25 de juliol 2007

Josep Pla, follar i llegir

– [...] Sé que un llibre és bo quan em voldria follar algun dels seus protagonistes.
¿I qui et follaries, dels que has llegit?
Tampoc no he llegit gaire, jo. Dels llibres que he llegit, però, em follaria Sherlock Holmes, em posa cargol la seva manera de parlar, de moure’s.
¿Cargol?
Bé, que faig sucs, ja m’entens. Sento tot el que diu i m’excito.
¿I a qui més?
Arthur Gordon Pym. Me’l follaria, sí, en un vaixell anant cap a l’Antàrtida. I em follaria l’Aragorn, de El senyor dels anells. I en Frodo, encara que sigui hobbit. I també Mr Hyde. I aquell de la cama de fusta, el bandarra de L’illa del tresor, ¿com es deia? I el capità Nemo. I tots quatre mosqueters: aquests me’ls follaria junts. I també em follaria el tipus que va escriure El quadern gris; a l’insti me n’han fent llegir unes pàgines. Me’l follaria per alegrar-li la vida.

Melcior Comes, El llibre dels plaers immensos

20 de juliol 2007

El primer en joc

Cada any, la pila dels llibres Aquest Me’l Deixe Per A l’Estiu sembla que creix més i més. Una pila on enguany conviuen –com quasi sempre– llibres relativament recents, com el segon volum dels Assaigs de Montaigne, i –sobretot– llibres que ja fa alguns mesos que circulen, com El cinquè en joc. Agafar-ne el primer i encetar-ne la lectura és una manera com una altra d’iniciar l’estiu i començar –almenys en una part– les vacances.

imatge

La de Robertson Davies és una d’aquelles rares demostracions de domini de l’art de la ficció. Una ficció en què una bola de neu que es llança en la primera pàgina de la novel·la genera tot un seguit de reaccions en cadena fins que no acaba de caure del tot en la darrera. Una obra, també, sobre la culpa, i la capacitat que té per decidir el camí de tota una vida; sobre les màscares, sobre els personatges que inventem per tal de soterrar-ne alguns altres: per tal de nàixer, d’aquesta manera, dues vegades. I sobre la necessitat de l’ésser humà de deixar-se meravellar –enganyar– bé siga per l’il·lusionisme d’un mag, bé siga per les vides dels sants i els seus miracles.

Una prosa amb indubtable aroma de clàssic contemporani, que pot recordar per moments Tristram Shandy, com pot recordar en altres John Irving, o també el Ciutadà Kane de Welles: després d’unes quantes lectures recents ben decebedors, El cinquè en joc és una manera impagable d’iniciar les vacances lectores.

18 de juliol 2007

Una tendència

imatge

Quan s’arribe a això que han anomenat el pacte de reciprocitat d’emissions entre Tv3 i Canal 9 –si és que mai s’hi arriba– ja no farà cap falta. Triar entre Tv3 i Canal 9 serà una redundància.

17 de juliol 2007

Lítost (II)

imatge

Tot i que sembla si més no arriscat pretendre d’atorgar un tret psicològic o de personalitat a tota una nació, no deixen de ser curiosos aquests mites –perquè al capdavall això són, mites, més que no tòpics– que acaben per influir en aquella nació per una mena de suggestió col·lectiva. En el cas de la saudade o del hüzün, per exemple, fins i tot com a poderoses armes de control social. Tres termes, doncs, corresponents a altres tants sentiments íntims que, també en tots tres casos, serien un tret essencial i definitori d’un determinat col·lectiu; i que hem conegut per mitjà de la literatura. Cosa lògica, d’altra banda, en tant que són –en essència– construccions culturals.

La part frívola: si el hüzün ja vam tenir oportunitat de contrastar-lo pels carrers d’Istanbul, i la saudade l’hem poguda sentir en la pròpia pell en moltes ocasions entre Lisboa i Porto, la lítost tindrem ben aviat l’ocasió de confirmar-la o desmentir-la in situ.

16 de juliol 2007

Lítost (I)

L’A. llig aquests dies El llibre del riure i de l’oblit, de Milan Kundera; una obra que forma part d’allò que podríem anomenar la meua memòria sentimental literària. I me’n fa notar una cosa que no recordava: la referència al terme txec lítost, estretament relacionat amb altres com la saudade o el hüzün, que ja han estat al·ludits ací en altres moments. Un concepte que dóna nom a tota una part de la novel·la, i que hi apareix caracteritzat amb paraules com aquestes:

Lítost és una paraula txeca que no té traducció en altres llengües. Designa un sentiment tan immens com un acordió estès, un sentiment que és la síntesi de molts altres sentiments: la tristesa, la compassió, els retrets i la nostàlgia. La primera síl·laba d’aquest mot, que es pronuncia accentuada i llarga, sona com l’udol d’un gos abandonat. En va busco l’equivalent d’aquesta paraula en altres llengües, per bé que em costa d’entendre que sense ella algú pugui entendre l’ànima humana.

La lítost és un estat turmentat, produït per la visió de la nostra pròpia misèria sobtadament posada en evidència.

Les persones que tenen una profunda experiència de la imperfecció general de la gent estan relativament fora de l’abast dels cops de la lítost. Per ells, l’espectacle de la seva pròpia misèria és una cosa banal i sense cap interès. La lítost és doncs característica de l’edat de la inexperiència. És una de les formes de la joventut.

14 de juliol 2007

Báraka

Anit, a Gandia, concert de Miquel Gil i l’Orquestra Àrab de Barcelona, als jardins de la Casa de la Marquesa. Tot i que a Gil se’l pot veure amb relativa assiduïtat pels voltants de València –i no tant, com ja ha esdevingut costum, a la pròpia ciutat–, no ocorre el mateix amb la formació i l’espectacle concret que havien d’oferir anit; així doncs, el desplaçament pagava la pena. La combinació, espectacular: alternant cançons de l’un i dels altres, interpretades sempre per tot el grup al complet, i de vegades amb dues versions idiomàtiques –catalana i àrab– de la mateixa lletra. Com en el cas del poema “Les pigues”, d’Ibn al-Labbana de Dénia, inclòs en la cançó “Van tres” en la versió que en va fer Josep Piera –discretament ocult, anit, entre el públic:

Aixecà l’esguard ver les estrelles,
i elles, encisades de tanta boniquesa,
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.

Josep Piera, Poemes de l’orient d’Al-Andalus, Eds. 62

Com a sabor agredolç, potser, la constant necessitat de justificar-se que es podia detectar en la presentació de la majoria de les cançons de l’Orquestra Àrab. Una necessitat, d’altra banda, malauradament ben comprensible.

13 de juliol 2007

Un llibreter

A principis d’aquest 2007 ens assabentàvem del tancament de la llibreria La Màscara, després de vint-i-cinc anys de funcionament. I avui, a la Cartelera Turia, Pedro Uris entrevista el que en vas ser propietari, Luis Andrés, conegut entre els lectors valencians per una manera d’entendre l’ofici de llibreter que tendeix a esdevenir un arcaisme. Al respecte, hi fa algunes afirmacions interessants:

Se trata de conseguir que te crean cuando les dices que Cabo Trafalgar, de Pérez Reverte, es la peor novela que has leído en años, que Saramago ha cambiado la literatura por los sermones, o que Matilde Asensi escribe de pena, y acepten leer en cambio a Philip Roth, Coetzee o Montero Glez.

[…] la gran mayoría de los lectores lee basura. Por ejemplo, las mujeres, que leen más que los hombres, son las principales consumidoras de los estúpidos libros de autoayuda o esotéricos. Ahí tienes también El código Da Vinci, una novela lamentable, cuyo único mérito es que ataca a la iglesia.

En la librería nunca hemos vendido libros de Pío Moa, Jiménez Losantos y escoria parecida, pero antes se limitaban a preguntar por ellos y ante nuestra respuesta se iban. En cambio, en los últimos tiempos se ponían chulos y pedían el libro de reclamaciones.

10 de juliol 2007

Adequació

Boileau dijo que sólo los reyes, los dioses y los héroes eran personajes adecuados para la literatura. Un escritor sólo puede escribir sobre aquello que admira. Y los reyes de hoy en día no son interesantes, los dioses se han ido de vacaciones y los únicos héroes que nos quedan son los científicos y los pobres.

John Steinbeck

(Citat per Eduardo Jordá al pròleg de Los vagabundos de la cosecha)