20 abril 2013

Un somni

Cada vegada que passo una nit mancat de la Lenore tinc el mateix somni realment horrible. Intento estimular el clítoris de la Reina Victòria amb el revers d’un raspall de carei. La seva faldilla voluminosa gira entorn de la seva cintura i del meu cap. Les seves enormes cuixes de formatge rural em reposen feixugament sobre les espatlles, s’espargeixen davant del meu rostre suat. Quan es mou per oferir-se’m millor sento la dringadissa dels quilos de joies que porta posades. Hi ha olors. Agenollat al tron, sento el panteix impacient de la reina com un tro damunt meu. Passa una estona. Finalment sento la seva veu sobre el cap, metal·litzada pel fàstic i la frustració. «No estem excitades.» Un guàrdia em clava un cop de puny al braç i em fa caure dins una fossa al fons de la qual es distingeix el formigueig d’una infinitat de ratolins. Em desperto amb la boca plena de pèls. Demanant més temps. I un raspall estriat.

David Foster Wallace, L’escombra del sistema

03 març 2013

O millor dit, camino

M’agrada caminar. O millor dit, camino, i deixem-ho així. [...] Hi ha alguna cosa en el ritme i en la falta d’objectiu de sortir a passejar que trobo relaxant. [...] Hi ha una certa satisfacció tèbia a ser a l’exterior i fent el que es vol mentre l’altra gent està lligada a l’interior, treballant. Els carres de mig matí o de primera hora de la tarda tenen un aire de propòsit definit però no assolit, com si alguna cosa important s’hagués descuidat de succeir-hi. Els coixos i els esguerrats surten de dia a airejar-se; també els vells, i els que ja no tenen feina, i fan passar les hores buides, agombolant el que han perdut, probablement, com faig jo. Tenen un posat alerta i lleugerament culpable; potser temen que els recriminin l’ociositat. Deu ser difícil acostumar-se que no hi hagi res urgent que calgui fer [...] El d’ells, imagino, és un món sense ímpetu. Els veig envejant el tràfec dels altres, mirant amb ressentiment l’afortunat carter que fa la seva ronda, les mullers amb els cistells de comprar, els homes de bata blanca amb furgoneta que reparteixen coses necessàries. Ells són els ociosos sense voler-ho, els esgarriats, els desorientats.
John Banville, Llum antiga, Bromera.
(traducció d’Eduard Castanyo)

16 febrer 2013

Malgrat?

Extens reportatge de Salvador Almenar en les pàgines de societat del diari Ara d’avui, sota el títol de “La ‘primavera valenciana’ no caduca”. Un repàs dels fets que es van iniciar ara fa just un any a les portes de l’Institut Lluís Vives de València; però també —i sobretot— de quins eren i quins són, un any després, els problemes de l’educació al País Valencià.
Cap al final del text, però, dues afirmacions consecutives criden molt l’atenció: per il·lògica, una; i per inexacta, l’altra. Aquest és el fragment en qüestió:
Tot això se suma a les retallades de les plantilles de professors. Per exemple, la Coordinadora del Professorat Interí ha denunciat l’acomiadament de 3.000 docents des del 2010 malgrat haver augmentat les ràtios de les aules i, des d’aquest curs, un professor ha d’estar més de deu dies de baixa perquè la conselleria enviï un substitut.
Malgrat? Què significa malgrat, en aquest context? És justament perquè s’ha augmentat la ràtio d’alumnes per aula que s’han acomiadat 3000 docents; és justament per tal d’acomiadar 3000 docents —de moment— que s’ha augmentat la ràtio d’alumnes per grup.
Pel que fa a les substitucions de les baixes, el marge de deu dies no és ni ha sigut mai una qüestió de la Conselleria valenciana d’educació, sinó que l’establia el mes d’abril de l’any passat un decret del Ministerio de Educación. Per contra, qualsevol docent que treballe a l’educació pública valenciana sap que fa molts anys —molts— que la Conselleria no inicia els tràmits per a cobrir una baixa fins que no n’han passat quinze dies. Iniciar el tràmits, que no és ben bé el mateix que cobrir la baixa. Un marge de quinze dies, però, que ha quedat àmpliament superat durant els dos darrers cursos: ara mateix, una baixa pot tardar a cobrir-se vint, trenta, quaranta dies...

Per cert. Les conseqüències sobre els estudiants de la falta de calefacció que pateixen, un altre hivern, molts centres educatius valencians es poden curar en una setmana, probablement. Les altres conseqüències, les de les altres mancances, els afectaran —a ells i a tots nosaltres— durant dècades.

20 gener 2013

Espriu, potser (2)

Espriu, potser. Però les nostres prevencions de fa només uns dies, per a ells són —gairebé punt per punt— una declaració d’intencions. La confirmació de la sospita.
Això és el que publica Xavier Bru de Sala —comissari de l’Any Espriu— en un diari Ara que avui es dedica de manera especial al centenari de l’autor:
Hi ha els que llegeixen o llegiran Espriu: a ells s'adreça en primer lloc l'Any Espriu, perquè tot escriptor vol ser llegit. Hi ha els que no llegeixen ni els grans autors: a ells també s'adreça l'Any Espriu; que les seves paraules surtin a trobar-los: els missatges, els poemes més significatius, l'imaginari espriuà són un patrimoni fonamental dels catalans. Quina mena de país volia? Com ens definia? Ens retreia defectes, ens exigia un comportament als antípodes del cinisme i del tantsemenfotisme, rigorós i exemplar. Si volem mantenir-nos fidels a Catalunya i al català, hem de començar, segons Espriu, per l’exigència i la voluntat de transformar el país segons el model dels més desvetllats i feliços. En aquests moments de tensió i de preparació d’un futur millor, Espriu és encara més imprescindible que en la Transició dels 70. Que la seva clarividència ens acompanyi.
Ara, 20/01/13, pàg. 4

13 gener 2013

Espriu, potser

Potser Espriu serà víctima de la història dues vegades. Potser, a la seua obra no li farà cap favor que l’Any Espriu siga justament aquest 2013. L’any que s’inicia un mes i escaig després de les eleccions catalanes més importants de la història recent. Que s’inicia només uns dies després de la investidura d’Artur Mas gràcies a un acord amb ERC. I uns mesos després d’una manifestació de l’11 de setembre que ja no és una manifestació, sinó la manifestació. L’any que molts veuen com una transició cap a 2014, el de l’hipotètic referèndum d’autodeterminació. Com un parèntesi, com una espera molesta i estèril entre dues grans fites.
Perquè —potser— la història es repetirà, i tornarà a pesar decisivament la conjuntura. I s’imposarà de nou l’Espriu que anomenen cívic, l’Espriu símbol de la lluita contra la imposició espanyola. L’Espriu només poeta; i, encara, només poeta de poesia utilitzable com a eslògan, proclama o arma llancívola. Un Espriu de Twitter.
Una part molt mínima, en qualsevol cas, de tot el que és Espriu. I si ha de ser només això, potser no cal ni posar-s’hi.

30 desembre 2012

Vol extraure-li tot l’alè...

Vol extraure-li tot l’alè i ficar-lo
en una botella a la manera de l’anunci
que envasa l’aire dels Pirineus.

Vol remullar les carícies
que fa quatre mesos s’assecaren
en l’estenedor de fora.

Vol deixar de pensar en un
 “preferiria no fer-ho” perquè
l’esgarra per dins no fer-ho.

D’una maleïda vegada, Bartleby!

28 desembre 2012

Espigolar

Les glaneurs et la glaneuse, la pel·lícula d’Agnès Varda. Una excel·lent transposició al llenguatge cinematogràfic d’allò que en literatura significa el gènere de l’assaig.

Hi ha un tema central més o menys evident: l’activitat d’aquells que espigolen entre les restes que deixen els altres. Però hi ha també la digressió, la divagació cap a temes més o menys circumdants, o que sorgeixen per relacions més conjunturals o anecdòtiques. En l’assaig, en el bon assaig, això és un reflex de la manera com actua el pensament humà, el pensament en procés. En la pel·lícula de Varda, ho és del propi procés de filmació, de les coses que hi apareixen relacionades o per atzar, de la reflexió de l’autora sobre la pel·lícula que fa.

I ací trobem un altre punt de connexió: la presència —bàsica i essencial— d’un Jo discursiu, que exerceix de subjecte la major part del temps; però que, de vegades, també esdevé objecte —aquelles seqüències en què Varda es fa visible, enfoca la seua pell per a parlar del pas del temps, de la vellesa. És aquella combinació que llegim en Montaigne, natural i gairebé indestriable, entre el discurs sobre el bon govern d’una ciutat —per exemple— i el dels dolors que li provoquen les xacres físiques que pateix. I em sembla que és justament aquesta llibertat, l'aparent naturalitat, la que fa tan atractiu aquesta mena de discurs.

El tema em va impressionar la primera vegada que vaig veure la pel·lícula. Però, la realitat és que ara mateix és —potser— més actual encara. Una societat falsament opulenta, que llança quantitats ingents de coses útils, de deixalles aprofitables. I, sobretot, aquells que poden viure només del que els altres rebutgen. Als camps, als mercats, als supermercats, als contenidors de fem. Els que hi espigolen perquè no tenen un altre remei; però també aquells que sí que en tenen, i ho fan per ètica, o per principis. O, fins i tot, per malaltia.

De manera inevitable, hi apareix també el tema secundari del temps, de com tot es veu afectat pel pas del temps: els aliments es fan malbé, els materials s’oxiden o es corquen. Varda filma la seua pell, les petges del temps en la seua pell; els indicadors d’un ésser viu que està en l’última fase de l’existència.

23 desembre 2012

Ben nostre, ben nostrat

L’horabaixa petita, i trista, i entranyable,
d’aquests carrers antics que m’agrada recórrer,
on jo voldria viure i escriure versos grisos,
absolutament grisos, mentre es crema l’espígol
damunt les quatre brases; una taula petita,
damunt d’ella una manta, parets empaperades,
un taulell un poc solt, i creure dolçament
que Campoamor fou un poeta formidable,
que El Ama és un poema com se n’escriuen pocs,
i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer
i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
que he d’escriure un poema en octaves reals
i no com els poetes del dia, que no solen
rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull
creure que és necessari escriure tots els versos
ben aconsonantats i obeint certes lleis
i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
com diuen, amb un índex enravenat de sobte,
homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,
i dir que no, que això de que el valencià
és català no és cert, que això és trair la Pàtria,
la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,
i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,
fer un any el llibret de versos d’una falla
i aconseguir com siga que el Rat Penat em done
almenys un plat de glòria, i passar-me la vida
aconseguint Violes i Englantines i accèsits.
Un món petit i tendre, positivament tendre,
el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,
després el crucigrama, i demà si Déu vol.

Vicent Andrés Estellés, Coral romput

20 octubre 2012

Fill de puta

Als pobles de la Ribera, entre persones que es tenen confiança, és habitual tractar-se de «fill de puta». Si algú us tracta de «fill de puta» —en el bon sentit de l’expressió— i no dieu res, és que hi ha confiança. És una mostra d’amistat i d’estima, com qualsevol altra de les que corren pel món. A més de trencar qualsevol enravenament, indueix a rebaixar les pretensions. Quines pretensions pot tenir un «fill de puta»? La característica de la sociabilitat valenciana és el rebaixament de les pretensions per mitjà de l’humor sarcàstic. Hi ha pobles cerimoniosos i pedants —tots aquells que han tingut una o altra forma d’imperi. Els valencians, per condicionaments històrics —durant segles no hem comptat amb una classe dirigent, amb un elit, identificada amb el país—, no ho som. El don dels castellans —Hola don Pedro. Aquí le presento a don José—, sempre l’hem trobat còmic. El don tendim a aplicar-lo com un dicteri, o com una burla, més que com una mostra de respecte. L’en i la na, recuperats del vocabulari antic, mai no han arrelat entre nosaltres com a fórmula habitual.

13 octubre 2012

La mort just darrere de l'esquena

Kenzaburô Ôe
Va notar com al centre del cos se li formava una espècie de tumor, fet d’una por i d’un dolor intensos, que era sens dubte la manifestació d’aquell desig. Era un desig que s’assemblava a la por i al dolor que deu sentir dins el pit algú que té un atac de cor. Un desig que no tenia res a veure amb el desig modest com una piga a la superfície de la rutina quotidiana que representava el contrapunt del somni africà que brillava al punt més alt de la seva consciència, un desig que no s’assemblava en res al desig domèstic que s’esgotava quan penetrava la seva dona un o dos cops per setmana i que s’enfonsava en el fang trist de la fatiga amb un esbufec lasciu i llangorós. El desig que va sentir en aquell moment no podia esgotar-se ni repetint el coit mil vegades, no tenia res a veure amb el tiquet que es dóna després de fer una volta amb un trenet de joguina. Era un desig perillós que només es podia satisfer una vegada, un desig que feia patir perquè en el moment d’arribar al clímax podies tenir la mort just darrere l’esquena nua i suada [...].
Kenzaburô Ôe, Una qüestió personal