08 juny 2009

La belle personne

imatge

Una pel·lícula corprenedora. Un poètic relat de l’adolescència, entre l’amor i la mort, amb aroma de Truffaut i bellesa tràgica. Christophe Honoré hi adapta una novel·la del XVII –La Princesse de Clèves, de Madame de La Fayette–, la trasllada al París actual i la pobla d’herois romàntics. D’adolescents que viuen a tot o res, que es llancen als sentiments sense xarxa; desorientats, però amb la urgència de qui intueix que tot acabarà al dia següent. Que renuncien a l’amor, si és que aquest amor no ha de ser etern.

Carregada d’elegància en la narració, que flueix sense estridències fins i tot quan allò que s’hi conta és intens: unes llàgrimes que brollen espontànies amb Donizetti. Carregada d’elegància i de bellesa –també– en els personatges: un càsting de bells adolescents escollits, en què destaca la magnètica Léa Seydoux. I embolcallada d’una atmosfera sorprenentment intemporal: potser per tal de fer més evident la intemporalitat de les passions que s’hi mostren. L’adolescència i l’amor: intemporals per definició.