30 d’abril 2007

Creixent

Dissabte, a l’Octubre, presentació del darrer disc d’Òscar Briz, Quart creixent. Evolució lògica, natural, dels anteriors treballs; i un pas més d’un camí amb un rumb bastant transparent. Especialment, per als qui coneixíem Òscar en les seues anteriors reencarnacions, vinculades més directament amb el rock: bé en castellà, amb Banderas de Mayo; bé en anglés, amb The Beat Dealers. Un recorregut, doncs, que comença amb El temps ja ha arribat –primer disc en solitari– amb molts punts de connexió amb aquella etapa anterior, i que culmina de moment en aquest Quart creixent, on s’evidencia ja molt clarament el bandejament d’un tipus concret de sonoritat i la decidida incorporació –fins i tot en els instruments que l’acompanyen– d’altres textures musicals. Per fer-ho breu: del rock de tradició anglosaxona a les (mal) anomenades músiques del món.

Tot i que, personalment, haguéssem preferit que aquesta evolució s’hagués aturat en algun estadi anterior –¿el segon disc, potser, representava el millor equilibri?–: un dels atractius de les cançons d’Òscar era, justament, comprovar que es podia fer música en català sense haver d’incloure-hi, necessàriament, un bastó de pluja ni la fusió amb sonoritats gregues o àrabs, posem per cas. De qualsevol manera, seguim pensant que Òscar Briz mereix bastant més atenció que no se li presta; bastant més, en qualsevol cas, que la que reben tants figurins infames i sobrevalorats del rock català. Dissabte –tot i que ja fa alguns mesos que tenim el disc, era la primera ocasió que escoltàvem aquestes cançons en directe– ho va tornar a demostrar una vegada més. I davant d’un públic, per cert, amb la presència de molts músics valencians.

26 d’abril 2007

Aquest desastre

Prozac

La lluna és un glaçó en el vas de fosca
que m’ofereix la vida. Quina història
no prova de negar el seu tenebrós epíleg?
Però el monstre sóc jo, i no algú altre
a qui, per jo salvar-me, puc matar.
La vida és justament aquest desastre.
Com extirpar la culpa de les pedres?
Com aturar el dolor dintre d’un túnel?
Com sentir si, tan lluny dins de la nit,
està plorant la nostra filla morta?
Els antidepressius són pesticides.
Sempre són falsos els finals dels contes,
perquè no es suïcidin els infants.

Joan Margarit, Casa de Misericòrdia

25 d’abril 2007

Almansa

Diumenge, al Museu de Belles Arts, l’exposició “La Batalla d’Almansa, 1707. III Centenari”. Incomprensible, poc rigorosa i allunyada –volgudament?– de qualsevol propòsit didàctic. Impensable que ningú s’hi puga fer una idea sobre què va suposar aquell 25 d’Abril; ni tan sols, des del punt de vista dels vencedors.

***

El PP valencià demana a la Junta Electoral que impedesca l’estrena –prevista per a demà– de la pel·lícula Ja en tenim prou. Quasi al mateix temps, una jutgessa denega a la Generalitat el permís per clausurar el repetidor de TV3 situat al Mondúver, mentre que un altre jutge atorga aquest mateix permís pel que fa al repetidor situat a Xixona.

***

En realitat, que tot l’afer de TV3 haja coincidit amb el tercer centenari d’aquell 25 d’Abril té la seua vessant positiva: hem pogut comprovar que tres segles després encara no hem aprés a jugar al pòquer.

***

I alguns avui encara es queixen que el Govern Valencià no commemora la Batalla d’Almansa...

23 d’abril 2007

Família

imatge

Ahir, Harold Pinter a L’Altre Espai. I em ve al cap de seguida que va ser justament en aquesta mateixa sala que vaig veure representat Pinter per primera vegada, tot i que llavors amb un altre nom –Espai Moma– i una altra gestió. El muntaplats en aquella ocasió, i Tornar a casa ara. Pinter en estat pur, en tots dos casos.

I la família com a centre de la diana. Una crítica despietada, corrosiva i directa a una estructura hipòcrita i podrida sota l’embolcall de la normalitat; reflex, segurament, d’altres estructures més àmplies. Sota la falsa aparença del costumisme, l’autor ens mostra un quadre descontextualitzat; tot i que els personatges es refereixen sovint a la ciutat on es desenvolupa l’acció, i algunes referències fan que no siga difícil situar-ne amb bastant exactitud l’època. Descontextualitzat, tanmateix, perquè Pinter no hi dóna cap pista sobre com s’ha arribat a aquella situació que veiem a escena; i ben poques sobre què hi vindrà a continuació.

Però és justament en aquest fet que es troba bona part de la intensitat de Tornar a casa: en la certesa que les relacions malaltisses, l’animalització dels personatges, la confrontació psicològica, la humiliació de l’altre o la lluita aferrissada pel poder són només la mínima cara visible d’un tot a penes intuït i que s’endevina sòrdid i ple de verí. La imatge fixa del quadre de costums que queda aparentment intacta mentre per dins tot s’ensorra, sense que l’espectador puga eixir-ne indemne. La família: Pinter hi despulla allò de més terrible que habita en l’essència humana.

22 d’abril 2007

Espècies

[Fragment d’un article publicat en la premsa d’Istanbul el 1914]

Com és ben sabut, l’ajuntament deia que netejaria completament Istanbul de gossos i ases, i la policia de captaires i vagabunds. Però no tan sols no han complert, sinó que han aparegut hordes de falsos testimonis.

Orhan Pamuk, Istanbul. Ciutat i records

19 d’abril 2007

Reaccionaris d’esquerra

Francesc Viadel entrevista Toni Mollà en el Quadern d’El País d’avui, a propòsit de la publicació del dietari Al pas dels dies. Quadern d’entretemps. I potser algunes de les reflexions que hi fa –l’entrevista és molt breu i, en conseqüència, bastant general– poden resultar fins a cert punt òbvies; però és que anem tan necessitats, fins i tot, d’hipotètiques obvietats com aquestes:

València, no compta gens a Europa i s’assembla cada dia més a Las Vegas, viu allunyada de ciutats com Berlín o París. D’altra banda, en aquest país el pensament reaccionari ha impregnat fins i tot determinats sectors de l’esquerra.[...]

No n’hi haurà prou amb un relleu polític per a impulsar transformacions profundes. Els canvis ciutadans són de llarg alé. El blaverisme en el sentit més genuí, és a dir, com a moviment antiintel·lectual, feixista, s’hi ha imposat molt.[...]

S’ha generat una espiral de silenci sobre uns temes determinats. És perillosíssim i la culpa no sempre és dels intel·lectuals.

A l’altre costat, tants que es diuen –sense complexos– intel·lectuals, o d’esquerres, o totes dues coses alhora, i que prediquen obertament per tot el contrari. Per no fer soroll, perquè no se’ns veja –per no atiar, diuen, l’anticatalanisme– i per apostar-ho tot a un suposat canvi polític que, d’acord amb això, venen com una causa quan no hauria de ser sinó l’efecte.

17 d’abril 2007

Lost in Translation (II)

[Del 13-4-07, en un museu]

Ho he llegit tantes vegades i només avui hi he reparat: la diferència tan aparentment abismal de concepte entre el terme en anglés Still Life, i l’equivalent en català Natura morta.


imatge

16 d’abril 2007

Lost in Translation (I)

Ahir, en poc més de dues hores –continuem sense acostumar-nos a aquest sotrac– recorrem els aproximadament mil cinc-cents quilòmetres que separen València de la ciutat on hem passat uns dies de vacances.

A l’avió, Istanbul –ara ja sí, finalment, en català–, una obra complexa i fins a cert punt arriscada. Fins i tot coneixent un poc la ciutat que s’hi retrata, la visió tan personal –en realitat, un dels components majoritaris de l’obra és l’autobiogràfic– que hi aplica l’autor la desfigura fins a fer-la, en certa manera, irreal, boirosa. Clar que en això n’està també la bellesa: en la construcció d’un mite –basat en la memòria més que no en una observació directa i fidel– que s’anomena Istanbul bàsicament per convenció, i que defuig la simple crònica d’una ciutat que ja molts autors han provat d’explicar.

Amb Pamuk, també la premsa. Després d’uns dies de desconnexió, a La Vanguardia llegim algunes referències del que sembla haver estat –com després confirmem en alguns blocs– un dels temes de la setmana: el reportatge, que no tenim cap intenció de veure, de Tele Madrid. I ens hi assabentem del probable nou motiu de controvèrsia per al futur immediat: la notícia, d’altra banda gens sorprenent, de la inclusió de Maria de la Pau Janer en la candidatura del PP balear.


En poc més de dues hores, dels vint-i-cinc graus de temperatura i del sol abrusador del nord d’Europa, al cel gris i la pluja intermitent –i ja fa tres setmanes que dura– del Mediterrani. Deu ser això, el canvi climàtic?

09 d’abril 2007

El preu

A propòsit de la situació que motivava el post scriptum de la nota anterior –i també del comentari que hi feia El Llibreter–, recupere un dels arguments d’El preu de ser catalans, referit a aquella tesi que diu que la cultura catalana no ha apostat per productes de mercat, de consum –diguem-ne– massiu; ni en literatura, ni en música, ni en cinema, ni en televisió, etc. Per citar un dels exemples que hi addueix Patrícia Gabancho: el fenomen Estopa –catalans geogràficament, però netament espanyols des del punt de vista cultural– només és concebible en castellà. O una de les moltes reflexions que, en aquest mateix sentit, hi trobem sobre la literatura: El lector català, que té una tendència espontània a llegir best-sellers en castellà –perquè creu que és la llengua natural de les tirades llargues–, busca en la seva llengua sobretot prestigi i qualitat. I això va contra les tendències del mercat.

Tenint en compte aquesta situació, Gabancho proposa com una possible via de supervivència de la cultura catalana l’especialització. Dit d’una altra manera: l’autora, que certifica una certa exquisidesa tant en la producció cultural catalana com en els paladars d’aquells que busquen de consumir-la, aposta per incidir en aquesta marca de prestigi i qualitat, en compte de provar infructuosament de competir en un mercat quantitatiu en què partim, una vegada i una altra, d’unes condicions de desigualtat ben evidents.

Si la cita que hem reportat respecte de la literatura ens sembla més que raonable, la qüestió, però, és que mentre l’espai dedicat al llibre en català a les llibreries de la ciutat de València tendeix a desaparéixer –aquest haurà de ser necessàriament el desenllaç, cas que continue el ritme actual de reducció–, el fragment mínim de taula on s’exposen les novetats en català està ara mateix ocupat exclusivament per intents de best-seller –molts, possiblement, publicats al mateix temps que una versió en castellà– destinats, en conseqüència, a no se sap ben bé quin tipus de lector. En canvi, és impossible trobar –ni l’han rebut mai, ni l’esperen– un llibre d’un autor com Palol, per exemple, i publicat per una editorial com Columna un mes després de la seua distribució. El preu de ser valencians?

08 d’abril 2007

Resum de notícies

El preu de ser catalans, Les fronteres del diàleg, Casa de Misericòrdia, i l’original –en realitat, una fotocòpia més– d’una novel·la. El jefe de todo esto i Diario de un escándalo. “A la busca del Toisó d’Or. L’Europa dels prínceps / L’Europa de les ciutats”. I un dolorós paràsit enganxat a la banda dreta de les cordes vocals.

Mentrestant, prove de fixar un costum: enllestir treballs pendents, repartint a parts iguals el temps entre la feina i l’oci en una ciutat semideserta –enguany, potser, un poc menys deserta– i preparar el terreny per marxar-ne, just, el dia que la majoria hi tornen.

PS. Cada vegada és més difícil comprar llibres en català a València.