31 de març 2008

La dona del Cèsar

El dietari: si no és sincer, almenys ho ha de semblar. És sobre aquesta base que pot aspirar a provocar el pensament del lector. Un ingredient indefugible; tan complicat de definir com fàcil de copsar, especialment quan hi manca. Una aparença prèvia sense la qual, en canvi, pot caure en la simple i matussera exhibició.

Per als dies de viatge m’havia reservat el dietari relativament recent d’un autor valencià. Però la sensació que se m’encomana des de les primeres pàgines no fa més que anar creixent a mesura que n’avance la lectura, i es manté passat el temps des que el vaig acabar. Lleugeresa d’anècdota trivial i inofensiva. Un text que sona a falsari, a exhibició d’un simulacre d’intel·lectual. A acumulació de noms gruixuts d’escriptors, músics, pintors, etc., que no sembla tenir una altra funció que la de dibuixar un determinat perfil de l’autor. Que és –potser– fins i tot autèntic; però, i aquest és el veritable problema, que no ho sembla.

28 de març 2008

Viagem

En tenia la idea al cap des que vaig estar per primera vegada a Lisboa. Tretze anys, en farà ben aviat –si no equivoque el càlcul–, d’aquella primera estada; i durant aquest espai de temps hi he anat retornant de tant en tant: fins a quatre vegades a la ciutat de Pessoa, i una altra més a Porto. I, tanmateix, encara no havia pogut materialitzar aquell projecte: conéixer la resta de Portugal, recórrer el país –o tant de país com fóra possible– de nord a sud amb cotxe. No havia pogut fins aquests dies passats, en què aprofitem la concentració festiva per fer-hi cap, i escapar al mateix temps de la insuportable estultícia fallera.

Després de veure’n diferents opcions, havíem planificat des de casa una combinació que ens havia de permetre de visitar una part del país en el temps de què disposàvem, i al mateix temps de poder viure uns dies a les dues ciutats que ja coneixíem. Això és: començar en un avió València-Porto, acabar en un altre Lisboa-València; i, entre aquestes dues ciutats, un cotxe de lloguer que ens donés llibertat de moviment. El resultat: Viana do Castelo, Braga, Guimarães, Porto, Coimbra, Óbidos, Mafra, Sintra, Cabo da Roca, Cascais, Estoril i Lisboa. Onze dies, i un bon grapat de pàgines plenes d’anotacions.

Perllongar tant un desig, tot i que el fa més intens, té també el perill d’una major decepció. Però no ha estat el cas. I a aquestes altures ja no intente explicar-me amb arguments objectius l’estranya dèria que em fa tornar ben sovint a l’altra banda de la península –tot i que des del costat subjectiu, alguna cosa hi puc intuir.

27 de març 2008

Marges

Un dietari –o un bloc– com un salabre.

Però hi ha les poques coses que no hauria de dir, les comptades coses que no puc dir, i les altres –unes quantes més– que no vull dir. Al remat, convertir açò en un dietari és un propòsit sempre pendent, sovint llunyà. Escriure també és trobar l’escletxa.

05 de març 2008

Pits

Entre l’Edward i la Florence no hi havia res que passés de pressa. Els avenços importants, els permisos garantits tàcitament per ampliar el que l’Edward podia veure o acariciar, només s’aconseguien de mica en mica. El dia d’octubre que li va veure els pits per primer cop va ser molt abans del dia que els hi va poder tocar: el 19 de desembre. Els hi va besar al febrer, però els mugrons no: els mugrons només els hi va fregar una vegada, al maig.

Ho escriu Ian McEwan en la seua darrera novel·la, A la platja de Chesil. Però a mi m’ha recordat inevitablement un altre text: un dels contes breus que Pere Calders inclou a Invasió subtil. Tot i que amb diferències evidents pel que fa al grau d’acceptació de les normes; i –pel que sembla– a l’èxit final de l’empresa:

La meva estimada em va dir que un pit sí, però que l’altre no, perquè el tenia emparaulat. Geniüt i egoista, vaig perdre l’únic que quedava disponible.