30 de desembre 2012

Vol extraure-li tot l’alè...

Vol extraure-li tot l’alè i ficar-lo
en una botella a la manera de l’anunci
que envasa l’aire dels Pirineus.

Vol remullar les carícies
que fa quatre mesos s’assecaren
en l’estenedor de fora.

Vol deixar de pensar en un
 “preferiria no fer-ho” perquè
l’esgarra per dins no fer-ho.

D’una maleïda vegada, Bartleby!

28 de desembre 2012

Espigolar

Les glaneurs et la glaneuse, la pel·lícula d’Agnès Varda. Una excel·lent transposició al llenguatge cinematogràfic d’allò que en literatura significa el gènere de l’assaig.

Hi ha un tema central més o menys evident: l’activitat d’aquells que espigolen entre les restes que deixen els altres. Però hi ha també la digressió, la divagació cap a temes més o menys circumdants, o que sorgeixen per relacions més conjunturals o anecdòtiques. En l’assaig, en el bon assaig, això és un reflex de la manera com actua el pensament humà, el pensament en procés. En la pel·lícula de Varda, ho és del propi procés de filmació, de les coses que hi apareixen relacionades o per atzar, de la reflexió de l’autora sobre la pel·lícula que fa.

I ací trobem un altre punt de connexió: la presència —bàsica i essencial— d’un Jo discursiu, que exerceix de subjecte la major part del temps; però que, de vegades, també esdevé objecte —aquelles seqüències en què Varda es fa visible, enfoca la seua pell per a parlar del pas del temps, de la vellesa. És aquella combinació que llegim en Montaigne, natural i gairebé indestriable, entre el discurs sobre el bon govern d’una ciutat —per exemple— i el dels dolors que li provoquen les xacres físiques que pateix. I em sembla que és justament aquesta llibertat, l'aparent naturalitat, la que fa tan atractiu aquesta mena de discurs.

El tema em va impressionar la primera vegada que vaig veure la pel·lícula. Però, la realitat és que ara mateix és —potser— més actual encara. Una societat falsament opulenta, que llança quantitats ingents de coses útils, de deixalles aprofitables. I, sobretot, aquells que poden viure només del que els altres rebutgen. Als camps, als mercats, als supermercats, als contenidors de fem. Els que hi espigolen perquè no tenen un altre remei; però també aquells que sí que en tenen, i ho fan per ètica, o per principis. O, fins i tot, per malaltia.

De manera inevitable, hi apareix també el tema secundari del temps, de com tot es veu afectat pel pas del temps: els aliments es fan malbé, els materials s’oxiden o es corquen. Varda filma la seua pell, les petges del temps en la seua pell; els indicadors d’un ésser viu que està en l’última fase de l’existència.

23 de desembre 2012

Ben nostre, ben nostrat

L’horabaixa petita, i trista, i entranyable,
d’aquests carrers antics que m’agrada recórrer,
on jo voldria viure i escriure versos grisos,
absolutament grisos, mentre es crema l’espígol
damunt les quatre brases; una taula petita,
damunt d’ella una manta, parets empaperades,
un taulell un poc solt, i creure dolçament
que Campoamor fou un poeta formidable,
que El Ama és un poema com se n’escriuen pocs,
i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer
i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
que he d’escriure un poema en octaves reals
i no com els poetes del dia, que no solen
rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull
creure que és necessari escriure tots els versos
ben aconsonantats i obeint certes lleis
i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
com diuen, amb un índex enravenat de sobte,
homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,
i dir que no, que això de que el valencià
és català no és cert, que això és trair la Pàtria,
la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,
i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,
fer un any el llibret de versos d’una falla
i aconseguir com siga que el Rat Penat em done
almenys un plat de glòria, i passar-me la vida
aconseguint Violes i Englantines i accèsits.
Un món petit i tendre, positivament tendre,
el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,
després el crucigrama, i demà si Déu vol.

Vicent Andrés Estellés, Coral romput

20 d’octubre 2012

Fill de puta

Als pobles de la Ribera, entre persones que es tenen confiança, és habitual tractar-se de «fill de puta». Si algú us tracta de «fill de puta» —en el bon sentit de l’expressió— i no dieu res, és que hi ha confiança. És una mostra d’amistat i d’estima, com qualsevol altra de les que corren pel món. A més de trencar qualsevol enravenament, indueix a rebaixar les pretensions. Quines pretensions pot tenir un «fill de puta»? La característica de la sociabilitat valenciana és el rebaixament de les pretensions per mitjà de l’humor sarcàstic. Hi ha pobles cerimoniosos i pedants —tots aquells que han tingut una o altra forma d’imperi. Els valencians, per condicionaments històrics —durant segles no hem comptat amb una classe dirigent, amb un elit, identificada amb el país—, no ho som. El don dels castellans —Hola don Pedro. Aquí le presento a don José—, sempre l’hem trobat còmic. El don tendim a aplicar-lo com un dicteri, o com una burla, més que com una mostra de respecte. L’en i la na, recuperats del vocabulari antic, mai no han arrelat entre nosaltres com a fórmula habitual.

13 d’octubre 2012

La mort just darrere de l'esquena

Kenzaburô Ôe
Va notar com al centre del cos se li formava una espècie de tumor, fet d’una por i d’un dolor intensos, que era sens dubte la manifestació d’aquell desig. Era un desig que s’assemblava a la por i al dolor que deu sentir dins el pit algú que té un atac de cor. Un desig que no tenia res a veure amb el desig modest com una piga a la superfície de la rutina quotidiana que representava el contrapunt del somni africà que brillava al punt més alt de la seva consciència, un desig que no s’assemblava en res al desig domèstic que s’esgotava quan penetrava la seva dona un o dos cops per setmana i que s’enfonsava en el fang trist de la fatiga amb un esbufec lasciu i llangorós. El desig que va sentir en aquell moment no podia esgotar-se ni repetint el coit mil vegades, no tenia res a veure amb el tiquet que es dóna després de fer una volta amb un trenet de joguina. Era un desig perillós que només es podia satisfer una vegada, un desig que feia patir perquè en el moment d’arribar al clímax podies tenir la mort just darrere l’esquena nua i suada [...].
Kenzaburô Ôe, Una qüestió personal

09 d’octubre 2012

Retaule en gris

No podia haver-se triat un títol millor per aquest recull de contes. Retalls de vides aparentment anodines i admirablement dibuixades, cosa que ens permet contemplar la força psicològica dels personatges d’aquests relats, vertaders eixos dels contes. Personatges en què els desitjos, rondinats i viscuts dins del jo més íntim, poc tenen a veure amb la realitat de les seues vides. Uns personatges tan propers que tardaran temps a marxar del meu cap.
LA MENXU FA UN CLIENT
Miratge pur, tot això. Res del que ens envolta no és autèntic; és falsa aquesta llum, falsa la música, falsa la nostra compenetració i fins el whisky juraria que és fals. És falsa la vida sencera, tot, tot és fals. Només la ficció deixa de ser falsedat; allò que creem amb la imaginació pot endur-se’ns i constituir finalment la nostra veritable vida..., per què continuar? [...]
Les meves falsedats poden ser d’amor o d’odi, d’esperança o de desesperació, de poder o de servitud, creadores o dissolvents, de riquesa o de misèria..., és millor que restin com estan, ocultes. En aquest cas, és possible creure en el que més ens vingui de gust. Val més deixar que imperi la ficció, que és l’única bona veritat.

Retaule en gris és un llibre inèdit de Joaquim Amat-Piniella, un descobriment de bona literatura.

29 de setembre 2012

Líders


HISTÒRIA CASTRENSE

Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament.
Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.
P. Calders, Invasió subtil i altres contes

En el centenari del mestre, que ens ha donat molt més que el nom.

23 de setembre 2012

Un món d'ahir ple d'avui

Gairebé sembla una malèvola venjança de la natura contra l’home que totes les conquestes de la tècnica, gràcies a les quals li ha arrabassat les forces més secretes, li destrueixin l’ànima. La pitjor maledicció que la tècnica ens ha fet caure al damunt és la d’impedir-nos de fugir, ni que sigui per un moment, de l’actualitat. Les generacions anteriors podien, en moments de calamitats, aixoplugar-se en la solitud i l’aïllament, a nosaltres, en canvi, ens ha estat reservada l’obligació de saber i compartir en el mateix instant allò de dolent que s’esdevé a qualsevol lloc del globus.
Stefan Zweig. El món d’ahir: Memòries d’un europeu.
(Publicat pòstumament en 1944)

12 de setembre 2012

Demà

Escriu Sebastià Alzamora a l’Ara d’avui:
quan Catalunya sigui independent (cosa que ja no hi ha cap dubte que succeirà més aviat que tard), els grans represaliats del nacionalisme espanyol serem els valencians i els balears: algú haurà de pagar els plats trencats. Algú altre dirà que haver-nos espavilat abans, i tindrà raó.
Al respecte, se m’ocorren altres dos escenaris possibles, i no necessàriament excloents. El primer consisteix en una reacció espanyolista d’una part dels valencians; una part probablement majoritària i, en qualsevol cas, de segur sorollosa. Un oferiment a Madrid d’encapçalar Espanya, de ser els més espanyols dels espanyols. Un escenari que faria del tot innecessària aquella represalia.
El segon és el d’un País Valencià que, a diferència del que ha passat els darrers trenta-i-molts anys, ja no pot anar més a roda del germà gran que li obri camí. Un País Valencià sense els drets que fins ara ha gaudit —únicament— perquè Catalunya els ha exigit.

02 de setembre 2012

L'estiu

...entre lectures i relectures:

  • Niccolò Ammaniti, Tu i jo
  • Xuan Bello, Hestoria universal de Paniceiros
  • Saul Bellow, Herzog
  • Roberto Bolaño, 2666
  • E. L. Doctorow, Tot el temps del món
  • Erri de Luca, Els peixos no tanquen els ulls
  • Alice Munro, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni
  • Stefan Zweig, El món d’ahir

28 de febrer 2012

Carnaval

Cuando estuve en Ingolstadt —dijo—, el Ayuntamiento tenía muchos problemas con la planta de energía eléctrica, porque no producía la fuerza necesaria, hasta que eligieron una alcaldesa. Lanzó una proclama informando al pueblo de que en el despacho del Ayuntamiento, en forma totalmente gratuita, se distribuirían pequeñas dínamos; ordenaba a continuación a todos los buenos ciudadanos conectar con dichas dínamos, y en forma simultánea, conectar estas con los cables de distribución cada vez que hicieran el amor. Durante algún tiempo la ciudad estuvo brillantemente iluminada, pero poco después se pudo advertir que tanto la iluminación como el celo patriótico de los ciudadanos de Ingolstadt se había debilitado de manera considerable, esto porque no se debe mezclar la luz eléctrica con sentimientos grandes y nobles como el patriotismo.
Isak Dinesen, “Carnaval” (dins Carnaval y otros cuentos)

18 de febrer 2012

#IESlluisvives

Article d’Enric Iborra, de lectura imprescindible: “La revolta del Vives”, la revolta de tots.

19 de gener 2012

El zoo de cristall

imatge
Quan el que hi ha a fora no provoca més que pànic, es corre el risc de tancar-se, de crear-se una falsa realitat que en suplante l’autèntica. De construir-se una capsa, transparent si es vol, però igualment tancada, sense escapatòria possible. Entrar en un taüt és fàcil; però, ¿qui pot pot eixir-ne sense traure ni un clau?
Vides fràgils com el cristall, com els animalets que col·lecciona Laura, com ella mateixa. La distància insalvable entre l’interior i l’exterior de la casa, entre una realitat tarada i les ambicions nostàlgiques d’una mare dominant. L’abisme entre els somnis i la grisor quotidiana.

14 de gener 2012

Amor i cendres

A propòsit d’un conte de Montserrat Roig, em pregunten pel significat de la paraula empenyorar, i se sorprenen de la resposta. Els explique que, tot i que encara es fa, potser en altres èpoques ha sigut més usual que no ara. “Bé —rectifique—, potser a partir d’ara torne a ser una activitat habitual”. Riuen, riem.
Fa setmanes que prove de situar-los en el context de la postguerra, que els haurà de ser útil per a entendre millor els condicionants de la literatura que s’hi va produir. Per a alguns d’ells, potser serà un poc més fàcil, també, a partir d’ara.
imatge

11 de gener 2012

06 de gener 2012

Un enano español se suicida en Las Vegas

Ya no podía dibujar mejor. ¿Lo haría alguna vez? Pondría título a aquel dibujo, algo detonante; algunos artistas conceptuales habían recibido muy buenos dividendos y una suerte de serenidad social, de satisfacción del deber cumplido, por la capacidad de titular exageradamente sus bromas pesadas, cachivaches de trapero en coqueta disposición, las cuatro lineas que eran capaces de trazar sin bizqueo ni babeo. Ese era su talento, nombrar su falta de talento. “Un enano español se suicida en Las Vegas”, escribió en caracteres muy claros sobre la superficie rugosa de la servilleta [...].


La histèria del temps i de l’espai. La trampa i l’engany, en el joc i en la vida. La ficció de la ficció de la ficció. Potser no arriba a la altura d’El día del Watusi —que això és molta altura—, però quina gran novel·la, i quina gran pèrdua, la de Casavella.

03 de gener 2012

El port

imatge
Le Havre, d’Aki Kaurismäki. Les habituals polaroids atemporals, de colors pastel, i els jocs de llum. Els personatges immensos; el protagonisme dels vells, dels estranys. L’humor subtil. I, com de costum, una mirada més poètica que realista.
La història de dos viatges incerts. Un conte optimista. I la constatació que Antoine Doinel és etern.

01 de gener 2012

Comunicats

El único comunicado que espero de la casa real es aquél en el que anuncien su disolución y la entrega de las arcas.
Llegit en un full imprés, enganxat al vidre de la porta d’entrada d’un café de la Plaça Nova de Bilbao, vint-i-quatre hores abans de la innocentada borbònica de dimecres passat.