Que el Govern Valencià sí que fa política cultural –o política amb la cultura– ja no hauria d’admetre discussió. Com tampoc no l’admet si ens referim a la política lingüística. Una altra cosa, clar, és que aquesta política siga la que ens agradaria que fos, o que vinga a reforçar els valors col·lectius que nosaltres voldríem veure reforçats, o que tinga com a objectius els que pensem que hauria de tenir.
Perquè, bàsicament, això és la política cultural, no? Tenint com a meta uns objectius prèviament delimitats, es reforcen una sèrie de valors com a societat a partir de dotar d’uns determinats significats els productes culturals –alguns productes culturals. Productes, justament, perquè l’hipotètic valor intrínsec d’aquests –cas d’existir– queda desbordat de molt pel valor afegit que se li atorga en un ara i un ací.
Aquests dies, per exemple, conviuen a València tres exposicions d’altres tants noms importants de l’art valencià: Alfaro, Renau i Sorolla. Però, mentre la de Sorolla està oberta al públic fins i tot divendres i dissabtes durant tota la nit, i es fan reserves per poder-la visitar en l’horari habitual –unes reserves, per cert, que van exhaurir en tres dies el període fins a final d’any–, la gran majoria de valencians ni tan sols sap qui són Andreu Alfaro i Josep Renau. I això –també– és política cultural.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada