30 de desembre 2006

Dies d'agost

imatge

No m’agrada llegir massa coses sobre una pel·lícula abans de veure-la. Únicament, la informació estrictament necessària per triar amb una mínima garantia –tot i que això, en més d’una ocasió, no deixa de ser una quimera. En aquest cas, la proposta era molt engrescadora: l’atractiva combinació dels noms de Marc Recha en la direcció i de Ramon Barnils com a motiu de l’argument. I, fins i tot, amb el component afegit de l’espera impacient: fins a tres vegades n’havia estat anunciada l’estrena, i fins ahir s’havia anat ajornant. Tanmateix, malgrat la poca informació prèvia, allò que hem vist ha desmuntat qualsevol expectativa. Perquè Recha ha fet una pel·lícula en què l’únic argument possible és, justament, la impossibilitat de fer una pel·lícula; de fer, si més no, la pel·lícula que volia fer.

El resultat no s’allunya del seu treball anterior: absència gairebé absoluta d’anècdota narrativa, un tempo anacrònicament lent, primacia de la fotografia –la pel·lícula es podria desmuntar fotograma a fotograma, i n’obtindríem una bona col·lecció d’imatges bellíssimes– i uns personatges i uns paisatges situats al marge del gris estàndard. Barnils, però, no hi és. L’hi esperàvem, però no hi és. Recha i el seu germà David s’interpreten a ells mateixos per explicar justament això: la saturació després de mesos de treball de documentació sobre el periodista –a la pel·lícula, únicament al·ludit com a Ramon–, d’enregistrar entrevistes amb gent que s’hi va relacionar de prop, i la fugida per desconnectar-ne durant uns quants dies d’agost.

O potser Barnils sí que hi és, però hi és d’una manera diferent a com l’esperàvem. Perquè si una pel·lícula es pot comparar en literatura amb una novel·la, el que ha fet Recha en Dies d’agost seria més aviat un poema. Un exercici arriscat, doncs, en què hi ha la relació de l’home amb l’entorn, la desaparició d’una manera determinada de viure, la gent que es mou pels marges d’allò que la majoria entenem actualment com a vida. I potser és ací, justament, on és Barnils.

28 de desembre 2006

El costum

Els miracles són segons la ignorància que tenim de la natura, no segons l’ésser de la natura. El costum adorm la vista del nostre judici. [...] Qui vulga desfer-se d’aquest violent prejudici del costum trobarà diverses coses rebudes d’una resolució indubtable que no recolzen sinó en la barba canosa i en les arrugues del costum que les acompanya; però, arrancada aquesta màscara i relacionades les coses amb la veritat i amb la raó, sentirà el seu judici com completament trasbalsat i, tanmateix, reconduït en un estat més segur.

Michel de Montaigne, Assaigs (Llibre Primer)

27 de desembre 2006

Meta-

Com ocorre quasi sempre que s’ajunten uns quants dies de descans, aquests d’ara mateix són també d’endreça, d’actualitzar algunes qüestions, de fer balanç en d’altres; i sóc incapaç de valorar fins a quin punt hi contribueix el fet purament convencional que marca el calendari. Coses materials –com una biblioteca que pesa com una llosa a la consciència d’allò que tens pendent– i també coses virtuals.

Perquè també nosaltres hem esperat fins ara per tal de fer el canvi a la nova versió de Blogger, i avui mateix ens hi hem posat. De moment, pocs canvis: únicament migrar al nou servei i retocar tots aquells caràcters que el programa, pel camí, havia decidit deixar de reconéixer (accents, ce trencada, apòstrofs...). I, amb el canvi, una nova adreça per al RSS de la pàgina que potser ocasionarà problemes fins que tot es normalitze.

Per als propers dies, doncs, queda el canvi de plantilla, la decisió sobre quines coses mantindrem i quines canviarem, i les inevitables provatures al respecte. I el cas és que endreçarem la biblioteca en privat, però la del bloc –necessàriament– haurà de ser pública; impúdicament pública.

25 de desembre 2006

Assaigs

La traducció mai no ha tingut en l’àmbit universitari el reconeixement que mereix. No descobrisc res amb això; es tracta d’un mal conegut de tothom. Ho escriu Vicent Alonso a la Nota introductòria de la seua impecable traducció dels Assaigs. Ni reconeixement en l’àmbit universitari, afegiríem, ni facilitats –ni massa vegades la importància que hi pertocaria– en l’àmbit editorial. Deu ser per això que tenir a les mans un obra com la de Montaigne –l’estudi més incisiu que s’ha escrit mai sobre els secrets de l’ànima humana– traduïda al català és un fet que reconcilia amb el mercat editorial i les seues contradiccions; per exemple, aquella que fa tan fàcil de publicar determinats engendres mentre la traducció dels grans clàssics de la literatura universal esdevé poc menys que una missió impossible.

***

Traduir és fagocitar, incorporar elements d’altri a la pròpia tradició, eixamplar-ne l’abast; accedir al món que ens envolta sense necessitat d’intermediaris, evitar el perill –tan nostre– de l’endogàmia.

***

En aquest cas hi ha, a més, la llengua; l’encert del model lingüístic que s’ha triat, una gosadia segurament per a molts encara avui, i que encara avui demana ser destacada i ser explicada. El motiu? Que es tracte del català de València, del mateix “català matisadament valencià” de què parlava Joan Francesc Mira a propòsit de la seua versió de la Divina Comèdia.

23 de desembre 2006

Circumstàncies

Ja ho va dir Montaigne: l’autor del bloc és la seua matèria primera. Però també aquell altre senyor de Madrid: l’autor del bloc és ell i les seues circumstàncies. En qualsevol cas, i després d’una setmana un tant caòtica, inicie uns dies de temps lliure; i potser fins i tot de descans, en la mesura que aconseguesca d’evitar aquesta monumental i hipòcrita inèrcia col·lectiva que anomenen Nadal. Amb un grapat de lectures per acompanyar-ho tot plegat, entre les relacionades amb la feina –dos originals que m’he compromés a revisar aquests dies– i les vinculades al més pur i estricte plaer: una, el Llibre Primer dels Assaigs de Montaigne que acaba de publicar Proa, i que vaig encetar ahir amb tota la cerimònia que demana una ocasió com aquesta; l’altra, més directament utilitària, és una guia de Porto.

18 de desembre 2006

Escuts

A propòsit de la nota d’ahir, revise la correspondència de Sanchis Guarner que Santi Cortés va editar a inicis de l’any passat sota el títol de Lletres de resistència. I m’hi trobe amb una perla que no recordava: una carta adreçada al que llavors era el president del Consell Preautonòmic del País Valencià, Enric Monsonís, en què fa esment de la petició del lingüista d’aturar les activitats de la Comissió Mixta de Bilingüisme, de la qual formava part, i que havia de regular la incorporació del valencià a l’ensenyament. En copie un fragment, que recull uns arguments que espanten per la vigència, vint-i-sis anys després d’haver estat escrits:

[...] Mentre no es revoque l’acord d’imposar la seccessionista ortografia de l’Acadèmia de Cultura Valenciana, no podran accelerar-se les activitats de la Comissió Mixta. Quan es tracta d’una decisió política, són els polítics els que l’han de prendre i no escudar-se darrere d’una comissió que hauria de ser exclusivament de tècnics i procedir amb criteris només filològics i pedagògics.

Crec que vosté és un home de molt bona voluntat, que pretén ser constructiu, però lamente que no comprenga que és impossible anar contra els escriptors i contra els ensenyants, i que seria absurd ensenyar a les escoles una ortografia diferent d’aquella en què es publiquen la quasi totalitat dels llibres valencians que s’han editat i que s’editen i que seguiran editant-se. [...]

17 de desembre 2006

Sanchis

M’hagués agradat haver fet ahir alguna anotació sobre Sanchis Guarner, quan feia vint-i-cinc anys de la seua mort, però no va haver temps. En qualsevol cas, no volia deixar passar l’ocasió de reivindicar un nom que, de ben segur, no ha tingut tanta fortuna com el d’altres contemporanis seus com Fuster o Estellés, però sense dubte ha estat la tercera –i ineludible– cara d’un tríptic que explica bona part d’allò que els valencians som en l’actualitat. O, més aviat, del fet que els valencians encara siguem alguna cosa.

Ara, quan fins i tot l’AVL s’ha llançat a fer-li homenatges (!) alguns han escrit que Sanchis va ser un lingüista de consens. Ho dubte. I no perquè aquesta no fos la seua intenció, que ho devia ser si atenem a allò que ha deixat escrit, sinó perquè el blaverisme el va convertir –com a Fuster i a Estellés, entre molts altres– en objectiu d’una violència verbal continuada, que va intentar també d’esdevenir física. El paquet bomba que va rebre a casa seua el Nadal de 1978 n’és una prova evident; una bomba que no va arribar a esclatar, però que molts –entre ells el propi Fuster, que en va ser víctima d’una altra, que sí que va explotar– van considerar la causa indirecta de la seua mort tres anys després.

En qualsevol cas, aquell ambient obertament hostil que va patir Sanchis Guarner no només no ha deixat d’existir, sinó que funciona a ple rendiment i amb total impunitat, en una ciutat que continua cremant a la foguera –o situant en el centre de la diana– els seus científics, escriptors, pensadors... Un món, per cert, del que provenen alguns dels acadèmics de l’AVL –els mateixos, de fet, que mai no han llegit Sanchis Guarner, ni mai ho faran.

13 de desembre 2006

Hàbits (2)

Diuen que un ric atenenc que passejava, en veure el cínic Diògenes arrupit en un racó menjant llenties li va dir: “Ai Diògenes, si sabessis triar millor els padrins i no fossis tan llengut, no hauries de menjar llenties”. Sembla que Diògenes, sorprès, li va contestar: “Ai, amic meu, si t’avesessis al gust de les llenties no et caldria llepar tant els poderosos”.

Teresa Moure, Herba d’enamorar

12 de desembre 2006

Hàbits (1)

No, val més acabar a la gola d’aquells animals que convertir-se en una hiena que s’alimenta del company moribund; de totes maneres ets un os dur i te’ls quedaràs entre cap i coll, seràs l’espasa o el foc que el prestidigitador es pensa que s’empassa i que en canvi li crema o li estripa les vísceres, el talp que forada la terra, la revolució que un dia sortirà de les clavegueres com un sol que neix.

Claudio Magris, A cegues

11 de desembre 2006

Final!

imatge

Havies d’haver fet una altra fi

El vers amb què Joan Brossa encetava el poema Final!, escrit el 20 de novembre de 1975, i que avui torna a estar carregat de sentit. Una alegria agredolça: havies d’haver fet una altra fi...

10 de desembre 2006

Deliri i desencant

imatge

El monòleg interior, el flux de la consciència, Proust, Joyce, la revolució de la narrativa contemporània. I, portat a l’extrem, desembocar en les psicologies complexes, en les malaltes, en les torturades. Desembocar en el deliri, en l’intent d’escriure el deliri. El mateix deliri que, en forma de material impúdic, ocupa les portades dels diaris valencians d’avui mateix de manera obscena. Un deliri, en canvi, que Claudio Magris ha fet servir per condensar en un únic personatge una bona part de la història contemporània de la humanitat. En particular, la dels bojos, els il·luminats, els perdedors, els represaliats; la dels que van creure en la llibertat al segle XX i van lluitar contra Franco o contra Hitler, i acabaren a Dachau, primer, i a Goli Otok, després; la dels partisans, els dissidents, els inadaptats.

A cegues és això, és l’escriptura d’un deliri –una escriptura que l’autor ja havia assajat en La mostra, una obra de difícil classificació en què tant el llenguatge com la forma s’encomanaven de la follia del pintor Vito Timmel. És la personificació, en una única ment malalta –i mitjançant un arriscat monòleg que es desferma sense coherència aparent– de la malaltia de tota una humanitat devastada, que es devora a ella mateixa. Un autèntic memorial del desencant.

07 de desembre 2006

Cucarella

imatge

La notícia és, sobretot, una mala notícia. Per allò que explica en sentit estricte, però també pel que té de símptoma.

05 de desembre 2006

La mort blanca

imatge

De Profundis és la desconnexió del món, la pèrdua de la memòria, la dissolució de la identitat. Amb una prosa amarada de lirisme, Cardoso Pires hi narra el temps que va passar sense capacitat de parla, de lectura i d’escriptura, sense consciència del propi Jo ni d’aquells que l’envoltaven, a causa d’una isquèmia cerebral. El particular viatge, en primera persona, a la mort blanca, a la mort amable, com l’anomena l’autor portugués; i el retorn inopinat d’aquella boira espessa. Un procés que, en la narració de Cardoso Pires, revela totes les arestes –sovint ocultes, implícites– de la memòria. Fins i tot els sentiments, diu l’autor, es basen en un cúmul d’informació apresa, d’experiència emmagatzemada: sense referent, no n’hi ha escala possible.

04 de desembre 2006

Isquèmia


Sin memoria, se desvanece el presente, que simultáneamente es ya pasado muerto. Se pierde la vida anterior... y la interior, claro está, porque sin referencias del pasado, mueren los afectos y los lazos sentimentales, y la noción del tiempo, que relaciona las imágenes del pasado y que les da la luz, y el tono que las data y las vuelve significativas: eso también.

***

[...] el constante y desinteresado desinterés del hombre deshabitado de personas y lugares, de tiempo y sentimientos.

***

[...] la desmemoria no sólo lo aisló de la realidad objetiva, sino que, además, lo privó, podríamos decir, de sentimientos. Perdió los estímulos de aproximación, porque, sin la conciencia de la identidad que no sitúa en un framework de experiencias y valores, nadie puede ser sensible al valor humano del prójimo. Sólo se pueden reconocer sus virtudes y sus males como significantes sentimentales en contrapunto con la conciencia de nuestra identidad, es decir, con la tradición de comunicación que ejercemos con la sociedad y con nuestra memoria cultural.

José Cardoso Pires, De Profundis

03 de desembre 2006

La pota

El gust estètic es consolida per sedimentació, per acumulació de materials que van dipositant-se a poc a poc; ben valuosos, a més, perquè provenen directament de l’experiència. Al contrari que altres sentits, doncs, el gust estètic millora amb el temps.

Per qui ha fet aquest treball d’aprofitament, el resultat és tot un protocol de respostes davant de determinats estímuls, una autèntica guia de lectura que té, entre els mecanismes més útils, un filtre previ que evita l’acostament a segons quins productes. Ben sovint de manera implícita i, en conseqüència, inconscient; però n’hi haurà prou que s’hi hagen conjugat dues o tres característiques perquè ni tan sols els contemplem com a possibilitat. Ars longa...

El fet, però, és que això es pot assemblar, externament, a un prejudici –suposant que no n’és ja un, de pre-judici– i el prejudici, diuen, cal evitar-lo. En definitiva: que la darrera –que no l’última– confusió entre un prejudici que calia evitar i un avís per no apropar-se a segons què s’anomena ¿Por qué se frotan las patitas?, una monumental estupidesa de quasi dues hores. Fa tanta ràbia perdre-hi el temps...

01 de desembre 2006

Apunt (8)

Escriure una biografia com un encadenament d’insatisfaccions.

27 de novembre 2006

Conjuntures

imatge

La burocràcia eixuga qualsevol temptativa de creativitat. Una burocràcia que ja dura alguns dies, i que encara s’allargarà ben bé fins a final de setmana. Amb tot, no em puc estar de consignar els tres moments de ruptura d’aquests dies grisos; tots tres, curiosament, relacionats directament amb la música.

El primer, la possibilitat de gaudir –per enèsima vegada– de Josele Santiago en directe. En aquesta ocasió en format acústic i acompanyat únicament de Pablo Novoa. El segon, el concert de Corcobado. Molt plaent pel que fa a la companyia i per tot el que va ocórrer abans de l’actuació en sí, més que no per una proposta musical que mai no m’ha dit gran cosa. El tercer, un regal amb oportuna intenció balsàmica –algú em devia trobar un tant exhaust: Orphans, el darrer disc de l’imprescindible Tom Waits. Un autèntic objecte de luxe a les mans i a l’oïda.

25 de novembre 2006

Un joc

imatge

La lectura de la novel·la de Palol em reafirma en una sensació que m’acompanya des de Les concessions, el primer títol d’allò que l’autor ha anomenat Exercicis sobre el punt de vista. I és que hi ha un cert punt d’exageració exhibicionista –des dos extrems literalment oposats pel que fa a aquestes dues novel·les– que no s’explica si no és des de la sospita que Palol ha plantejat un joc als lectors –que Palol juga amb els lectors– que en algun moment farà explícit.

En qualsevol cas, Un Home Vulgar és una interessant reflexió entorn de la tradició cultural, de la pèrdua dels referents clàssics, pagans sobretot, que ens expliquen com a societat. Amb una disjuntiva implícita, al voltant de la possibilitat d’engegar-hi un procés de recuperació: aconseguir un resultat dinàmic, viu, capaç d’exercir de focus creador o, si més no, impulsor; o, per contra, aspirar només al treball de l’arqueòleg o del taxidermista.

21 de novembre 2006

Progrés

(...) la Memòria no com a registre de pèrdues sinó com a arsenal de recursos. No un magatzem del passat ni un port cap a l’oblit, sinó una eina de coneixement, i no té sentit cap coneixement si no és en l’extensió del futur. El camp de la Memòria no és la nostàlgia sinó l’analogia: el progrés no és sinó la màxima elaboració de la Memòria.

Miquel de Palol, Un Home Vulgar

19 de novembre 2006

Contenció

imatge

Ficció [...] gira al voltant de la contenció emocional [...] parla d’allò que perdem a mesura que anem fent anys. De tot el que ja no podem viure perquè hem triat altres camins. (Cesc Gay)

Contenció emocional, efectivament, i una tensió sexual que va creixent a mesura que avança la pel·lícula, fins a esdevenir-hi hegemònica. Gay ha situat els dos personatges principals –un director de cinema en crisi creativa i una violinista de vacances– en un context totalment allunyat de l’habitual, des del punt de vista geogràfic però també –i sobretot– vital. I és allà on sorgeix una història imprevista però plena de força, que el director narra amb un llenguatge fílmic despullat i exempt –en aparença– d’artifici. Es tracta, en definitiva, d’una de les vessants més colpidores de Ficció: la increïble capacitat de bastir una història sobre silencis, sobre diàlegs maldestres i balbucejats, sobre mirades esquives, sobre gestos indecisos. Bastir una història, en resum, més sobre les omissions que no sobre les accions. Una història d’amor, bàsicament, però que també té molt a veure amb la solitud, el pas del temps, la desorientació, el dubte...

17 de novembre 2006

Una retirada discreta

Cada vegada que se’n va un dels grans –un dels grans de veritat– tornem a iniciar l’habitual cicle de dubtes i de sensacions. La sensació d’anar quedant –progressivament, però sense aturador– orfes; el dubte respecte del temps que es dedica a subproductes d’aparador, si el comparem amb la discreció amb què malviu la cultura; el dubte –al remat– sobre l’existència de recanvi per a autors de la talla de Jordi Sarsanedas.

Una discreta venjança és la mostra més recent que tenim del seu talent. Per això, i perquè confiem que el títol de l’obra siga també una premonició, recuperem algunes de les coses que ens en va suscitar la lectura:

Deu anys després, Una discreta venjança suposa el retorn a la narrativa breu de l’autor de Mites –un clàssic del gènere, amb què va obtenir el Premi Víctor Català el 1953. I ho fa amb un recull que posa l’èmfasi en l’anècdota quotidiana, en les situacions més aparentment banals, en les històries de tothom i de cada dia. I això, amb un estil volgudament despullat; una prosa neta i acurada que sembla haver estat escrita per tal de ser dita en veu alta, amb una evident voluntat estètica que ultrapassa les de més estrictament narratives. Amb una prosa de gran carrega lírica i un to que va de la tendresa a la ironia més subtil o al sarcasme més esmolat.

S’equivocarà, doncs, qui espere aquell model de conte que, a còpia de calcar una vegada i una altra el d’algun dels grans noms del gènere en català, ha acabat per crear la impressió que mai no n’hi ha hagut un altre ni mai més en podrà haver. Més aviat al contrari: l’autor hi juga sovint un recurs que atorga a molts dels textos un to de confidència, de mirada ben personal sobre detalls que, al remat, el lector no pot llegir sense pensar quina és la clau que els uneix, no al narrador, sinó al propi Sarsanedas. Així, èpoques i espais diversos, i els personatges que hi habiten, formen un conjunt en què esdevé inevitable pensar en el propi autor fent memòria; filtrada i literaturitzada, si es vol, però memòria al cap i a la fi.

15 de novembre 2006

Ingenuïtats

Si escrigués per sotmetre’m a un projecte literari que, suposadament, em deslligaria del fil argumental de la vida, crec que m’avorriria molt, perquè només podria mirar les lletres sobre el paper. No m’interessa produir paradisos o inferns de paraules, no escric per fugir de mi o per sortir del món. Aquesta mena d’ingenuïtats no s’han de cometre ni a l’adolescència.

Pere Rovira, del “Pròleg” a Poesia 1979-2004

13 de novembre 2006

Impossible


L’altura de les circumstàncies a la terra dels pigmeus.

12 de novembre 2006

Relectures

Aquests dies, torne a les Calaveres atònites de Jesús Moncada. Potser havia oblidat fins a quin punt de saníssima mala bava podia tenir la seua prosa, fins a quin extrem de retrat despietat –però entranyable– de les nostres misèries. I com de familiar resulta –diria que en tant que lector valencià– aquest univers de Mequinensa.

Familiar, també, l’imprescindible obra de Manuel Boix, una mostra de la qual es pot veure ara mateix al Centre del Carme. En aquest cas, familiaritat sobretot per qüestions de veïnatge, que fa que puga recórrer l’exposició associant moltes de les obres a moments de la meua vida, especialment els més allunyats.

No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res, passem d’embrions incerts a calaveres atònites. Un savi consell del jutge Crònides.

10 de novembre 2006

Okupes

Fa tot just deu anys –desembre de 1996, per ser exactes– que la policia desallotjava la gent que durant més de cinc anys havia ocupat una casa al número 6 del carrer Flora. Un lloc conegut com el Kasal Popular, que durant tot aquell temps va contribuir a donar un altre aire –amb iniciatives constants i de tot tipus– a una València sempre tan anodina i anestesiada.

L’enllaç mental amb aquella època era inevitable, en saber anit que el Govern Valencià construirà una seu per a l’AVL justament en el número 7 d’aquest mateix carrer. Tan inevitable com referir-se a la ironia de la notícia: ras i curt, entre aquells okupes de llavors i aquests d’ara, em quede –sense dubte– amb els del Kasal Popular; ens costaven infinitament menys i, a canvi, aportaven alguna cosa.

08 de novembre 2006

Descompressió

Em salva, d’un dia que havia començat fatal i que ha continuat només regular, una llarga i afable conversa telefònica amb A. Hi intercanviem informació d’un món que, de tan reduït, massa sovint put; però això, que no deixa de ser una manera de xafardejar que cap dels dos no dissimulem, és també una vàlvula d’escapament que em recupera l’humor. I la qüestió és que algunes de les coses que comentem podrien ser, sense esforçar-s’hi gaire, impagable matèria d’indignació, però fins i tot la capacitat d’indignar-se té un límit, i deu ser que la meua pateix aquests dies de saturació.

07 de novembre 2006

El convers

Inèdit era molt més divertit,
expert en versos lliures i esborranys.
Quan feia de poeta maleït,
suportàvem millor els seus divuit anys,
encara que passés un poc dels trenta.
Ara que ja té llibre, renuncia
–de sobte li fa fàstic la placenta–
a “convertir la vida en poesia”:
optimista, sensat i conjugal,
no surt de nit, no beu, diu que fa esport,
i només vol usar les flors del mal
–pòstum patètic del poeta mort–
per ocupar l’escenari
o perquè es parli d’ell en el diari.

Pere Rovira, Poesia 1979-2004

06 de novembre 2006

Falta de costum

imatge

El logotipo escogido por la Comisión Europea para conmemorar en 2007 los 50 años de la construcción europea ha suscitado la ira de Francia, alzados todos a una contra el original escrito en inglés: “Together since 1957 (Juntos desde 1957)”. La ministra francesa de Asuntos Europeos, Catherine Colonna, ha pedido explicaciones al presidente de la Comisión, José Manuel Durão Barroso, mientras la filósofa Barbara Cassin habla de “un logo que es todo falso”. [...]

París, siempre atenta a la pérdida de terreno de la lengua de Molière en las instituciones europeas, se agarra al multilingüismo para arremeter contra el logotipo anglófono. “Le agradecería que me precisara las condiciones y el calendario de traducción de este logo a todas las lenguas de la UE”, escribe Colonna a Barroso. “Me temo que no se vaya a transmitir el mensaje de unidad europea, dado que cada logo será diferente”.

El País, 6-11-06

05 de novembre 2006

Happiness

imatge

Els Hoover: una filla preadolescent, obsessionada pels concursos de bellesa; un fill adolescent, que –seguint Nietszche (!)– ha fet vot de silenci, i no parlarà fins que siga pilot de l’exèrcit; el pare, que intenta sense èxit vendre a una editorial el seu programa per triomfar en nou passos; la mare, que no té prou mans per a tot allò; el cunyat, màxim expert en Proust als EUA, que ha intentat suïcidar-se; i l’avi, addicte a la cocaïna i a la pornografia. Aquests sis freakys, una camioneta amb l’embragatge avariat i l’objectiu d’arribar, al preu que siga, a Califòrnia perquè la filla participe en el certamen de Little Miss Sunshine, formen el menú d’aquesta comèdia àcida i cruel. Una contundent crítica –encara més contundent, potser, pel que té de divertida– de l’American Way Of Life, emparentada amb altres productes recents com els de Todd Solondz, especialment el Solondz de Happiness.

La qüestió, però, és que el retrat ens resulta tan familiar, que potser ens toca ja de revisar quan ens hem de referir –únicament– a l’American Way Of Life, i quan a uns tics, obsessions, complexos, ambicions i estupideses diverses que ens afecten en major o menor mesura a tota la societat occidental. Perquè el problema que tenen els Hoover, al remat, es limita a la necessitat de triomfar; o, més aviat, a la necessitat de sentir-se triomfadors d’acord amb aquells objectius –habitualment accessoris i prescindibles– que la societat marca com a tal. Com repeteix el personatge del pare de família, només hi ha dues classes de persona: els guanyadors i els perdedors; un missatge que es combina amb la consigna social implícita, que avisa que no hi ha lloc per a aquests darrers, per esdevenir un excel·lent mecanisme de creació d’inadaptats, i d’arguments per sentir-se –per sentir-nos– desgraciats.

03 de novembre 2006

Inversa

Descobrint facetes que habitualment resten ocultes d’una persona coneguda. Descobrint, també, les reaccions que això em suscita. Per exemple, aquesta tendència a desconfiar d’allò que és –als meus ulls– incontinència o desmesura.

02 de novembre 2006

La llengua del rossinyol (2)

Gaudint de l’obra fa uns dies al Teatre Rialto, no puc deixar de pensar que –amb tota seguretat– el teatre valencià deu ser l’únic sector de la nostra producció actual en els diferents àmbits de la cultura que es pot salvar gairebé en bloc, que es pot homologar en conjunt al de qualsevol país civilitzat. I ho és des de ja fa unes quantes dècades. A més, però, no s’hi pot obviar el tema lingüístic. Perquè el teatre valencià no ha deixat de créixer qualitativament en tot aquest període, i ho ha fet emprant, en tot moment, un model de llengua acuradíssim. Un model assentat, establert, que no sorprén ningú. El de L’amor del rossinyol, per exemple: impecable en la seua doble funció de marcar sempre un registre culte –l’únic que entenc com a vàlid en una obra d’aquestes característiques– i al mateix temps suficientment flexible tant per a la dicció sobre l’escenari com per a la comprensió al pati de butaques. Si la llengua, en aquest país, interessés realment a aquells que tant en parlen, potser que podrien agafar-hi exemple.

01 de novembre 2006

La llengua del rossinyol (1)

El problema dels textos clàssics, tan conegut com real: la recepció en la societat contemporània és la pròpia d’un producte absolutament allunyat de la realitat circumdant, dels referents, dels interessos. Encara que això –òbviament– no siga més que una aparença. Accedir-hi, doncs, sense cap tipus d’intermediari és una possibilitat a l’abast d’una minoria; i, en conseqüència, aquesta mediació s’accepta –excepte algun purisme extemporani– més com un factor positiu que no com una simple i insalvable necessitat.

Passa, però, que ben sovint el producte concret ens porta a abominar del procés en conjunt. Dit d’una altra manera: són tantes les adaptacions, versions, revisions i actualitzacions de textos clàssics que provoquen vergonya d’altri, que obliguen a fugir-hi espantats, que al remat la desconfiança acaba per allunyar-nos-en. Per això ens agrada doblement el fet de descobrir una petita joia com L’amor del rossinyol: l’excel·lent text dramàtic de la nord-americana Timberlake Wertenbaker i la brillant posada en escena que n'ha dirigit Jorge Picó per a Teatres de la Generalitat. Un exemple veritablement modèlic d’acostament als clàssics, que revisa el mite de Procne, Filomela i Tereu de les Metamorfosis d’Ovidi.

31 d’octubre 2006

Herba gallega

Em sorprén el fet d'haver encadenat en pocs dies –i d’una manera totalment atzarosa– dues mostres de l’actual literatura gallega. Dues novel·les a més –i per tal de reblar més el clau de l’atzar– que han guanyat sengles edicions del Premio Xerais en els darrers anys. De les dues, la segona és, sense dubte, la més sorprenent: Herba Moura –per què s’ha traduït al català per Herba d’enamorar?– una novel·la de Teresa Moure que combina amb solvència literatura i comercialitat. Una història que barreja Descartes amb tres personatges femenins –entre aquests, la reina Cristina de Suècia– per tal de reivindicar la passió i fer una revisió crítica del paper de la dona en la història:

Afirmo, en canvi, que la sang que cada mes desprèn el cos de la dona és feta de tres elements necessaris. [...] un tercer element, àcid i vidriós, surt del cos femení en emanacions que tot ho contaminen. Aquest tercer element és altament verinós per a l’home, raó per la qual aquest s’ha d’abstenir d’entrar-hi en contacte i ha de rebutjar jeure amb la dona que sagna, sota pena de resultar greument perjudicat, que el control dels apetits fan home l’home i el distingeixen de les bèsties, que no poden controlar-los, i de la dona, que és ella mateixa pur apetit. I molts dels tractats mèdics que he consultat confirmen l’existència de casos en què l’home va resultar privat per la mateixa natura de la part del cos que més estimava per no controlar el desig i pecar amb femella sagnant. Segons Pierre Laphont, metge alsacià, un cert incaut que així va contravenir el consell mèdic es va debatre set dies com a poc enmig de terribles dolors, i proferint crits i malediccions, en un sofriment insuportable, va veure el seu membre, en altre temps vigorós, esdevenir pudent com la carn pútrida i desprendre’s del cos, sanguinolent i ofegat pel verí de la dona.

29 d’octubre 2006

Dissabtes sense biblioteca

Reconec que sempre he estat molt sensibilitzada amb els temes relacionats amb les biblioteques. N’he fet ús des que llig, sobretot en la facultat i després com a becària i treballadora. En conec els problemes de fons, però encara em sobten massa coses referides a la seua coordinació, com donar competències a municipis que no hi fan ni cas, com passa a la Biblioteca Municipal de Bunyol: calefacció amb estufes de gas, sense refrigeració, sense dipòsit de llibres, sense banys i encara amb un mostrador de fusta del 1943, aproximadament.

Ahir dissabte, la meua sorpresa respecte al tema la va protagonitzar la Biblioteca Pública de València: quan em disposava a traspassar la seua noble porta, estava tancada i ben tancada. No crec que el problema siga falta d’usuaris: vaig estar una bona estona en una de les terrasses que està situada just enfront i segur que més de cinquanta persones (famílies, estudiants, curiosos...) veiérem nuestro gozo en un pozo. M’he entretingut mirant a la xarxa els horaris de biblioteques públiques d’altres ciutats: només aquesta està tancada al País Valencià i a Catalunya i a Múrcia i a Galícia i ...

¿Com puc esperar que el servei de les biblioteques públiques siga bo, veient la deixadesa que hi ha en l’aspecte de més fàcil solució: l’atenció als usuaris, en la que se suposa que és la biblioteca de referència? Després, és clar, vaig recordar que estava a la Ciutat de les Arts i de les Ciències, de la música, la ciutat que envolta de cultura a tots, accessible i sense fronteres (sobre tot arquitectòniques). Una ciutat preocupada pels valencians; per ells, lo que haga falta... Valencians de futbol i falles, els altres no comptem.

L’únic que puc fer, anar a la biblioteca i posar una reclamació. Segurament em quedaré amb això, amb una reclamació.

28 d’octubre 2006

Ordi

imatge

El viento que agita la cebada porta el segell inequívoc de Ken Loach. Si més no, el Loach des de Tierra y libertad ençà –una pel·lícula, per cert, amb molts punts de connexió amb aquesta. Perquè si el director mai no ha pretés de ser neutral en els seus treballs, de ser objectiu respecte dels conflictes que hi aborda –cosa que sovint se li ha criticat de manera un tant absurda– és cert que les darreres obres que ha lliurat han mostrat aquesta voluntat de prendre partit d’una manera molt més explícita, menys subtil; per mètodes, potser, més barroers i més fàcils.

En El viento que agita la cebada és la violència, el recurs que s’hi empra. Una violència explícita, absurda, exercida per un exèrcit sobre un poble innocent i desarmat, que busca l’adscripció de l’espectador pel camí més ràpid. I no és casual, en aquest sentit, que les primeres escenes del film facen un especial èmfasi en aquest recurs. Més enllà d’això, però, el plantejament de la història que s’hi narra té un interés més que notable, no només pel relat d’un període especialment convuls de la història contemporània d’Irlanda –la lluita per la independència davant dels britànics, i la consegüent partició de l’illa– sinó per la resta de fils narratius que s’entrellacen amb el principal, i que són tant o més interessants que aquell.

Així, per exemple: l’aparició entre els republicans rebels de dues faccions oposades, amb dues maneres d’entendre la lluita –i fins i tot l’objectiu final; el fet que aquesta divisió supose, segurament, el principal obstacle per a la independència –més, fins i tot, que els propis britànics; la lluita armada o la política, com a mètode; la guerra o la revolució, com a prioritat. I una frase deixada caure per un personatge, com si no tingués major importància, que cita Michael Collins per preveure que no serà per mitjà de les armes que Anglaterra dominarà Irlanda.

24 d’octubre 2006

Filtres

Sovint reclamem més exigència, o trobem a faltar una major dosi de risc. Sovint tenim la sensació de llegir la mateixa obra una vegada i una altra, el calc d’una fórmula que serveix per a arribar a la llibreria i no anar mai més enllà –ni aspirar-hi, que és encara pitjor. I sovint veiem com aquesta inèrcia, com aquest engranatge tan i tan automatitzat, acaba per empassar-se fins i tot aquella obra que es desmarca clarament de la tediosa tònica general.

Sorres blanques, la darrera novel·la de Jordi Coca, és una de les obres importants de l’actual literatura catalana, i hauria de meréixer –en condicions normals– un recorregut ben llarg; més llarg, segurament, del que semblen indicar alguns símptomes. Pel que té de proposta agosarada, amb una estructura que s’assembla més a la d’una peça musical construïda a partir de variacions d’un tema principal que a qualsevol arquitectura narrativa a l’ús. Per la decidida voluntat estètica d’una prosa de sorprenent plasticitat, de musicalitat poc comuna. Pel joc formal de fragmentació i de dispersió –només aparent– d’una veu narrativa polièdrica, que emmascara memòria, somni, desig i realitat, situant-ho tot en un mateix nivell i trencant amb la lògica temporal i espacial. I per un tema de fons que connecta directament amb bona part de la literatura –i de l’art– actual: la consciència de fracàs que acompanya la societat contemporània, la paradoxa que relaciona l’opulència amb un cert sentiment de buidor, de desencant; i la desorientació i el desconcert que se’n deriven de manera directa.

22 d’octubre 2006

Des del Gulag

imatge

Zach Condon no va nàixer ni al Líban ni als Balcans ni a la Unió Soviètica, sinó a Alburquerque, als EUA. Però ha decidit publicar el seu primer disc sota el nom de Beirut, titular-lo Gulag Orkestar i incloure-hi un autèntic còctel musical que té en els sons balcànics una de les bases principals. El disc de Condon –un jove de només 19 anys que ha enllestit pràcticament tot el procés de gravació des de casa seua– és tota una sorpresa, per la facilitat amb què barreja estils molt dispars sense complexos ni prejudicis, i per la qualitat del resultat: una fusió explosiva que sona com si a una fanfàrria de gitanos balcànics capitanejats per Goran Bregovic se’ls hagués unit gent tan diversa com Yann Tiersen, Rufus Wainwright, Talking Heads o Magnetic Fields.


Una de les propostes musicals més originals i agosarades dels últims temps, que vàrem descobrir a partir d’aquesta entrada d’Hipocondria.net, i que escoltem de manera insistent aquests dies.

20 d’octubre 2006

Del mateix paner

imatge

Finalment, entre els projectes i objectius de la Presidència en este nou període, Figueres considera bàsics aspectes com ara concloure i editar el Diccionari Normatiu Valencià, l'Atles Toponímic Valencià i l'Atles Lingüístic Valencià; crear una comissió de treball mixta, Consell-AVL, per a delimitar els àmbits competencials respectius; establir contactes amb altres institucions encarregades de la normativa de la llengua compartida i arribar als punts de trobada necessaris, dels del respecte i el reconeixement mutus; fer una crida als usuaris del valencià que continuen emprant una normativa diferent per tal que s'incorporen a l'oficial i en eixe sentit, caldrà establir ponts de diàleg amb les entitats valencianistes; col·laborar, si és el cas, amb l'IIFV en la realització de projectes de recerca sobre el valencià i dissenyar estratègies per a fer conéixer la institució al món de l'ensenyança mitjançant campanyes dirigides als professors i als escolars, entre altres.

La negreta –probablement innecessària– és nostra. La poca vergonya –absolutament imprescindible–, d’uns altres.

18 d’octubre 2006

Deserts

El meu paisatge és una mà sense cap ratlla

Sylvia Plath (de “Dona sense fills”)

17 d’octubre 2006

Per voluntat de Déu

Tastant, a petites dosis, els magnífics articles que Joseph Roth va escriure a Berlín, apareguts en la premsa alemanya dels anys vint del segle passat, i recopilats ara per l’editorial Minúscula en Crónicas berlinesas. Tastant l’extraordinària qualitat literària de la prosa, la incisiva capacitat descriptiva d’algú que volia dibuixar el rostre del temps; però també la sorprenent vigència d’uns textos amb quasi cent anys de vida.

El que titula “Contemplación del Muro de las Lamentaciones”, per exemple, encara avui posaria els pèls de punta a més d’un. A més d’un, sobretot, d’aquells que confonen el pensament amb un producte de consum ràpid, subministrat en packs tancats i sense possibilitat d’interferència. Per la data de publicació: setembre de 1929, un moment certament delicat en què a la Palestina sota comandament britànic es produia una violenta revolta dels àrabs contra els colons jueus. I perquè Roth –jueu ell mateix– es permet d’ironitzar sobre la religió i el poder de suggestió que té sobre la societat, així com sobre la suposada qualitat de poble escollit dels hebreus:

Fue con estos signos, los mismos que aquí anunciaban la venta de arenques, discos de gramófono y libros de anécdotas judías, con los que Jehová se manifestó una vez en el monte Sinaí. Por medio de estas letras esquinadas y horribles dio a los judíos la primera ley moral horrible para que la transmitieran a los pueblos alegres y despreocupados de la tierra. Hace falta un amor realmente divino –pensé– para hacer de este pueblo un elegido.

Però “Contemplación del Muro de las Lamentaciones” és encara més colpidor pel que suposa de crítica al Sionisme –no puede ser más que un amargo experimento, hi diu. Una crítica molt dura que va escriure –no convé oblidar-ho– un jueu que el 1933 hauria d’exiliar-se a París, per evitar que els nazis feren amb ell el mateix que feien amb les seues obres.

... en realidad, los siete sabios de Sión que dirigen el destino del pueblo judío no existen. Sí que existen, por el contrario, los idiotas de Sión, y son cientos de miles, todos ellos incapaces de comprender el destino de su pueblo.

16 d’octubre 2006

Nivell

Aquesta vesprada, en una entrevista a Catalunya Ràdio, pregunten a Ferran Torrent com és possible –cite de memòria– "fer una novel·la ambientada a València sense que l’acció es desenvolupe en una barraca de l’Albufera, durant les falles i sense que cap personatge diga xe! constantment"...

14 d’octubre 2006

Simetries

imatge

Vas escriure el Manifest Revulsiu Nord-català. ¿Com veus la salut de la identitat catalana a la Catalunya Nord?

Aquí? Et trobaràs quasi minoritari a casa teva. I punt. Aquí mana la cultura francesa: al carrer, a tot arreu.

¿Creus que el Govern català ha fet alguna cosa per millorar aquesta situació?

Res. Hi ha el somni i la realitat. I començo a estar una mica cansat del somni. En aquest país ja portem cinquanta anys de somni. ¿Hi ha una relació amb el sud? No! Ni econòmica, ni cultural ni política. Res de res. Quan hi havia avantguardisme total, els anys vint i trenta a Catalunya i Barcelona, aquí hi havia folklorisme, regionalisme, és a dir, putrefacció cultural. I ara és igual.

(Fragment de l’entrevista que Ricard Martín fa a Pascal Comelade en el número 8 –d’aquest mateix mes– de la revista Benzina).

13 d’octubre 2006

Registres (2)

Però hi ha també, em pense, una qüestió de caràcter: fragmentari, expansiu, inconstant, permeable... I conste que m’hi referisc encara als dietaris.

11 d’octubre 2006

Registres

Els dies a A, alterne la lectura de dos llibres: Sóc vertical, de Sylvia Plath, un poemari que aplega la producció de l’autora en els darrers anys de la seua mitificada vida, i que ha traduït –em sembla que molt encertadament– Montserrat Abelló; i A contratemps, el primer dels dos volums en què ha estat dividit el darrer dietari de Feliu Formosa. Tot i tractar-se d’una mateixa obra, m’interessa molt més aquest primer lliurament que no la seua continuació –El somriure de l’atzar. I algunes reflexions al voltant del propi fet de l’escriptura de dietaris en tenen en part la culpa; més aviat l’expressió d’una sèrie de dubtes, de preguntes en veu alta, que no de delimitacions del territori del gènere. I a partir d’una premissa inicial que em sembla ben propera: “no es viu per escriure un diari”; més encara, no es viu –no visc– per escriure. Uns dubtes, al remat, que són la clau de volta de l’activitat dietarística: què cal registrar en un diari? A qui hauria d’interessar? Què cal seleccionar? O, sobretot, fins a quin punt s’ha de desenvolupar aquest personatge que presente com un Jo?

10 d’octubre 2006

Paral·lela

Acostumats a una vida plenament urbana, aquests darrers han estat tres dies de desconnexió gairebé absoluta. Encara és possible, a pocs quilòmetres de la ciutat, a l’interior del País Valencià, trobar un poble habitat de manera continuada únicament per nou persones, sense premsa ni possibilitat d’adquirir-ne en una distància pròxima, sense cobertura telefònica de cap de les dues companyies amb què funcionen els mòbils que portàvem al damunt, ni menys encara –òbviament– possibilitat de connexió a internet. Les úniques excepcions, la televisió i la ràdio; però els hem prestat una atenció nul·la.

Comprovem fins a quin punt alguns tòpics tenen una important base de realitat, fins a quin punt no només els signes externs són diferents als del nostre paisatge quotidià, sinó que la interpretació que en deu fer la gent que els té com a habituals no s’assembla gens a la nostra. Uns referents propis per a una mena d’intrahistòria particular, independent, que sembla no inserir-se en una història general més que per qüestions de demarcacions territorials administratives.

Ahir, cap símptoma que recordés la data del Nou d’Octubre.

06 d’octubre 2006

Valències (2)

Malgrat la moció de censura –o, justament, a propòsit d’aquesta– continua sense veure’s cap alternativa al govern de la Generalitat Valenciana. Mediocritat absoluta, i cap proposta agosarada, engrescadora, sincera, ni a les Corts ni fora d'aquestes. I la qüestió, tanmateix, és que tots plegats tenim ben poc a perdre; i alguns, en concret, no hi tenen res en absolut.

Mentrestant, la cosa valenciana segueix fidel a un guió ja conegutalguns serials ofereixen avui mateix un nou capítolsota l’atenta mirada d’aquells que fomenten aquesta mena d’accions, d’aquells que les executen, i d’aquells que els resten importància. I aquests darrers, per cert, no són els menys bocamolls.

04 d’octubre 2006

Om (fragment)

Dintre meu hi viu un crit.
De nit surt a frec d’ala
i busca, amb les urpes,
una cosa per estimar.

Em terroritza aquesta fosca
que dorm en mi;
tot el dia que en sento el seu giravolt suau de plomes, la malvolença.

Els núvols passen i es dispersen.
Són aquestes les cares de l’amor, aquesta pal·lidesa irremeiable?
És per això que se’m trasbalsa el cor?

Sóc incapaç de saber-ne més.
¿Què és això, aquesta cara
homicida dins un nus de branques?

Els seus àcids viperins xiulen.
Petrifica la voluntat. Aquestes són les lentes faltes isolades
que maten, i maten, i maten.


Sylvia Plath, Sóc vertical (traducció de Montserrat Abelló)

02 d’octubre 2006

Moros, jueus e crestians

Engreixem les notícies de moda, estirem-les tant com aguanten, traguem-los el suc i busquem-los recanvi ràpidament. La notícia com una distracció, com un tema de conversa, quan no com un instrument per decantar l’opinió pública. Els immigrants que arriben a Canàries o les hordes de musulmans fanàtics preparats per envair-nos: tot és ben fàcil; tant, com posar-se en un dels dos bàndols possibles. Al remat, d’això es tracta, no? Pensar, en aquestes altures, ja interessa ben poc.

L’últim episodi de l’esperpent, avui mateix, a la premsa: alguns pobles valencians han eliminat de les seues festes de Moros i Cristians actes tan representatius de la maduresa de la nostra civilització occidental com un en què s’ompli de petards un cap de Mahoma i se’l fa rebentar davant dels aplaudiments complaguts del poble reunit a la plaça en festa. Autocensura, en diuen, o una manera d’evitar suspicàcies innecessàries; o també, simplement, por. En qualsevol cas, la memòria és curta, i aquest deu ser el motiu que siguen tants els qui han descobert ara –justament ara– la pressió, les conspiracions, les amenaces, els insults i els atemptats dels integristes i dels fanàtics, especialment dels religiosos.

01 d’octubre 2006

La mama

Això era i no era una nena que, quan els seus pares li preguntaven “Què vols ser quan sigues gran?”, ella responia:
–Vull ser papa.
No és que la xiqueta volguera ser papà, ni que rumiés la idea de fer-se un canvi de sexe, sinó que volia ser papa, el papa de Roma, o millor dit, la mama, la qual cosa seria el mateix si les dones pogueren ocupar el càrrec de pontífex màxim de l’Església catòlica.

Així comença La xiqueta que volia ser, amb un estil de conte que no és conte, sinó realitat. Una realitat mostrada per Arantxa Bea de forma senzilla, entretinguda i intel·ligent, per donar claus a un lector jove sobre la realitat històrica i social que han anat conquistant les dones, basant-se per fer-ho tant en fets i personatges històrics, com en històries de la pròpia experiència, la més pròxima, la de la gent que viu al nostre costat. Com les del capítol titulat “Cinc dones juguen a cartes”, o com la de Claudia, aquesta xiqueta que vol ser papa de Roma de petita i que creix fent-se un lloc en un món professional de vegades difícil de reconstruir per a les dones.

En definitiva, una lectura entenedora i propera, molt recomanable per a aquells que estan començant a viure el món més real i, sovint, massa difícil d’entendre, però a la fi esperançador.

Dones i també homes de tot el món hem d’implicar-nos en la construcció d’un món més just i millor, sense cap tipus de discriminació, un món en què es considere realment les dones com a individus lliures i responsables en igualtat de condicions amb els homes. Un món en què ja no resulte estrany que una xiqueta vulga ser, per exemple, la mama de Roma.

30 de setembre 2006

Exili

Miedo el que tienen mis cosas
Ya lo están viendo venir
Que a destierro tocan
Que también nos tenemos que ir
De aquí

Josele Santiago, Las cosas fingen


27 de setembre 2006

Proposta

I si en compte de provar de caure bé, provàreu de ser simplement honestos? I si en compte de dir allò que tots esperen que digueu, o allò que ja han dit la majoria, fóreu simplement –i ni que només fos per una única vegada– sincers?

25 de setembre 2006

Sobre els muscles

D’això fa un parell d’estius, en un d’aquells brevíssims –i encara gràcies– programes que fan algunes televisions amb l’excusa de les vacances, i on caben des d’hipotètiques activitats de lleure fins a impossibles receptes de cuina. Tv3 hi havia contractat una dona per tal que mostrés, cada dia, un massatge suposadament fàcil d’executar. I la qüestió és que hi descobrírem no només que hi havia gent que tenia més de dos muscles, sinó que els tenia repartits per tot el cos: cada dia, durant tot un estiu sencer, fent massatges als muscles de la cara, als muscles de l’abdomen, als muscles dels peus.

D’aleshores ençà, ja no ens sorprén tant quan escoltem algú que diu, per exemple, que li fan mal tots els muscles del cos. És més, una vegada comprovada la ignota versatilitat d’aquests elements corporals, encara ens sorprén menys que algú siga capaç de concentrar-hi el plaer sexual:

Fins aleshores jo mai no havia fet l’amor amb un home de la seva edat. I va ser com si de sobte es fessin reals tots els tòpics bastits al voltant dels plaers que es podien obtenir del cos. Res anterior no s’assemblava al que sorgí d’aquella relació. Ell, físicament, se m’imposà d’una manera completa, i, tot i les consideracions que em feia, el cert era que cada fibra dels meus muscles, cada àtom del meu organisme, estava disposat a donar-se i a gaudir.

Jordi Coca, Sorres Blanques

24 de setembre 2006

Senzillesa

Als déus tan sols demano que em concedeixin no demanar-los res, així doncs existeix aquest paper, les paraules existeixen dues vegades, cadascuna en ella mateixa i en haver-se trobat en aquesta seqüència, poden ser llegides i expressen un sentit, tant és, pel que fa al cas, que hi hagi o no hi hagi déus, que s’hagi adormit o no el qui les ha escrites, és possible que les coses no siguin tan senzilles com ens decantàvem a mostrar en un principi.

José Saramago, L’any de la mort de Ricardo Reis

22 de setembre 2006

Cronistes

Dos retalls de la premsa d’ahir. Dos fragments, que provenen de dos textos diferents, amb estils i objectius també diferents, però colpidors tots dos:

Per un diari, la pàgina de cultura és tan important com la secció de política; i diria que, pel lector, és encara més important. [...] Jo no sóc un suplement, no sóc unes postres, sóc el plat principal. [...] A mi em llegeixen amb interès. No com les notícies del Parlament, o els telegrames... Jo no faig comentaris divertits. Jo dibuixo el rostre del temps. I aquesta és la tasca d’un gran diari.

Ho escriu Joseph Roth, en una carta a un dels periòdics en què va col·laborar: el Frankfurter Zeitung; i ho recull Aida Segura, en la ressenya crítica a les seues Crónicas berlinesas que ha publicat Editorial Minúscula. La confiança que desprenen aquestes paraules, la vocació de cronista –en el sentit més complet del terme– i la concepció del periodisme cultural que s’hi endevinen resulten, en aquests temps, amargament llunyanes... Justament el contrari d’allò que ocorre amb l’altre fragment, signat per Desclot a la contraportada de l’Avui. Terreny llargament conegut i profusament caminat, malgrat que són pocs que gosen de dir-ho amb les lletres justes:

La vocació centrípeta d’Espanya va nàixer amb els reis catòlics, però va anar prenent força a mesura que l’Estat es modernitzava. És a dir, va començar a fer por ara fa vint anys, que és quan Espanya es va modernitzar en part. Com més moderna és Espanya, la seva capacitat centrípeta és més letal. Enhorabona. Abans hi posaven la força; ara hi posen els diners, la influència i el prestigi. Contra la força, els catalans han anat fent i els valencians i els mallorquins estan a punt de dissoldre’s. Contra la influència i els diners, potser es dissoldran tots.

21 de setembre 2006

L'escapada

cartell

Anit, a la Filmoteca, tornem a veure la deliciosa À bout de souffle, un homenatge molt particular de Jean-Luc Godard al cinema negre clàssic –de fet, la pel·lícula s’inicia amb una dedicatòria explícita a Monograme Pictures, una desconeguda productora de pel·lícules de sèrie B.

En tornar-la a veure, ni el carisma de Jean-Paul Belmondo provant d’imitar Bogart –amb aquell dit passant constantment per damunt dels llavis– ni l’expressió angelical de Jean Seberg –convertida en una icona dels seixanta– perden un bri de la seua impactant força. Com tampoc deixa de sorprendre l’economia de mitjans que fa servir Godard: l’aparença volgudament tosca, la realització aparentment descurada, imperfecta –els transeünts que miren obertament a l’objectiu durant les escenes de carrer; les transicions brusques, sense cap concessió ni al preciosisme de les formes ni al sentimentalisme del contingut. I, sobretot, el fet que, malgrat això, la pel·lícula compte amb uns plànols tan intensos que han passat a formar part de la iconografia de la història del cinema contemporani. Patricia venent el New York Herald Tribune pels Champs Elysées, o Michel corrent malferit per les llambordes d'un carrer de París, per exemple.

19 de setembre 2006

Apunt (7)

Aquests dies, als mitjans de comunicació, has pogut constatar un perill: cada vegada hi ha més gent al món que no dubta.

18 de setembre 2006

L'enorme càrrega

No sempre es pot transcendir l’enorme càrrega a què ens sotmet la realitat. La realitat es vol versemblant, precisa, inamovible. Queda al criteri de cadascú atendre les seves exigències. Però la tradició del gènere ens diu que només aquells dietaris que poden mistificar la realitat es queden a viure en el nostre imaginari. Per aquest motiu es fa difícil deslligar els diaris, els llibres de viatges i, fins i tot, les memòries. Els lectors exigeixen –o haurien de fer-ho– literatura. Sovint reben a canvi porcions de realitat mancades d’un procés literari.

X. R. Trigo, de la Introducció a Feliu Formosa, A contratemps

16 de setembre 2006

Casualitat

És la casualitat la que és cega i no l’amor.

15 de setembre 2006

Altres Valències

Fa dos anys que visc a València, els únics dos anys en què puc dir més o menys que conec la ciutat malgrat haver vingut a la “capi” tota la vida, com diríem al meu poble. La gent allí notava que no anaves vestida com et veien normalment, alguna cosa en la mare i en mi deia que marxàvem, segurament al metge, primera cosa que et preguntaven després de donar-te el repàs.
Hui això ja no es fa, allò de mudar-te per anar a la ciutat. A més a més els 35 km que separen València del poble pareixen molt més curts que abans. Encara que he descobert que la distància que els separa veritablement és una altra.
Allà el problema de la llengua no existeix perquè tots parlen castellà des de sempre. No hi ha pintades ofensives al respecte. No han de donar explicacions a l’operadora d’una empresa de la qual ets client per demanar-li la seua ajuda en català, i a la fi, perquè no es senta ofesa i perquè estàs cansat del tema ho deixes córrer, no sense notar una ja coneguda opressió a l’estómac. No noten com cada vegada hi ha menys llibres editats en la llengua materna a les llibreries (de l’últim llibre de Jordi Coca esperaven només cinc exemplars en La Casa del Llibre)...
Qüestionar l’escassesa de fonts d’informació tampoc pareix que siga un problema. La font principal de la majoria dels habitants és Canal Nou, així doncs la majoria creu que la seua “Comunitat” és de les més riques d’Espanya (si no fóra perquè no tenim aigua). Quan arribe a casa i conte com va la ciutat, a vegades no donen crèdit. L’altre dia va comentar el meu germà: “Y menos mal que nos llega el Levante”.
Sóc conscient que no he viscut aquest tipus de pressió mai, però ara la sent molt a prop i molt sovint em dóna vergonya, molta vergonya observar al meu voltant com si també fóra culpable d’alguna cosa. Jo encara em sorprenc d’aquest tipus d’assumptes, el pitjor és saber que cada vegada la gent que ho pateix des de sempre ja ho assumeix.

11 de setembre 2006

Valències

Enguany més que mai, durant més temps que cap altre estiu, la ciutat fa aspecte d’entelèquia. Com cada any, només cal perdre-la de vista unes setmanes per tornar-la a mirar als ulls amb estupefacció i pensar en allò que un dia havia estat aquesta ciutat, en allò que encara avui podria ser, i sentir-hi alguna cosa pareguda a la vergonya. Enguany, però –potser per aquesta calor insuportable que no acaba de marxar– aquesta sensació periòdica, estacional, és més present: immobilitat, decorats de cartó pedra, espectacles de parc temàtic, un simulacre de ciutat que viu complaguda de no ser gaire més que això, amb l’aspecte constant d’estar a punt de deixar d’existir, de volatilitzar-se com un miratge.

13 de juliol 2006

Una possible conclusió

conclusió f. Acció de concloure; l'efecte. | Solució definitiva, terme, fi. || Acabament melòdic, rítmic, harmònic, d'un fragment o d'una peça musical. [...]

I, al remat, pot ser que bona part del misteri es limite –únicament– al fet de discernir quan el punt que tanca un paràgraf –un paràgraf qualsevol, un paràgraf com aquest– ha de ser un punt i apart i quan un punt final.

07 de juliol 2006

Mossos

No rebaixar-se mai a fer conferències, perquè no creguin que tenim opinions, o que ens rebaixem fins al públic per parlar-hi. Si vol, que ens llegeixi.

A més el conferenciant sembla un actor –criatura que el bon artista menysprea, mosso de cantonada de l’Art.

Fernando Pessoa, Llibre del desassossec

06 de juliol 2006

I will die for these animals


Timothy Treadwell va anar cada any, des de 1989 fins 2003, al Parc Nacional de Katmai, en Alaska. Hi acampava a l’inici de la primavera, i en marxava a la tardor, quan començava l’època d’hibernació. Durant aquest període de temps, vivia entre els abundants ossos Grizzly de la zona, sense cap tipus de protecció, sense cap arma, i completament sol o amb l’ajuda esporàdica d’una companya: els observava, els protegia –segons que deia ell mateix– i, a partir d’un determinat moment, va començar a gravar hores i hores dels seus moviments. L’octubre de 2003, les restes de Treadwell i les d’Amie Huguenard –que l’havia acompanyat en aquella expedició– van ser trobades prop del lloc on acampaven, amb símptomes d’haver estat atacats i devorats per un dels ossos.

El prolífic material deixat per Treadwell –més de cent hores de vídeo, entre les quals es troba, fins i tot, l’àudio del moment de la mort– és l’atractiu punt de partida de Grizzly Man. Werner Herzog hi ha construït una nova i personal aproximació a un dels temes habituals de la seua filmografia: els límits de la bogeria; una anàlisi psicològica d’un personatge situat al marge de la societat, si no directament enfrontat. La selecció i l’ordenació del material inicial, les entrevistes amb persones que hi van estar vinculades i les reflexions en off del propi director basteixen una obra d’autor, molt allunyada del documental a l’ús; una mena d’assaig cinematogràfic, que parteix d’una tesi inicial argumentada amb imatges majoritàriament –i paradoxalment– filmades per un altre. No són els ossos, doncs, ni la natura, l’objectiu principal d’Herzog: és el propi Treadwell, a qui progressivament ens mostrarà com una persona desequilibrada, mancada, que fa dels Grizzly –fins a l’obsessió– l’única raó de la seua existència; un personatge histriònic, narcisista –l’espectador dubta sovint si aquell que veu a la pantalla no deu ser un actor– que va creure que podia formar part d’un món que no li corresponia per tal de fugir d’un altre que no entenia.

01 de juliol 2006

29 de juny 2006

Palimpsest

Dies de readaptació, de canvi de costums i de rutines, de variacions horàries. Les lectures hi prenen un paper destacat, repartit entre aquelles que vaig tancant i aquelles altres que esperen –algunes des de fa mesos– justament aquests dies per ser encetades. Lectures i, com cada estiu, algunes sucoses relectures com la que ja tinc entre mans: un text que, a més del plaer de retrobar un autor estimat, m’ha de fer un servei molt més directe i pràctic:

En mi primera visita a Estambul, hace aproximadamente veinte años, lo que más llamó mi atención y en seguida me atrajo fue la portentosa impresión de fuerza animal que desprende: una vitalidad salvaje, omnívora, desbordante que sobrecoge al viajero en cuanto pone los pies en ella; caótico frenesí de hormigueo –de hormigas sujetas a una enigmática resolución de su destino– que únicamente he hallado en otra metrópoli a la vez imperial y tercermundista: la Nueva York bastarda, meteca de los guetos puertorriqueño y negro que poco a poco destiñe sobre la cives blanca y dulcemente la contamina.

Juan Goytisolo, “La ciudad palimpsesto”
(Aproximaciones a Gaudí en Capadocia)

23 de juny 2006

Tisores

Quan ja començàvem a tenir seriosos dubtes de la seua continuïtat, ens arriba a casa el darrer número de la revista Lletres Valencianes que publica la Conselleria de Cultura, Educació i Esport. Des d’octubre o novembre passat que no n’havíem tingut notícia, i aquests mesos sembla que els han aprofitat per tal d’introduir-hi alguns canvis. Un, en concret: la presència –entre la llista de director, coordinadora, col·laboradors, etc.– d’un epígraf de Supervisió lingüística que apareix adjudicat a una Àrea de política lingüística.

Diu el DIEC, que supervisar és “Sotmetre a examen (alguna cosa, una activitat) per comprovar-ne la correcció”. I, efectivament, un primer cop d’ull demostra que s’han sotmés a examen els textos dels col·laboradors: només cal comparar el model lingüístic que hi signen alguns d’ells –sense saber-ho, molt probablement– no només amb el que han emprat en altres números de la mateixa revista, sinó també –escriptors com són alguns d’ells– en les obres que tenen publicades. El problema és que no se n’ha comprovat la correcció, sinó la uniformitat; no s’hi han corregit errors, sinó que s’han adaptat els textos a les directrius de l’AVL. A simple vista, i des d’un criteri exclusivament lingüístic, són canvis de poca entitat; les neuròtiques i miserables obsessions habituals dels acadèmics i d’aquells que els donen suport: demostratius, incoatius, algun exemple aïllat de lèxic… Però el criteri exclusivament lingüístic no existeix, i sí uns comissaris dedicats a la tisora, a l’empobriment i a esmenar la prosa –entre d’altres– d’alguns autors de qui haurien justament d’agafar model.

22 de juny 2006

Vieux garçon

A propòsit de Cent dies del mil·leni, encara, he buscat –i he trobat– una anotació de novembre de 2001. La recupere:

Que acumular diners ha perdut la seua eròtica des que s’han inventat les targetes de crèdit i la nova economia és el tema de conversa de sobretaula entre dos senyor rics –que aquests, malgrat que l’economia siga nova, segueixen sent els mateixos– i l’autor del dietari on ha quedat recollit. Un autor amb la barra suficient per escriure-ho costat amb costat del retrat condemnatori de l’home que exhibeix a la barra del bar el caràcter ofensiu, la ignorància i el poc sentit de l’humor de qui ha convertit la seua vida en saber-ho tot sobre el Barça a l’hora de l’esmorzar en una cafeteria de Lesseps (Sic).

21 de juny 2006

Rutines

Més enllà de les habituals paraules del president del jurat i de l’autor que acompanyen les cròniques periodístiques al respecte, no tinc cap notícia sobre La gran rutina, la novel·la amb què Valentí Puig ha guanyat el Premi Sant Joan. I, tanmateix, estic segur que la llegiré. Puig és dels pocs escriptors en què l'aversió que em provoca el personatge públic no m’allunya de l’obra. Al contrari, em sembla que un país que aspira a la normalitat no hauria de permetre’s el luxe de prescindir d’algunes de les seues aportacions. El silenci gairebé absolut amb què ha passat L’os de Cuvier, per exemple, –un assaig valent sobre el present i l’hipotètic futur de la cultura catalana– és una prova més que, en general, a qui hauria d’entrar al debat ja li està bé de gestionar la seua petita part de misèria. I això, malgrat que en llibres com l’esmentat o com en els dietaris, l’orgull de classe –tota una exhibició d’una exacerbada i un tant impostada consciència de classe– acabe per ser la prioritat, fins al punt de no ocultar que bona part de les idees s’hi subordinen:

el meu ideal de vida era el vieux garçon que pot perdre hores a la cambra de bany, quan es lleva gairebé a migdia, i la deixa amb tots els miralls entelats i un rastre aromàtic de sals i lavanda. Fa l’aperitiu amb els amics de sempre, dempeus a la barra d’un bar d’hotel amb llustrabotes i premsa estrangera. Després, alça el braç majestàtic, i un taxi el porta a un dels seus restaurants habituals. Hi entra a les dues trenta i en surt passades les sis de la tarda, de cap a la sesta...

(de Cent dies del mil·leni)

20 de juny 2006

ADN

Fins i tot quan proven d’ofendre, són covards, tòpics, mediocres i maldestres. Sobretot maldestres.

19 de juny 2006

Torturats

imatge

Cap de setmana: dos dies, dues pífies.

Dissabte, l'anacrònica música de L. Voler ressuscitar en aquestes altures el rock sinistre d’uniformes negres, de baix elèctric marcant ritmes llòbrecs, de lletres torturades, sense aportar-hi res de nou, és reduir el gènere a una paròdia d’ell mateix; i el fet és que a alguns cadàvers –i aquesta manera d’entendre la música fa molts anys que ho és– és millor venerar-los en privat que traure’ls a passejar.

Diumenge, la tediosa i repetitiva adaptació cinematogràfica de Factotum, la novel·la de Bukowski. Una narració autobiogràfica en què Henry Chinaski –l’alter ego de l’autor– respon punt per punt a la imatge interessada de l’escriptor maleït, torturat, rebel, alcoholitzat i solitari que –malgrat tots els obstacles– no deixa de ser fidel als seus principis (?). El director, Bent Hamer, és el responsable –entre altres– de Kitchen stories, l’única pel·lícula que ha aconseguit adormir-me en un cinema en molts anys; però aquesta informació, malauradament, la vaig conéixer posteriorment.

13 de juny 2006

Tocar

De les lèxiques
multiplicitats d’aquest idioma
del bon dia comú, m’és preferida
la que em deixa, en valencià,
tocar-te
per telèfon.
Per telèfon, també.

Tono Fornés, Vestigis, filogènies i desficis