31 d’agost 2005

Crítica de rodalies, literatura de rodalies

De l’enèsima polèmica en marxa, però, m’interessa sobretot la repetició d’arguments –per fer servir algun nom– puerils sobre la literatura catalana i, sobretot, sobre la crítica catalana –insistim, i amb més convicció: passeu-me el mot– quan aquesta s’adreça a aquella literatura. Per fer-ho breu: la tesi aquella del “Puix que parla català...” continua viva i ben viva, adobada per a l’ocasió amb elements de camuflatge: que si cal deixar-lo fer, que si ja està la cosa prou magra com per a posar entrebancs, que si no ens llancem pedres a nosaltres mateixos, que si el xic és treballador i no fa mal a ningú...
La petita illa valenciana dins de la polinèsia catalana –crec que és Enric Sòria qui ho escriu d’aquesta manera, pam amunt o pam avall– n’és una bona mostra, per tal com es concentren tots els vicis. I així, per exemple, els que alguns anomenen –molt pretensiosament– “El Grup de Castelló” es distingeixen com a grup bàsicament perquè són dels pocs –poquíssims– valencians que podreu llegir al suplement “Cultura” de l’Avui: un dia Vicent critica el llibre de Manel, a la setmana següent Manel critica el de Vicent, i així successivament. Critica, que fa fort.
Ara bé, després està aquell que, sota el pretext d’una crítica catalana inexistent, es dedica a esbombar en públic les seues fòbies personals o de capelleta, a còpia d’amuntegar exabruptes sobre la persona i no sobre la seua literatura, d’exhibir en públic impúdicament una lluita de poder que és encara més patètica per la migradesa d’allò que hi ha per repartir, o per jugar –i el joc ja cansa, de tan vist– a l’enfant terrible.

29 d’agost 2005

Viatge

La resta de l’any, immers en la seua quotidianitat, arribes a oblidar que vius a una ciutat vocacionalment provinciana, voluntariosament provinciana. Una ciutat esforçadament analfabeta. I això fa un poc més dur, encara, el retorn.

02 d’agost 2005

Tractat d’Història

Tinc el record de dues mans blanques i severes arrugues al front, arrugues fosques en contrast amb les mans.

Un dia va agafar una forca i va punxar amb força un muntó de palla, esperant a cada punxada trobar una textura diferent. No volia ser de nou víctima de cap violació de la seua intimitat, i menys encara de la de cap dels cinc fills. No anava a permetre que els deixaren novament sense pa, en nom d’una guerra que no entenia però que els destruïa la vida.

Al cap dels anys, en un dinar de família, el consogre va dir, mirant-li els ulls fixament, si m’hagueres trobat, m’hauries matat? Segur, va contestar la meua àvia. I va continuar parant taula.