30 de desembre 2005

Necrologia

Pixar damunt de determinats cadàvers no només no és condemnable, sinó que caldria fer-ne prescripció: recomanar-ho vivament per qüestió de salut social. El veritable problema, però, és que hi ha tants que prefereixen de fer-hi l’amor...

28 de desembre 2005

Telons (II)

En aquests dies més desvagats, més ociosos, li ha tocat el torn –entre altres– a El teló, de Milan Kundera. Un assaig sobre la novel·la i les característiques que la fan –segons l’autor txec– un gènere a banda, específic, dins del món de la literatura.
S’hi refereix Kundera a allò que ell anomena la moral de l’essencial, que hauria d’oposar-se a la tendència cada vegada més estesa de publicar, d’un autor mínimament important, fins i tot les notes manuscrites de la llista de la compra –els estudiosos, especialment aquells que poblen els departaments universitaris, necessiten matèria per continuar justificant determinades coses.
Enmig d’aquesta reflexió, però, trobe formulada de manera contundent una idea que no només compartesc, sinó que mantinc quasi obsessivament:
Perquè l’obra no és pas tot el que un novel·lista ha escrit: cartes, quaderns, diaris, articles. L’obra és el resultat d’un llarg treball sobre un projecte estètic.
Encara aniré més lluny: l’obra és el que el novel·lista aprovarà a l’hora del balanç. Perquè la vida és curta, la lectura és llarga i la literatura s’està suïcidant a causa d’una proliferació insensata. ¡Començant per ell mateix, cada novel·lista hauria d’eliminar tot el que és secundari, preconitzar per a ell i per als altres la
moral de l’essencial!
Ars longa vita brevis, una vegada més; i la literatura que s’està suïcidant –unes més que no altres– per una proliferació insensata. Una allau en què col·laboren de grat autors, editors i estudiosos de bisturí i calaixos classificadors:
Però no hi ha només els autors, els centenars, els milers d’autors, hi ha els investigadors, els exèrcits d’investigadors que, guiats per una moral oposada, acumulen tot el que poden trobar per abraçar la Totalitat, objectiu suprem. La Totalitat, o sigui també una muntanya d’esborranys, de paràgrafs ratllats, de capítols rebutjats per l’autor però publicats pels investigadors en edicions anomenades “crítiques”, sota el nom pèrfid de “variants”, que vol dir, si és que les paraules tenen encara un sentit, que tot el que l’autor va escriure val igual, està igualment aprovat per ell.
La moral de l’essencial ha cedit el lloc a la
moral de l’arxiu. (L’ideal de l’arxiu: la dolça igualtat que regna en una immensa fosa comuna.)
I, si volem fugir d’aquesta fosa comuna, haurem d’abandonar –ja mateix– aquella idea gens innocent d’una literatura democràtica. Exigència, doncs. Meritocràcia.

27 de desembre 2005

Telons (I)

Ars longa vita brevis: una de les proves més directes que tinc de la coneguda sentència clàssica deu ser la quantitat de llibres arribats per diferents mitjans que acumule al llarg de l’any, amb la certesa que una part important –sobretot els que vénen sense haver estat demanats– difícilment podré ni tan sols fullejar-los. I això no sempre em reca: la majoria són llibres que podem situar en aquella raça que Calvino va anomenar els Llibres Ja Llegits Sense Ni Tan Sols Necessitat d’Obrir-los En Tant Que Pertanyents A La Categoria Del Ja Llegit Abans I Tot D’Haver Estat Escrit.

No em passa el mateix, però, amb una altra categoria: la dels Llibres Que He Adquirit Per Voluntat Pròpia, Aquells Que Vull Llegir Pel Motiu Que Siga, Però Que Hauran d’Esperar Un Moment Més Propici. Uns llibres que no puc treure’m del cap fins que no he llegit, que no puc deixar de mirar amb una certa mala consciència cada vegada que passe a prop del lloc on esperen –expectants– el seu torn. Un torn que tradicionalment arriba, entre altres moments de l’any, en aquests dies més desvagats, més ociosos.

26 de desembre 2005

Tu i jo

imatge
Continuem parlant de la solitud, de la dificultat de relacionar-nos amb els altres, de la incomunicació –paradoxalment, en l’era de les comunicacions–, de la distància que separa els somnis de les realitats, de la necessitat de sentir-nos estimats. I continuem fent-ho perquè és un tema molt present en les vides de tots i cadascun de nosaltres; de manera més o menys conscient, però present. Continuem parlant-ne i continuem fent art a partir d’aquest material. De fet, això és –també– l’art: construir sobre les runes, crear bellesa de les mancances, de les carències.
Me and you and everyone we know parla de totes aquestes coses, i ho fa amb una aparent facilitat; a partir d’una estètica tan naïf que fins i tot pot arribar a irritar per moments. I, tanmateix, sense grans escarafalls tècnics, sense cap cosa especialment innovadora en una estructura narrativa que es basa en el sempre rendible joc de vides creuades, Miranda July –que n’és la directora, guionista i actriu principal– aconsegueix de transmetre la immensa malenconia d’uns personatges que estan sols, i busquen afecte d’una manera sovint estèril. Personatges quotidians, de diferents generacions i condicions socials, atrapats tots en una mateixa necessitat, i que criden desesperadament per l’atenció dels altres. El problema –l’encert de July– és que ens sentim tan i tan retratats...

25 de desembre 2005

Inèrcies

No sé qui deia que un no pot fer sempre el que vol –de fet, no ho pot fer gairebé mai– però, si més no, sí que pot optar per no fer allò que no vol. Probablement, en moltes ocasions, aquesta és l’única victòria que ens està permesa; i aquests dies en són un bon exemple.
Repassant anotacions antigues, trobe aquesta de Ferlosio que vaig copiar un vint-i-cinc de desembre de fa quatre anys:
Cuando la acción se ha vuelto inercia y rutina, ya sólo la omisión es resistencia, deliberación y libertad.
I en això estem.

22 de desembre 2005

Despertar

Imatge

El més conegut potser sí; però el teu cas, amic Gregor, no és únic. Al capdavall, esdevenir una bestiola fastigosa mai no ha tingut cap mèrit.

19 de desembre 2005

El puny

Las verdades de perogrullo, que a la mano cerrada llamaba puño
En una curiosa entrevista en InfoTv, Manel Pérez Saldaña diu –a propòsit d’allò que anomenen la Gramàtica Valenciana– “que no aporta res de nou”.

17 de desembre 2005

Compte enrere (II)

imatge
El tret més característic dels portuguesos és la saudade tant com el dels valencians és el meninfotisme i el pensat-i-fet: si vols que algú no faça soroll, fes-li creure que el silenci és part consubstancial de la seua personalitat.

16 de desembre 2005

Paraules

(Usos.) A ninguna palabra se le pide ya ningún otro orden de verdad que el que puede pedírsele a la hora. La verdad que se le pide a los relojes consiste en que cada uno de ellos diga la hora que están diciendo los demás. Cuál tiene que ser ésta, es algo arbitrariamente convenido (R. Sánchez Ferlosio)
Aquests dies, a propòsit de l'aprovació de l'enèsima reforma educativa, els mitjans de comunicació s’han referit sovint a la manera com s’aplicaran allò que anomenen els continguts comuns. Tots, però, sense excepció, ho han fet al·ludint a comunitats autònomes amb llengua pròpia i a comunitats autònomes sense llengua pròpia. Ignore si la llei en qüestió ho expressa d’aquesta manera; és ben possible i, des de l’òptica de qui l’ha perpetrat, fins i tot ben comprensible. Però d’alguna manera ve a demostrar, una vegada més, que paga la pena de ser el primer a crear l’etiqueta: després, tots es limitaran a repetir-la sense parar-se a pensar que potser fan el ridícul més espantós.

15 de desembre 2005

13 de desembre 2005

Polonesos

C. de Turco

En un periódico encontré el siguiente anuncio: “Asumo la responsabilidad por cualquier cosa, precios moderados, calle Descuento 6, portal 2º desde el patio, planta 4ª, izq.”.
Me acababa de cortar al afeitarme y buscaba a alguien a quien culpar. Como no estoy casado, no tenía en casa a nadie a mano, y abordar a los transeúntes me daba cosa. Así que fui a la dirección indicada.
En la puerta encontré un rótulo: “C. de Turco” y una inscripción a lápiz: “Llame fuerte o dé una patada en la puerta”.
Me recibió un hombrecillo con perilla. Le expuse el asunto.
–Ningún problema –dijo–. De cosas mayores asumo la culpa. Son ciento veinte.
–¿Tan barato?
–¿Usted se extraña? Yo también. Pero no puedo pedir más porque me ha surgido competencia desleal.
–No me diga, pensaba que usted era el único en el sector.
–Qué va, apenas si puedo llegar a fin de mes, y todo por culpa de ellos.
–¿Por culpa de quiénes?
–¿No lo sabe? –y bajó la voz–: Hace tiempo que hubiesen acabado conmigo si no fuera porque conservo aún clientes de los antiguos. Pero cada vez menos, sabe, cada vez menos. Ellos controlan todo el negocio.
–¿Quiénes?
–¿Cómo que quiénes? Los judíos. Y lo peor de todo es que trabajan totalmente gratis.
Tuve una revelación. ¡Por qué no lo había pensado antes! Me di la vuelta y salí corriendo del piso de C. de Turco.
–¡Ciento diez! –exclamaba él asomando el cuerpo por el pasamanos, mientras yo bajaba a toda velocidad la escalera–. ¡Ochenta! Vale, que sean treinta, pero treinta, ¿eh? ¡Más barato, aunque me mate, no puedo!
No, si barato es, todo hay que decirlo, pero que se busque a otro tonto. ¿Para qué iba yo a pagar, cuando en otro lado no cuesta un duro?

Sławomir Mrożek, La mosca [traducció de Joanna Albin]

12 de desembre 2005

L'enfant

Imatge
L’estètica és volgudament grisa i freda. El punt de vista també és fred: no es parteix de cap idea preconcebuda ni es pretén donar cap conclusió. No es vol, en definitiva, pontificar ni actuar d’apòstols de cap causa. Qualsevol rastre de maniqueisme hi és inexistent, els personatges estan construïts amb una profunditat psicològica que els allunya del reduccionisme de bons i dolents; tots ells, fins i tot amb actes indubtablement terribles, tenen un perfil complex, com complex és l’ésser humà. El paisatge, una societat en descomposició moral, que ho converteix tot en mercaderia; i en L’enfant, aquest tot pren el seu sentit més complet.
Els germans Dardenne continuen fidels a un estil esquerp, que aconsegueix d’agafar-se a l’estómac amb força. L’estil de La promesse, pel·lícula amb què L’enfant comparteix actor protagonista, Jérémie Renier; i de Rosetta, la primera Palma d’Or a Cannes, que ara han tornat a repetir. Un estil que centra la seua mirada en la marginalitat, en allò que passa fora de tot, en uns llimbs incòmodes en què la supervivència és l’única llei.

10 de desembre 2005

Estacional

Les paraules que no heu dit us corsecaran. Però, ¿i les paraules dites que han ferit susceptibilitats alienes, les que han tocat el tabú, les que no han sabut o no han volgut ser polides abans de materialitzar-se? I les que han dit que no, sobretot les que han dit que no? Un No, atrevir-se a dir que no és infinitament més difícil i més perillós que tots els que no heu estat capaços de dir.

Dies de trinxera, com cada any. D’haver de dir explícitament –i en ocasions per duplicat o per triplicat– que no.

08 de desembre 2005

...bon poetitzador serà

-Si eliminamos –decía Juan de Mairena- de cuanto pretende ser la poesía todo lo que no es poesía, obtendremos como residuo la poesía pura, la pura poesía que buscamos. ¿Está esto claro?

    La clase ni caso. Sin duda.

-Pero, para eliminar de la poesía lo que no es poesía, hay que saber lo que no es poesía; y para saber lo que no es poesía, hay que saber lo que es poesía.

Antonio Machado, Juan de Mairena.

07 de desembre 2005

Mercaderia

No sé si és només una impressió, o veritablement les editorials tenen cada dia menys vergonya a l’hora d’escriure les contracobertes dels seus llibres.
Barrots daurats, “una novel·la commovedora”...

05 de desembre 2005

Suite núm. 6 BWV 1012

En Saraband hi ha la mort: una mort implícita, invisible però molt present. I també hi ha Bach. En Les intermitències de la mort hi ha Bach; i també hi ha, òbviament, la mort: una mort explícita, més visible del que és políticament correcte. Saramago hi torna a fer trontollar allò intocable, allò sagrat. Saramago hi torna a capgirar el tabú:

L’endemà no es va morir ningú. Aquest fet, en tant que absolutament contrari a les normes de la vida, va causar en els esperits una pertorbació enorme, efecte de tot en tot justificat, només cal que recordem que no hi havia notícia als quaranta volums de la història universal, ni tan sols un cas que servís d’exemple, d’haver tingut mai lloc un fenomen semblant, que transcorregués un dia complet, amb totes les seves pròdigues vint-i-quatre hores, entre les diürnes i les nocturnes, les matutines i les vespertines, sense haver-hi hagut ni una defunció per malaltia, ni una caiguda mortal, ni un suïcidi reeixit, res, allò que se’n diu res

José Saramago, Les intermitències de la mort

04 de desembre 2005

Dogma

En anar a veure Saraband, la darrera meravella d’Ingmar Bergman, llegim unes reflexions del director suec a propòsit del seu punt de vista ideològic, polític i artístic. Diu Bergman:
La meua visió de la vida consisteix a no tenir-ne una visió predeterminada. Com que ha sigut excessivament dogmàtica, la meua visió de la vida ha anat diluint-se gradualment. Ja no en tinc.

I pense que, potser, no deu haver cap altre camí coherent d’evolució ideològica; i que l’altre, que sovinteja en les nostres societats actuals, en l’extrem no seria sinó una perversió: joves despersonalitzats i manipulats, i vells pujats a la trona arengant els incauts amb els seus dogmes.

02 de desembre 2005

Ocre


Dia rúfol: tardor i vent, molt de vent. En tornar a casa em trobe el barri encatifat de fulles. I el cel mou núvols grans i grisos.
Confirme, però, que l’estat d’ànim no té a veure amb el temps. No sempre, si més no.