done, li ho done purament i irrevocablement, com es dóna als fills corporals; el poc de bé que li he fet ja no és a la meua disposició; pot saber prou coses que jo ja no sé, i tenir de mi allò que jo no he conservat en absolut i que, exactament igual que un estrany, hauria de prendre d’ell, si ho necessitara. Ell és més ric que jo, encara que jo siga més savi.

09 d’agost 2007

La bona mort

imatge

La defensa que fa Montaigne (Assaigs, “Llibre segon”, Capítol III) de la llibertat per triar la pròpia mort. Com de costum –però potser ací és més pertinent que mai– amb profusió de cites d’autors clàssics i d’exemples de diverses èpoques i cultures que en reforcen la idea. Una idea que ve a dir que allò que és propi del savi és viure “tant com ha de viure, no tant com pot”. I el fet de triar la manera i el moment de la mort no només no vulnera cap precepte –ni legal ni moral– sinó que, al contrari, mereix rang de valentia i de naturalitat, a més del ja esmentat de la saviesa.

Això contrasta, evidentment, amb l’actual allargament artificial de la vida, i amb la penalització –legal, moral, social...– de qui gossa intentar-ho o demanar-ho: de qui pretén decidir què fer amb la seua vida. Fins i tot, més encara: un cert retorn a les essències més integristes de l’hegemònica moral judeocristiana promou el patiment i la prolongació dels moments més dolorosos del traspàs com l’única forma possible de morir: una mena de penitència final que expie el pas per la vida.

25 de juliol 2007

Josep Pla, follar i llegir

– [...] Sé que un llibre és bo quan em voldria follar algun dels seus protagonistes.
¿I qui et follaries, dels que has llegit?
Tampoc no he llegit gaire, jo. Dels llibres que he llegit, però, em follaria Sherlock Holmes, em posa cargol la seva manera de parlar, de moure’s.
¿Cargol?
Bé, que faig sucs, ja m’entens. Sento tot el que diu i m’excito.
¿I a qui més?
Arthur Gordon Pym. Me’l follaria, sí, en un vaixell anant cap a l’Antàrtida. I em follaria l’Aragorn, de El senyor dels anells. I en Frodo, encara que sigui hobbit. I també Mr Hyde. I aquell de la cama de fusta, el bandarra de L’illa del tresor, ¿com es deia? I el capità Nemo. I tots quatre mosqueters: aquests me’ls follaria junts. I també em follaria el tipus que va escriure El quadern gris; a l’insti me n’han fent llegir unes pàgines. Me’l follaria per alegrar-li la vida.

Melcior Comes, El llibre dels plaers immensos

20 de juliol 2007

El primer en joc

Cada any, la pila dels llibres Aquest Me’l Deixe Per A l’Estiu sembla que creix més i més. Una pila on enguany conviuen –com quasi sempre– llibres relativament recents, com el segon volum dels Assaigs de Montaigne, i –sobretot– llibres que ja fa alguns mesos que circulen, com El cinquè en joc. Agafar-ne el primer i encetar-ne la lectura és una manera com una altra d’iniciar l’estiu i començar –almenys en una part– les vacances.

imatge

La de Robertson Davies és una d’aquelles rares demostracions de domini de l’art de la ficció. Una ficció en què una bola de neu que es llança en la primera pàgina de la novel·la genera tot un seguit de reaccions en cadena fins que no acaba de caure del tot en la darrera. Una obra, també, sobre la culpa, i la capacitat que té per decidir el camí de tota una vida; sobre les màscares, sobre els personatges que inventem per tal de soterrar-ne alguns altres: per tal de nàixer, d’aquesta manera, dues vegades. I sobre la necessitat de l’ésser humà de deixar-se meravellar –enganyar– bé siga per l’il·lusionisme d’un mag, bé siga per les vides dels sants i els seus miracles.

Una prosa amb indubtable aroma de clàssic contemporani, que pot recordar per moments Tristram Shandy, com pot recordar en altres John Irving, o també el Ciutadà Kane de Welles: després d’unes quantes lectures recents ben decebedors, El cinquè en joc és una manera impagable d’iniciar les vacances lectores.

18 de juliol 2007

Una tendència

imatge

Quan s’arribe a això que han anomenat el pacte de reciprocitat d’emissions entre Tv3 i Canal 9 –si és que mai s’hi arriba– ja no farà cap falta. Triar entre Tv3 i Canal 9 serà una redundància.

17 de juliol 2007

Lítost (II)

imatge

Tot i que sembla si més no arriscat pretendre d’atorgar un tret psicològic o de personalitat a tota una nació, no deixen de ser curiosos aquests mites –perquè al capdavall això són, mites, més que no tòpics– que acaben per influir en aquella nació per una mena de suggestió col·lectiva. En el cas de la saudade o del hüzün, per exemple, fins i tot com a poderoses armes de control social. Tres termes, doncs, corresponents a altres tants sentiments íntims que, també en tots tres casos, serien un tret essencial i definitori d’un determinat col·lectiu; i que hem conegut per mitjà de la literatura. Cosa lògica, d’altra banda, en tant que són –en essència– construccions culturals.

La part frívola: si el hüzün ja vam tenir oportunitat de contrastar-lo pels carrers d’Istanbul, i la saudade l’hem poguda sentir en la pròpia pell en moltes ocasions entre Lisboa i Porto, la lítost tindrem ben aviat l’ocasió de confirmar-la o desmentir-la in situ.

16 de juliol 2007

Lítost (I)

L’A. llig aquests dies El llibre del riure i de l’oblit, de Milan Kundera; una obra que forma part d’allò que podríem anomenar la meua memòria sentimental literària. I me’n fa notar una cosa que no recordava: la referència al terme txec lítost, estretament relacionat amb altres com la saudade o el hüzün, que ja han estat al·ludits ací en altres moments. Un concepte que dóna nom a tota una part de la novel·la, i que hi apareix caracteritzat amb paraules com aquestes:

Lítost és una paraula txeca que no té traducció en altres llengües. Designa un sentiment tan immens com un acordió estès, un sentiment que és la síntesi de molts altres sentiments: la tristesa, la compassió, els retrets i la nostàlgia. La primera síl·laba d’aquest mot, que es pronuncia accentuada i llarga, sona com l’udol d’un gos abandonat. En va busco l’equivalent d’aquesta paraula en altres llengües, per bé que em costa d’entendre que sense ella algú pugui entendre l’ànima humana.

La lítost és un estat turmentat, produït per la visió de la nostra pròpia misèria sobtadament posada en evidència.

Les persones que tenen una profunda experiència de la imperfecció general de la gent estan relativament fora de l’abast dels cops de la lítost. Per ells, l’espectacle de la seva pròpia misèria és una cosa banal i sense cap interès. La lítost és doncs característica de l’edat de la inexperiència. És una de les formes de la joventut.

14 de juliol 2007

Báraka

Anit, a Gandia, concert de Miquel Gil i l’Orquestra Àrab de Barcelona, als jardins de la Casa de la Marquesa. Tot i que a Gil se’l pot veure amb relativa assiduïtat pels voltants de València –i no tant, com ja ha esdevingut costum, a la pròpia ciutat–, no ocorre el mateix amb la formació i l’espectacle concret que havien d’oferir anit; així doncs, el desplaçament pagava la pena. La combinació, espectacular: alternant cançons de l’un i dels altres, interpretades sempre per tot el grup al complet, i de vegades amb dues versions idiomàtiques –catalana i àrab– de la mateixa lletra. Com en el cas del poema “Les pigues”, d’Ibn al-Labbana de Dénia, inclòs en la cançó “Van tres” en la versió que en va fer Josep Piera –discretament ocult, anit, entre el públic:

Aixecà l’esguard ver les estrelles,
i elles, encisades de tanta boniquesa,
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

Josep Piera, Poemes de l’orient d’Al-Andalus, Eds. 62

Com a sabor agredolç, potser, la constant necessitat de justificar-se que es podia detectar en la presentació de la majoria de les cançons de l’Orquestra Àrab. Una necessitat, d’altra banda, malauradament ben comprensible.

13 de juliol 2007

Un llibreter

A principis d’aquest 2007 ens assabentàvem del tancament de la llibreria La Màscara, després de vint-i-cinc anys de funcionament. I avui, a la Cartelera Turia, Pedro Uris entrevista el que en vas ser propietari, Luis Andrés, conegut entre els lectors valencians per una manera d’entendre l’ofici de llibreter que tendeix a esdevenir un arcaisme. Al respecte, hi fa algunes afirmacions interessants:

Se trata de conseguir que te crean cuando les dices que Cabo Trafalgar, de Pérez Reverte, es la peor novela que has leído en años, que Saramago ha cambiado la literatura por los sermones, o que Matilde Asensi escribe de pena, y acepten leer en cambio a Philip Roth, Coetzee o Montero Glez.

[…] la gran mayoría de los lectores lee basura. Por ejemplo, las mujeres, que leen más que los hombres, son las principales consumidoras de los estúpidos libros de autoayuda o esotéricos. Ahí tienes también El código Da Vinci, una novela lamentable, cuyo único mérito es que ataca a la iglesia.

En la librería nunca hemos vendido libros de Pío Moa, Jiménez Losantos y escoria parecida, pero antes se limitaban a preguntar por ellos y ante nuestra respuesta se iban. En cambio, en los últimos tiempos se ponían chulos y pedían el libro de reclamaciones.

10 de juliol 2007

Adequació

Boileau dijo que sólo los reyes, los dioses y los héroes eran personajes adecuados para la literatura. Un escritor sólo puede escribir sobre aquello que admira. Y los reyes de hoy en día no son interesantes, los dioses se han ido de vacaciones y los únicos héroes que nos quedan son los científicos y los pobres.

John Steinbeck

(Citat per Eduardo Jordá al pròleg de Los vagabundos de la cosecha)

25 de juny 2007

Del fracàs

Una mancança habitual del cinema, de la literatura, i d’altres expressions artístiques que pretenen de construir un relat de ficció: la indefinició dels personatges. Per increïbles, per plans, o per màscares preocupades únicament de representar –immòbils– un rol prèviament assignat. Si mai no deixem de veure’ls com a personatges, si no som capaços de creure’n la condició de persones dins del món de ficció en què viuen, tota la construcció posterior se’n ressent inevitablement.

imatge

L’opera prima de Félix Viscarret té en aquest aspecte un dels indubtables punts forts. Perquè els personatges de Bajo las estrellas són perfectament recognoscibles. Maltractats per la vida, desarrelats, confusos, fracassats. Un sabor, el del fracàs, en què coincideix el que va escapar del poble –una Lizarra que es mostra grisa i provinciana– per triomfar com a músic a Madrid sense aconseguir-ho, i els que s’hi van quedar i assumiren una vida perfectament preestablerta i codificada.

A més de la construcció de personatges, però, en Bajo las estrellas sorprén la naturalitat amb què es combinen la comèdia –amb tocs d’humor negre– i el drama en la narració. Un relat que agafa com a eix central el personatge d’un mediocre trompetista, esdevingut en una curiosa espècie de Lebowski navarrés.

24 de juny 2007

Eines

Un correu electrònic rebut fa uns pocs dies:

Benvolguts amics i amigues:
Vos remetem adjunt el número zero de la revista eines, una publicació que hem elaborat amb molta il·lusió i esforç i que esperem es convertisca en un instrument per a la reflexió i l'anàlisi orientats al canvi social.
En uns dies la trobareu també en paper en llocs d'encontre tant de la ciutat de València com de l'àrea metropolitana, per si vos ve de gust llegir-la seguint els costums tradicionals, potser amb una tassa de café a la mà. També podreu consultar-la en internet i baixar-vos-la des de la web www.eines.wordpress.com.
La distribució en paper és gratuïta perquè volem donar-li a aquesta eina la màxima difusió així que no dubteu en fer-la circular.
Esperem que vos agrade però també rebre les vostres impressions per que siga possible fer d'aquesta iniciativa un projecte comunicatiu de debò.
Moltes gràcies per la vostra atenció i bona lectura,
Revista eines

imatge

Esperarem, doncs, a la publicació en paper –que no és una qüestió de costums tradicionals, sinó de comoditat– per valorar-ne el contingut. Però, pel que fa a la forma, destaca d’una manera més que evident la curiosa distribució lingüística. Perquè curiós és l’adjectiu mínim que es pot aplicar, ens sembla, al fet que una revista faça servir una llengua en la capçalera i en l’editorial, i una altra per a la immensa majoria dels continguts.

En qualsevol cas, en llegir posteriorment l’article dedicat al Pop valenciano que signa l’omnipresent Juan Vitoria, o bé es pensa en un cas flagrant de miopia, o bé s’entén un poc millor quin és el lector potencial de la revista. Ells deuen saber-ho.

12 de juny 2007

Morfologia

Els teus trets més distintius: tots comencen pel prefix in-.

11 de juny 2007

Drunk

imatge

Sincerament: si no fos per les cames i per les sabates, diria que aquesta postal –del bloc Postsecret– l’ha enviada el meu veí de dalt. Tot i que, pensant-ho bé, tampoc no tinc la certesa que no es pose taló alt per a estar per casa.

04 de juny 2007

Limitacions de la literatura (II)

Així doncs, ni la ciència ficció pot inventar una nova mentalitat ni la novel·la històrica recrear-ne una d’antiga. Dues limitacions que en realitat són una de sola, que s’originen en una mateixa mancança prèvia: l’autor no pot defugir les fronteres de la seua mentalitat; i, doncs, de la seua realitat. Un fil que no caldrà estirar molt per trobar-nos amb conseqüències diverses d’una mateixa tara. Per exemple, aquesta que referia Fuster en l’entrada “Novel·la” del seu Diccionari per a ociosos:

El defecte d’adultitzar els personatges sovinteja en els novel·listes de qualsevol època i de qualsevol lloc. Els adolescents, i sobretot els infants, que van i vénen per les obres d’imaginació, solen pecar d’adults, de massa adults en les seves paraules i en els seus gestos. El novel·lista els confereix pensaments i aventures que el lector, en la seva experiència personal –jutjant des de la seva experiència personal–, no gosa reconèixer com a normals en aquelles etapes de la vida. Una de les causes d’aquest desfocament, la més palesa, seria, en el fons, el mateix fet de ser l’escriptor un adult, propens, per tant, a crear els seus personatges com una segregació personal, com una rèplica alliberadora: a imatge i semblança seva.

03 de juny 2007

Limitacions de la literatura (I)

Una nota del Breviari d’un bizantí que ha publicat recentment Josep Iborra, i que copie sencera:

imatge

Science-fiction. És desesperant llegir aquestes històries de móns tecnològicament fantàstics, però amb personatges que reaccionen igual que l’home del Paleolític. No hi trobem un joc de possibilitats psicològiques, sinó fantasies cientifistes com l’abolició dels efectes d’algunes lleis naturals... Però les lleis psicològiques segueixen intactes. Una nova mentalitat: això és el que la ciència ficció no pot inventar.

Iborra hi assenyala una de les limitacions de la literatura de ciència ficció. Una limitació que, tenint en compte que la referència al Paleolític deu ser un recurs hiperbòlic, podem provar de reformular d’aquesta manera: s’escriuen homes del futur només en allò més superficial, mentre la mentalitat continua sent la contemporània. Contemporània a l’autor que l’ha escrit, s’entén.

Ben mirat, però, la limitació no és gaire diferent en la novel·la històrica. La mentalitat d’un emperador romà, per exemple: això és el que la novel·la històrica no pot recrear.

02 de juny 2007

Jo Robot

La intenció de Captcha Mashup era, probablement, de ser original. Però el resultat amaga un exemple impagable del poder abassegador de la imatge, així com de l’existència d’un pensament únic també en aquest aspecte.

Perquè la idea era dissenyar una utilitat informàtica destinada a filtrar l’accés de robots a determinats serveis en internet, però buscant una alternativa al format més recurrent. I, per fer-ho, han aprofitat les fotografies d’una web en què els usuaris són puntuats d’acord amb la seua capacitat escalfadora.

In order to prove to us you are not a robot, select the three hot people. En definitiva: no tenir el gust estètic de la majoria ja no és indicació del fet de ser un bicho raro. Si no hi coincideixes, has de ser necessàriament una màquina (Die, bot, die)...

30 de maig 2007

El voyeur i l’autèntica novel·la proustiana

No sé si per les millores en el terreny de les telecomunicacions, o pel fet que cada vegada el telèfon fix és menys utilitzat. La qüestió és que sembla haver passat a la història aquella situació –tan freqüent encara no fa tants anys– en què en despenjar l’auricular et trobaves assistint involuntàriament a una conversa aliena, i et dividies entre l’exigència ètica de penjar immediatament i el sentiment morbós del voyeur que se sap anònim. Amb l’extensió dels mòbils, clar, escoltes converses telefòniques a tot arreu; però és diferent. I no només perquè accedeixes únicament a una meitat dels interlocutors, sinó perquè ben sovint fa la impressió que ets tu qui li ha de recordar a aquella meitat que no tens cap interés en la conversa, mentre aquest s’encabota en fer-te’n partícip.

El cas és que divendres passat em van fer arribar, des del servei de premsa d’una editorial valenciana, un llibre publicat recentment. I la sorpresa va ser trobar-hi, amagada a la cinquena pàgina, una dedicatòria manuscrita de l’autor en què titlla l’obra de “l’autèntica novel·la proustiana en llengua catalana”. Per a més senyes, l’autor és valencià i la dedicatòria estava pensada “Per a R”: si algú s’hi reconeix, que m’ho faça saber i li la retornaré sense falta. M’hi quedaré molt més tranquil.

28 de maig 2007

Perplexitats electorals (II)

Qui en deu tenir la culpa en aquesta ocasió: Esquerra Republicana, Eliseu Climent, o els que portaven estelades a la manifestació del 5 de maig a València (que són alguns dels enemics que més els han preocupat les darreres setmanes)?

Deuen tenir-ne la culpa els que pensaven que ja en tenien prou i –tot i això– no han trobat motius per votar-los? O la societat valenciana en general que –quina mala sort hem tingut– no dóna per a més?

L’abstenció del votant d’esquerres i/o nacionalista continuarà sent una qüestió consubstancial, una malaltia de naixement, un error inexplicable del seu mapa genètic?

Seran –ara– les eleccions de 2011 novament la causa del canvi, en compte de ser-ne la conseqüència?

I, segurament, la més important de totes les possibles preguntes –i en són moltes– que ens podríem fer avui: vindran finalment a demanar-nos el vot, o continuaran venint a corregir-nos, a reeducar-nos?

25 de maig 2007

Choke'em!

More than rain. Conec la cançó. De fet, em conec de memòria tot el disc a què pertany, Frank’s Wild Years: a més d’un dels millors de Tom Waits, la banda sonora d’algunes coses importants. No havia vist mai, però, aquesta gravació en directe; i me n’ha sorprés la presentació inicial. Una mena de microconte que paga la pena d’anotar:

This is about all the bad days in the world. I used to have some really bad days. And I kept them in a little box. And one day I threw them out into the yard. Oh, it's just a couple of little innocent bad days. Well, we had a big rain... I don't know what it was growing in, but I think we used to put egg shells out there and coffee grounds too. Don't plant your bad days! They grow into weeks, the weeks grow into months, and before you know it you got yourself a bad year. Take it from me: CHOKE those little bad days! CHOKE 'em down to nothing! There are your days, CHOKE 'em!

23 de maig 2007

Eixos

Sortosament, ja fa algun temps que hem superat aquella etapa en què érem incapaços de defensar, davant de qualsevol aficionat a la música, la majoria de la que es feia en català. En especial, la d’allò que es va anomenar –genèricament– el rock català, i que va comptar –per cert– amb una abundant cobertura institucional i de mitjans de comunicació per a unes propostes que no podíem pair –Sau?, Sopa de Cabra?, uff...– ni amb la millor de les voluntats possibles.

imatge

La cosa no és nova, doncs, però la coincidència ha fet que en pocs mesos s’hagen publicat un bon grapat de nous discos ben interessants: Quimi Portet, Matem els dimarts i els divendres; Òscar Briz, Quart creixent; Feliu Ventura, Alfabets de futur; Mazoni, Si els dits fossin xilòfons; Obrint Pas, Benvingut al paradís... I el més recent de tots: Eixos.

El darrer disc de Miquel Gil, que reprén el fil d’Orgànic i de Katà: deconstrucció de la nostra música tradicional per refer-la amb afegits d’altres tradicions, sobretot mediterrànies. I amb cançons –novament– d’una bellesa tan aclaparadora com aquesta Dels meus ulls (amb lletra de Feliu Ventura):