28 agost 2008

La fórmula que tenen (II)

Un altre dels models diferents és el que té a veure amb la manera com es presenta la literatura al públic. Acostumats a pensar en el nostre com l’únic possible, el d’Edimburg ens recorda l’alemany, tot i que no ens consta l’existència del que allà és tota una institució: la literaturhaus –a Berlín, per exemple, recordem especialment la de Fasanenstraße, just al costat de la casa de Käthe Kollwitz.

El punt de referència és l’Edinburgh International Book Festival, dèsset dies de literatura, llibres i altres propostes circumdants.

El concepte de festival en compte del de fira: a les lleixes hi ha pocs llibres a l’abast, en comparació, i una part important canvien a diari en funció dels autors que hi participen. Una llista imponent de noms –el paradís del mitòman literari– que hi seran per parlar de la seua obra o d’algun aspecte sobre el món literari, i no únicament per signar llibres com qui fa llonganisses: Salman Rushdie, Louis de Bernières, Hanif Kureishi, George Steiner, Julian Barnes, Irvine Welsh, Yiyun Li, David Lodge, Bernardo Atxaga, Chuck Palaniuk, Colm Tóibín, Åsne Seierstad... I la venda anticipada d’entrades –fins a 9 £– per assistir a aquests actes amb els autors, com a diferències més notables a ressenyar.

¿Es tracta únicament d’un model diferent, o això demostra una altra concepció de fons del valor de la literatura i de la cultura?

En qualsevol cas, el model sembla funcionar; si més no, aquesta és la sensació en comprovar la quantitat de visitants que remena –i que compra– llibres, el nombre de persones –molts adults que acompanyen xiquets, per exemple– que veiem eixir dels actes amb autors; i, sobretot, per una pantalla que des de primeres hores del matí informa d’una llarga llista –fins a quatre pàgines!– d’actes que ja estan sold out.

[Edimburg, 9-08-08]

27 agost 2008

La fórmula que tenen (I)

Hi ha excés, també, en el Fringe; en aquesta ciutat literalment ocupada. Un excés que imagine inevitable. Però, per això mateix que el sé inevitable, és exactament aquest, l'excés que voldria per a mi. Aquest, i no cap altre, el que voldria que ocupés la meua ciutat de tant en tant.

[Edimburg, 11-08-08]

No és ni el més intens ni el més remarcable del Festival d'Edimburg. Però recupere aquesta nota pel vincle que té amb la de dissabte passat. Hi ha uns altres models possibles, unes altres fórmules; i sembla lícit de pensar que és també un altre, el model de públic que atrauen.

24 agost 2008

Sense subtileses

He d'impartir classe de valencià en secundària sense esmentar la paraula català; no puc recomanar llibres d'editorials “catalanistes” com Bromera i Castellnou, ni tan sols llibres de lectura d'autors valencians publicats per aquestes editorials; he d'obviar la història de la llengua i de la literatura en què s'esmente res que olore a català; per suposat, les llengües d'Espanya són cinc; i això he de tindre-ho en compte per a quan en la classe de castellà s'hagen d'explicar conceptes comuns sobre contacte de llengües o plurilingüisme.

Aquestes han sigut les directrius del primer treball que he trobat com a professora de valencià, per part de la direcció del centre educatiu Mas Camarena i amb el concert dels pares dels alumnes. Un lloc on, ja us imaginareu, qualsevol argument científic pot ser utilitzat en la teua contra.

Pegue mitja volta i me n'isc per on he entrat.

23 agost 2008

La fórmula que tenim

És, bàsicament, seguir aprofundint més i més en aquest analfabetisme vocacional que ens caracteritza com a ciutat. I estar-ne ben complaguts, a més: que això és el millor de les vocacions que es veuen satisfetes.

No ho sé: deu ser que he canviat en molt poc de temps Edimburg per València, el Fringe i l’Edinburgh International Book Festival per aquestes exhibicions de xiquets pijos, Steiner o Rushdie per Acebes –de veritat calia que me’l creuara pel carrer? Deu ser que ja m’està traient de polleguera aquest brunzit constant de motors que bramen com a música ambient des d’ahir al matí, que no ens abandona ni a dins de casa.