Codi

Per més que hi pense, em costa molt d’imaginar cap àmbit on trobar-me a mi mateix més obsedit per la forma que no pel contingut. Només un: internet, el codi, la programació; i així i tot, encara només a temporades. Temporades com aquesta d’ara mateix, en què l’aparença externa de manca d’activitat és símptoma d’un altre tipus d’activitat més discreta.

I no, clar; la cosa no és tan simple com una qüestió únicament de forma. Perquè hi és també la vessant creativa de construir a partir d’una pàgina en blanc. La del problema lògic constant que cal resoldre. I en el meu cas, sobretot, la immersió en un llenguatge estranger del qual només sóc un maldestre autodidacta. Una altra forma d’assaig.

Mil anys

La coincidència, en un mateix punt, de dues importants fractures: la generacional i la cultural. És el conflicte a partir del qual es desenvolupa l’argument central d’A Thousand Years of Good Prayers, la pel·lícula de Wayne Wang. Un relat senzill bastit a penes sobre dos personatges: el pare jubilat i vidu que viatja des de la Xina per trobar-se amb la filla que fa dotze anys que viu als Estats Units.

Dues fractures que conflueixen, en realitat, en una conseqüència comuna, que té a veure amb la incapacitat d’entendre l’altre. Que mostra la cara més evident, potser, en el llenguatge, en les dificultats de comunicació. En una filla que confessa al pare, en un moment del film, que únicament és capaç d’expressar sentiments quan fa servir l’anglés.

Voler és fàcil

Els canvis en el significat de les paraules: una corrupció tan antiga com la mateixa existència del llenguatge. I no sembla –tot i la manca de perspectiva històrica que mai no té, per definició, un contemporani– que aquesta haja de ser una època més prolífica en aquest sentit. Potser sí, en canvi, pel que fa a la consciència d’alguns d’aquests desplaçaments semàntics: la premeditació amb què determinats conceptes han vist modificada l’essència del seu significat, sovint per esdevenir un comodí neutre i sense connotació.

Amb la mínima perspectiva que atorga pertànyer a una generació diferent, observe amb sorpresa l’ús que fan els adolescents del verb voler. Freqüent, massiu, indiscriminat. I, tot i que d’inici puga suscitar una certa admiració –o enveja!–, només cal fixar-s’hi un poc per confirmar-ne el miratge: no és possible voler tant, a tanta gent i tan diversa, i d’una manera tan constant i gratuïta. El signe dels temps, potser; però mai no havia vist el verb voler tan buit de contingut, ni tan limitat en la capacitat de significar.

D'un fals patró

Fundar la recompensa de les accions virtuoses en l’aprovació dels altres és acceptar un fonament massa incert i confús. Especialment en un segle corromput i ignorant com aquest, la bona estima del poble és injuriosa; en qui confieu per a veure que és lloable? Déu em guarde de ser home de bé segons la descripció que veig fer cada dia quan un parla de si mateix honorablement.

Michel de Montaigne, Assaigs (Llibre Tercer)

Apunt (11)

La conveniència, generalment acceptada, de pensar primer i dir –o escriure– després. Sense dubte.

Però, també, l’opció d’assumir el risc d’haver de reconéixer-hi després un error, contra la de qui espera a comprovar en les paraules dels altres la direcció que hauran de prendre les pròpies.

L’apocalipsi segons Arcand

Em sorprén el plantejament de la darrera pel·lícula de Denys Arcand: per inesperat, per la distància que el separa dels altres dos films que n’havia vist fins ara –Love & Human Remains i Les Invasions Barbares–. Potser, ací més decantat cap a la caricatura que cap a la construcció psicològica dels personatges; menys intens, en conseqüència, que en aquelles dues pel·lícules, però inquietant i suggeridor en qualsevol cas.

Especialment a la primera meitat del film, Arcand planteja una situació amb un context temporal confús: una època que podem relacionar amb la nostra, però al mateix temps despullada de referents i farcida d’elements pertorbadors. Les màscares a la boca per protegir-se d’una amenaça inconcreta, l’estructura burocràtica i la de l’edifici monstruós on aquesta burocràcia es fa efectiva, de ressons kafkians, la correcció política convertida en prohibició de paraules, etc. El contrapunt d’aquest context apocalíptic és un antiheroi quixotesc, que escapa de la grisa mediocritat de la seua vida amb fantasies de triomf personal i d’èxit sexual; i la mordacitat amb què Arcand ridiculitza els succedanis de la vida moderna: el fengshui, els cursos per aprendre a riure o per controlar l’anus, etc.

El resultat és aquesta edat de les tenebres –que n’és la traducció exacta del títol original, en compte d’un inexplicable La edad de la ignorancia– que parla de la desintegració de la cultura occidental, la deshumanització, la infelicitat i els substitutius. Amb la vessant apocalíptica d’El temps del llop de Haneke –amb paral·lelismes evidents en els títols– i la cruel dissecció de la societat contemporània del Happiness de Solondz. I on són també presents alguns dels temes que el director quebequés ja havia abordat en altres ocasions: la decrepitud física, la vellesa, la mort, l’amor i el sexe.

Rebaixes

Passem ahir la vesprada a la Fira del Llibre, i la visita em torna a suscitar les mateixes sensacions contradictòries de cada any.

M’ho sé de memòria: el fet té molt de personal, de la manera com visc certes coses, de com em relacione amb l’entorn i sobretot amb la literatura. En resum: evite tot allò que es fa a toc de xiulet, en ramat i perquè ho diu una data al calendari. Però em sembla que també hi ha una part més general, que es pot extrapolar a més individus, a més lectors. Perquè cada dia, durant tots i cadascun dels dies, la literatura m’ocupa –d’una o d’una altra manera– unes quantes hores. I això no és fer bandera de res, perquè ningú no fa bandera d’un fet quotidià: al contrari, justament n’evita les paraules grandiloqüents, l’hagiografia i els altars plens de ciris.

La qüestió és que passe cada any per la Fira. Me n’agrada el que té de ritual, remenar llibres, observar els diversos rols en acció, i viure la falsa impressió que, per uns dies –i potser com a vacuna per a la resta de l’any– els meus conciutadans s’interessen pel llibre (la literatura ja és una altra cosa). Però també cada any n’isc amb les mans buides.

No hi ha marge per a la sorpresa, la selecció de títols és curta, parcial, previsible i repetitiva; poca literatura i molt de màrqueting, i un percentatge d’oferta en català quasi testimonial. En aquestes condicions, són ben poques –per no dir-ne nul·les– les possibilitats que una persona que visita assíduament llibreries trobe res que l’interesse i que no haja adquirit ja prèviament. ¿Quin hauria de ser l’avantatge de la Fira per a aquest lector, que ha de guanyar-se el dret a fullejar llibres a colzades entre un inopinat eixam de farsants, i sense poder comptar amb la relació amb els llibreters, reconvertits per uns dies en venedors? No se me n’ocorre cap que la llibreria no puga millorar, i de molt.

Guies didàctiques

Fa uns dies, em demanen opinió sobre les “Propostes didàctiques” que s’inclouen en molts llibres adreçats al públic infantil i juvenil, per reproduir-ne alguna en un article sobre el tema que s’havia de publicar en premsa. I, a tall de resposta, hi envie aquest enfilall de notes inconnexes:

Mentre que els estudis introductoris –si estan ben plantejats– o altres paratextos com les notes a peu de pàgina poden ser sovint determinants per garantir l’accés a l’obra per a una majoria de lectors –contextualitzant-la, aclarint qüestions que es perden en la traducció, etc.– les guies didàctiques tenen una funció a posteriori. I és treure un suposat profit de la lectura. Un profit, clar, més enllà de la pròpia lectura, de la literatura o del gaudi que aquesta puga proporcionar al lector. Un profit que puga mesurar-se, comptabilitzar-se, avaluar-se –sobretot– i que deixe una petja evident en un paper.

No ens cansem de repetir que volem fer lectors, especialment entre la gent jove; i en canvi els enviem el missatge que una obra literària no és prou per ella mateixa. Que no és suficient el plaer gratuït de llegir-la, sinó que és l’excusa d’un treball posterior.

Si la literatura és didàctica –que ho és, sense dubte– ho és per se: no li cal cap extra.

Moltes guies didàctiques no es fan pensant en un lector autònom; és més, sovint ni tan sols en un lector: es fan pensant en el professor, en l’opció d’assegurar-se, per la via de simplificar-li el treball, l’entrada als centres educatius.

Hi ha coses fetes de bona fe i altres fetes amb un (legítim) interés comercial al darrere. Però que siga legítim no vol dir que siga l’única manera possible ni, per descomptat, que siga la més adient. Ens resistiríem a llegir un llibre si després ens obligaren a fer tota una tirallonga d’activitats a propòsit d’allò llegit; i si no ens hi poguéssem resistir, ho llegiríem pensant en qualsevol cosa menys en el plaer que ens pogués proporcionar. Si nosaltres no ho faríem de grat, per què pensem que un adolescent sí que ho hauria de fer?

Una cosa és el llibre i una altra la literatura. I també són dues coses diferents fer lectors de literatura i fer consumidors de llibres. En qualsevol àmbit del mercat del llibre es publica massa, però en la literatura que es fa explícitament per a joves la cosa és excessiva. Això significa que la tendència a tractar el llibre com un producte hi és més present. I el llibre –en tant que producte– pot contenir literatura o no; però el que no pot deixar de contenir –sembla– és l’aprofitament didàctic de la cosa.

No és negatiu que la literatura supose un esforç; al contrari. En aquest àmbit, com en tants altres, es comet massa sovint l’error de donar les coses fetes, el menjar mastegat, als adolescents. I un dels al·licients de la literatura –com de tantes altres coses– és anar superant els obstacles que et planteja. ¿O potser aquests lectors ja no han de saber què vol dir que una obra els vaja descobrint noves cares a cada nova lectura que n’han fet, perquè ja ho hauran descobert tot –és un dir– a la primera?

La relació entre llibres per a joves i l’escola no acaba, de tota manera, amb les guies didàctiques. Sovint, alguns s’han cregut tant allò que la literatura per a segons quines edats ha de contenir obligatòriament un ensenyament explícit que fins i tot fabriquen llibres com qui fabrica medicaments; llibres que són com envasos de valors. Així, com si fos una vitamina determinada, el docent pot prescriure un llibre en funció de quins valors vol que treballen els seus alumnes. I les editorials (algunes editorials) fan explícit quins valors treballa el llibre en un lloc ben visible de la coberta o de la contracoberta.

Model

Nestas impressões sem nexo, nem desejo de nexo, narro indiferentemente a minha autobiografia sem factos, a minha história sem vida. São as minhas Confissões, e, se nelas nada digo, é que nada tenho que dizer.

Fernando Pessoa, Livro do Desassossego

Ales

Cal estar certament boig de pretendre ajuntar en un mateix enunciat conceptes com òpera de cambra contemporània, en català, feta per valencians i València ciutat. Però de fet algú ho intenta, i el resultat s’assembla bastant a la normalitat a la qual aspirem. Sense complexos.

Ahir vam poder veure Ales, l’òpera que ha escrit Àlex Andrés i en què ha participat també Begonya Mezquita traduint el llibret. I la nostra indigència cultural en aquest àmbit ens posa les coses difícils a l’hora de parlar-ne: no tenim mecanismes per valorar-la. Ni tan sols lèxic! Només en podem dir que les sensacions són ben grates, que el conjunt es viu amb intensitat: la música minimalista, quasi un contrapunt de les dues veus, la senzillesa metàl·lica de l’escenografia, una història quotidiana, sense afectacions de cap tipus... Tant de bo que el vol siga ben llarg.