31 d’octubre 2006

Herba gallega

Em sorprén el fet d'haver encadenat en pocs dies –i d’una manera totalment atzarosa– dues mostres de l’actual literatura gallega. Dues novel·les a més –i per tal de reblar més el clau de l’atzar– que han guanyat sengles edicions del Premio Xerais en els darrers anys. De les dues, la segona és, sense dubte, la més sorprenent: Herba Moura –per què s’ha traduït al català per Herba d’enamorar?– una novel·la de Teresa Moure que combina amb solvència literatura i comercialitat. Una història que barreja Descartes amb tres personatges femenins –entre aquests, la reina Cristina de Suècia– per tal de reivindicar la passió i fer una revisió crítica del paper de la dona en la història:

Afirmo, en canvi, que la sang que cada mes desprèn el cos de la dona és feta de tres elements necessaris. [...] un tercer element, àcid i vidriós, surt del cos femení en emanacions que tot ho contaminen. Aquest tercer element és altament verinós per a l’home, raó per la qual aquest s’ha d’abstenir d’entrar-hi en contacte i ha de rebutjar jeure amb la dona que sagna, sota pena de resultar greument perjudicat, que el control dels apetits fan home l’home i el distingeixen de les bèsties, que no poden controlar-los, i de la dona, que és ella mateixa pur apetit. I molts dels tractats mèdics que he consultat confirmen l’existència de casos en què l’home va resultar privat per la mateixa natura de la part del cos que més estimava per no controlar el desig i pecar amb femella sagnant. Segons Pierre Laphont, metge alsacià, un cert incaut que així va contravenir el consell mèdic es va debatre set dies com a poc enmig de terribles dolors, i proferint crits i malediccions, en un sofriment insuportable, va veure el seu membre, en altre temps vigorós, esdevenir pudent com la carn pútrida i desprendre’s del cos, sanguinolent i ofegat pel verí de la dona.

29 d’octubre 2006

Dissabtes sense biblioteca

Reconec que sempre he estat molt sensibilitzada amb els temes relacionats amb les biblioteques. N’he fet ús des que llig, sobretot en la facultat i després com a becària i treballadora. En conec els problemes de fons, però encara em sobten massa coses referides a la seua coordinació, com donar competències a municipis que no hi fan ni cas, com passa a la Biblioteca Municipal de Bunyol: calefacció amb estufes de gas, sense refrigeració, sense dipòsit de llibres, sense banys i encara amb un mostrador de fusta del 1943, aproximadament.

Ahir dissabte, la meua sorpresa respecte al tema la va protagonitzar la Biblioteca Pública de València: quan em disposava a traspassar la seua noble porta, estava tancada i ben tancada. No crec que el problema siga falta d’usuaris: vaig estar una bona estona en una de les terrasses que està situada just enfront i segur que més de cinquanta persones (famílies, estudiants, curiosos...) veiérem nuestro gozo en un pozo. M’he entretingut mirant a la xarxa els horaris de biblioteques públiques d’altres ciutats: només aquesta està tancada al País Valencià i a Catalunya i a Múrcia i a Galícia i ...

¿Com puc esperar que el servei de les biblioteques públiques siga bo, veient la deixadesa que hi ha en l’aspecte de més fàcil solució: l’atenció als usuaris, en la que se suposa que és la biblioteca de referència? Després, és clar, vaig recordar que estava a la Ciutat de les Arts i de les Ciències, de la música, la ciutat que envolta de cultura a tots, accessible i sense fronteres (sobre tot arquitectòniques). Una ciutat preocupada pels valencians; per ells, lo que haga falta... Valencians de futbol i falles, els altres no comptem.

L’únic que puc fer, anar a la biblioteca i posar una reclamació. Segurament em quedaré amb això, amb una reclamació.

28 d’octubre 2006

Ordi

imatge

El viento que agita la cebada porta el segell inequívoc de Ken Loach. Si més no, el Loach des de Tierra y libertad ençà –una pel·lícula, per cert, amb molts punts de connexió amb aquesta. Perquè si el director mai no ha pretés de ser neutral en els seus treballs, de ser objectiu respecte dels conflictes que hi aborda –cosa que sovint se li ha criticat de manera un tant absurda– és cert que les darreres obres que ha lliurat han mostrat aquesta voluntat de prendre partit d’una manera molt més explícita, menys subtil; per mètodes, potser, més barroers i més fàcils.

En El viento que agita la cebada és la violència, el recurs que s’hi empra. Una violència explícita, absurda, exercida per un exèrcit sobre un poble innocent i desarmat, que busca l’adscripció de l’espectador pel camí més ràpid. I no és casual, en aquest sentit, que les primeres escenes del film facen un especial èmfasi en aquest recurs. Més enllà d’això, però, el plantejament de la història que s’hi narra té un interés més que notable, no només pel relat d’un període especialment convuls de la història contemporània d’Irlanda –la lluita per la independència davant dels britànics, i la consegüent partició de l’illa– sinó per la resta de fils narratius que s’entrellacen amb el principal, i que són tant o més interessants que aquell.

Així, per exemple: l’aparició entre els republicans rebels de dues faccions oposades, amb dues maneres d’entendre la lluita –i fins i tot l’objectiu final; el fet que aquesta divisió supose, segurament, el principal obstacle per a la independència –més, fins i tot, que els propis britànics; la lluita armada o la política, com a mètode; la guerra o la revolució, com a prioritat. I una frase deixada caure per un personatge, com si no tingués major importància, que cita Michael Collins per preveure que no serà per mitjà de les armes que Anglaterra dominarà Irlanda.

24 d’octubre 2006

Filtres

Sovint reclamem més exigència, o trobem a faltar una major dosi de risc. Sovint tenim la sensació de llegir la mateixa obra una vegada i una altra, el calc d’una fórmula que serveix per a arribar a la llibreria i no anar mai més enllà –ni aspirar-hi, que és encara pitjor. I sovint veiem com aquesta inèrcia, com aquest engranatge tan i tan automatitzat, acaba per empassar-se fins i tot aquella obra que es desmarca clarament de la tediosa tònica general.

Sorres blanques, la darrera novel·la de Jordi Coca, és una de les obres importants de l’actual literatura catalana, i hauria de meréixer –en condicions normals– un recorregut ben llarg; més llarg, segurament, del que semblen indicar alguns símptomes. Pel que té de proposta agosarada, amb una estructura que s’assembla més a la d’una peça musical construïda a partir de variacions d’un tema principal que a qualsevol arquitectura narrativa a l’ús. Per la decidida voluntat estètica d’una prosa de sorprenent plasticitat, de musicalitat poc comuna. Pel joc formal de fragmentació i de dispersió –només aparent– d’una veu narrativa polièdrica, que emmascara memòria, somni, desig i realitat, situant-ho tot en un mateix nivell i trencant amb la lògica temporal i espacial. I per un tema de fons que connecta directament amb bona part de la literatura –i de l’art– actual: la consciència de fracàs que acompanya la societat contemporània, la paradoxa que relaciona l’opulència amb un cert sentiment de buidor, de desencant; i la desorientació i el desconcert que se’n deriven de manera directa.

22 d’octubre 2006

Des del Gulag

imatge

Zach Condon no va nàixer ni al Líban ni als Balcans ni a la Unió Soviètica, sinó a Alburquerque, als EUA. Però ha decidit publicar el seu primer disc sota el nom de Beirut, titular-lo Gulag Orkestar i incloure-hi un autèntic còctel musical que té en els sons balcànics una de les bases principals. El disc de Condon –un jove de només 19 anys que ha enllestit pràcticament tot el procés de gravació des de casa seua– és tota una sorpresa, per la facilitat amb què barreja estils molt dispars sense complexos ni prejudicis, i per la qualitat del resultat: una fusió explosiva que sona com si a una fanfàrria de gitanos balcànics capitanejats per Goran Bregovic se’ls hagués unit gent tan diversa com Yann Tiersen, Rufus Wainwright, Talking Heads o Magnetic Fields.


Una de les propostes musicals més originals i agosarades dels últims temps, que vàrem descobrir a partir d’aquesta entrada d’Hipocondria.net, i que escoltem de manera insistent aquests dies.

20 d’octubre 2006

Del mateix paner

imatge

Finalment, entre els projectes i objectius de la Presidència en este nou període, Figueres considera bàsics aspectes com ara concloure i editar el Diccionari Normatiu Valencià, l'Atles Toponímic Valencià i l'Atles Lingüístic Valencià; crear una comissió de treball mixta, Consell-AVL, per a delimitar els àmbits competencials respectius; establir contactes amb altres institucions encarregades de la normativa de la llengua compartida i arribar als punts de trobada necessaris, dels del respecte i el reconeixement mutus; fer una crida als usuaris del valencià que continuen emprant una normativa diferent per tal que s'incorporen a l'oficial i en eixe sentit, caldrà establir ponts de diàleg amb les entitats valencianistes; col·laborar, si és el cas, amb l'IIFV en la realització de projectes de recerca sobre el valencià i dissenyar estratègies per a fer conéixer la institució al món de l'ensenyança mitjançant campanyes dirigides als professors i als escolars, entre altres.

La negreta –probablement innecessària– és nostra. La poca vergonya –absolutament imprescindible–, d’uns altres.

18 d’octubre 2006

Deserts

El meu paisatge és una mà sense cap ratlla

Sylvia Plath (de “Dona sense fills”)

17 d’octubre 2006

Per voluntat de Déu

Tastant, a petites dosis, els magnífics articles que Joseph Roth va escriure a Berlín, apareguts en la premsa alemanya dels anys vint del segle passat, i recopilats ara per l’editorial Minúscula en Crónicas berlinesas. Tastant l’extraordinària qualitat literària de la prosa, la incisiva capacitat descriptiva d’algú que volia dibuixar el rostre del temps; però també la sorprenent vigència d’uns textos amb quasi cent anys de vida.

El que titula “Contemplación del Muro de las Lamentaciones”, per exemple, encara avui posaria els pèls de punta a més d’un. A més d’un, sobretot, d’aquells que confonen el pensament amb un producte de consum ràpid, subministrat en packs tancats i sense possibilitat d’interferència. Per la data de publicació: setembre de 1929, un moment certament delicat en què a la Palestina sota comandament britànic es produia una violenta revolta dels àrabs contra els colons jueus. I perquè Roth –jueu ell mateix– es permet d’ironitzar sobre la religió i el poder de suggestió que té sobre la societat, així com sobre la suposada qualitat de poble escollit dels hebreus:

Fue con estos signos, los mismos que aquí anunciaban la venta de arenques, discos de gramófono y libros de anécdotas judías, con los que Jehová se manifestó una vez en el monte Sinaí. Por medio de estas letras esquinadas y horribles dio a los judíos la primera ley moral horrible para que la transmitieran a los pueblos alegres y despreocupados de la tierra. Hace falta un amor realmente divino –pensé– para hacer de este pueblo un elegido.

Però “Contemplación del Muro de las Lamentaciones” és encara més colpidor pel que suposa de crítica al Sionisme –no puede ser más que un amargo experimento, hi diu. Una crítica molt dura que va escriure –no convé oblidar-ho– un jueu que el 1933 hauria d’exiliar-se a París, per evitar que els nazis feren amb ell el mateix que feien amb les seues obres.

... en realidad, los siete sabios de Sión que dirigen el destino del pueblo judío no existen. Sí que existen, por el contrario, los idiotas de Sión, y son cientos de miles, todos ellos incapaces de comprender el destino de su pueblo.

16 d’octubre 2006

Nivell

Aquesta vesprada, en una entrevista a Catalunya Ràdio, pregunten a Ferran Torrent com és possible –cite de memòria– "fer una novel·la ambientada a València sense que l’acció es desenvolupe en una barraca de l’Albufera, durant les falles i sense que cap personatge diga xe! constantment"...

14 d’octubre 2006

Simetries

imatge

Vas escriure el Manifest Revulsiu Nord-català. ¿Com veus la salut de la identitat catalana a la Catalunya Nord?

Aquí? Et trobaràs quasi minoritari a casa teva. I punt. Aquí mana la cultura francesa: al carrer, a tot arreu.

¿Creus que el Govern català ha fet alguna cosa per millorar aquesta situació?

Res. Hi ha el somni i la realitat. I començo a estar una mica cansat del somni. En aquest país ja portem cinquanta anys de somni. ¿Hi ha una relació amb el sud? No! Ni econòmica, ni cultural ni política. Res de res. Quan hi havia avantguardisme total, els anys vint i trenta a Catalunya i Barcelona, aquí hi havia folklorisme, regionalisme, és a dir, putrefacció cultural. I ara és igual.

(Fragment de l’entrevista que Ricard Martín fa a Pascal Comelade en el número 8 –d’aquest mateix mes– de la revista Benzina).

13 d’octubre 2006

Registres (2)

Però hi ha també, em pense, una qüestió de caràcter: fragmentari, expansiu, inconstant, permeable... I conste que m’hi referisc encara als dietaris.

11 d’octubre 2006

Registres

Els dies a A, alterne la lectura de dos llibres: Sóc vertical, de Sylvia Plath, un poemari que aplega la producció de l’autora en els darrers anys de la seua mitificada vida, i que ha traduït –em sembla que molt encertadament– Montserrat Abelló; i A contratemps, el primer dels dos volums en què ha estat dividit el darrer dietari de Feliu Formosa. Tot i tractar-se d’una mateixa obra, m’interessa molt més aquest primer lliurament que no la seua continuació –El somriure de l’atzar. I algunes reflexions al voltant del propi fet de l’escriptura de dietaris en tenen en part la culpa; més aviat l’expressió d’una sèrie de dubtes, de preguntes en veu alta, que no de delimitacions del territori del gènere. I a partir d’una premissa inicial que em sembla ben propera: “no es viu per escriure un diari”; més encara, no es viu –no visc– per escriure. Uns dubtes, al remat, que són la clau de volta de l’activitat dietarística: què cal registrar en un diari? A qui hauria d’interessar? Què cal seleccionar? O, sobretot, fins a quin punt s’ha de desenvolupar aquest personatge que presente com un Jo?

10 d’octubre 2006

Paral·lela

Acostumats a una vida plenament urbana, aquests darrers han estat tres dies de desconnexió gairebé absoluta. Encara és possible, a pocs quilòmetres de la ciutat, a l’interior del País Valencià, trobar un poble habitat de manera continuada únicament per nou persones, sense premsa ni possibilitat d’adquirir-ne en una distància pròxima, sense cobertura telefònica de cap de les dues companyies amb què funcionen els mòbils que portàvem al damunt, ni menys encara –òbviament– possibilitat de connexió a internet. Les úniques excepcions, la televisió i la ràdio; però els hem prestat una atenció nul·la.

Comprovem fins a quin punt alguns tòpics tenen una important base de realitat, fins a quin punt no només els signes externs són diferents als del nostre paisatge quotidià, sinó que la interpretació que en deu fer la gent que els té com a habituals no s’assembla gens a la nostra. Uns referents propis per a una mena d’intrahistòria particular, independent, que sembla no inserir-se en una història general més que per qüestions de demarcacions territorials administratives.

Ahir, cap símptoma que recordés la data del Nou d’Octubre.

06 d’octubre 2006

Valències (2)

Malgrat la moció de censura –o, justament, a propòsit d’aquesta– continua sense veure’s cap alternativa al govern de la Generalitat Valenciana. Mediocritat absoluta, i cap proposta agosarada, engrescadora, sincera, ni a les Corts ni fora d'aquestes. I la qüestió, tanmateix, és que tots plegats tenim ben poc a perdre; i alguns, en concret, no hi tenen res en absolut.

Mentrestant, la cosa valenciana segueix fidel a un guió ja conegutalguns serials ofereixen avui mateix un nou capítolsota l’atenta mirada d’aquells que fomenten aquesta mena d’accions, d’aquells que les executen, i d’aquells que els resten importància. I aquests darrers, per cert, no són els menys bocamolls.

04 d’octubre 2006

Om (fragment)

Dintre meu hi viu un crit.
De nit surt a frec d’ala
i busca, amb les urpes,
una cosa per estimar.

Em terroritza aquesta fosca
que dorm en mi;
tot el dia que en sento el seu giravolt suau de plomes, la malvolença.

Els núvols passen i es dispersen.
Són aquestes les cares de l’amor, aquesta pal·lidesa irremeiable?
És per això que se’m trasbalsa el cor?

Sóc incapaç de saber-ne més.
¿Què és això, aquesta cara
homicida dins un nus de branques?

Els seus àcids viperins xiulen.
Petrifica la voluntat. Aquestes són les lentes faltes isolades
que maten, i maten, i maten.


Sylvia Plath, Sóc vertical (traducció de Montserrat Abelló)

02 d’octubre 2006

Moros, jueus e crestians

Engreixem les notícies de moda, estirem-les tant com aguanten, traguem-los el suc i busquem-los recanvi ràpidament. La notícia com una distracció, com un tema de conversa, quan no com un instrument per decantar l’opinió pública. Els immigrants que arriben a Canàries o les hordes de musulmans fanàtics preparats per envair-nos: tot és ben fàcil; tant, com posar-se en un dels dos bàndols possibles. Al remat, d’això es tracta, no? Pensar, en aquestes altures, ja interessa ben poc.

L’últim episodi de l’esperpent, avui mateix, a la premsa: alguns pobles valencians han eliminat de les seues festes de Moros i Cristians actes tan representatius de la maduresa de la nostra civilització occidental com un en què s’ompli de petards un cap de Mahoma i se’l fa rebentar davant dels aplaudiments complaguts del poble reunit a la plaça en festa. Autocensura, en diuen, o una manera d’evitar suspicàcies innecessàries; o també, simplement, por. En qualsevol cas, la memòria és curta, i aquest deu ser el motiu que siguen tants els qui han descobert ara –justament ara– la pressió, les conspiracions, les amenaces, els insults i els atemptats dels integristes i dels fanàtics, especialment dels religiosos.

01 d’octubre 2006

La mama

Això era i no era una nena que, quan els seus pares li preguntaven “Què vols ser quan sigues gran?”, ella responia:
–Vull ser papa.
No és que la xiqueta volguera ser papà, ni que rumiés la idea de fer-se un canvi de sexe, sinó que volia ser papa, el papa de Roma, o millor dit, la mama, la qual cosa seria el mateix si les dones pogueren ocupar el càrrec de pontífex màxim de l’Església catòlica.

Així comença La xiqueta que volia ser, amb un estil de conte que no és conte, sinó realitat. Una realitat mostrada per Arantxa Bea de forma senzilla, entretinguda i intel·ligent, per donar claus a un lector jove sobre la realitat històrica i social que han anat conquistant les dones, basant-se per fer-ho tant en fets i personatges històrics, com en històries de la pròpia experiència, la més pròxima, la de la gent que viu al nostre costat. Com les del capítol titulat “Cinc dones juguen a cartes”, o com la de Claudia, aquesta xiqueta que vol ser papa de Roma de petita i que creix fent-se un lloc en un món professional de vegades difícil de reconstruir per a les dones.

En definitiva, una lectura entenedora i propera, molt recomanable per a aquells que estan començant a viure el món més real i, sovint, massa difícil d’entendre, però a la fi esperançador.

Dones i també homes de tot el món hem d’implicar-nos en la construcció d’un món més just i millor, sense cap tipus de discriminació, un món en què es considere realment les dones com a individus lliures i responsables en igualtat de condicions amb els homes. Un món en què ja no resulte estrany que una xiqueta vulga ser, per exemple, la mama de Roma.