30 de juny 2009

Família

Ho hem vist moltes vegades respecte –sobretot– de la burgesia francesa –pense ara mateix per exemple en Chabrol, que n’és un mestre– i resulta que també era possible de fer-ho mirant cap a la burgesia catalana. Tres dies amb la família és una molt recomanable opera prima. Una pel·lícula de temps lent i de mirada atenta al detall, que indaga en els rituals, els rols adquirits, les relacions i les hipocresies d’una família de la burgesia gironina. I amb el fil conductor d’un personatge en formació que observa, que és dolorosament conscient de les misèries dels que l’envolten, i acaba –al final d’aquests tres dies– per sentir el dolor de la consciència de les pròpies.

22 de juny 2009

La vergonya

Imagina’t, algú es precipita deliberadament cap a la perdició i el pots salvar: el salvaries? Imagina’t una operació i un pacient que pren drogues que són incompatibles amb l’anestèsia, però li fa vergonya prendre-les i no vol dir-ho a l’anestesista: parlaries tu amb l’anestesista? Imagina’t un procés judicial i un acusat que serà condemnat si no revela que és esquerrà i, per tant, no pot haver comès el crim que es va perpetrar amb una mà dreta, però l’acusat s’avergonyeix de ser esquerrà: informaries el jutge del que fa al cas? Imagina’t que és homosexual i que, com a tal, no pot ser l’autor del crim, però s’avergonyeix de ser homosexual. No es tracta que ningú no s’ha d’avergonyir de ser esquerrà o homosexual: imagina’t simplement que l’acusat se n’avergonyeix.

Bernhard Schlink, El lector

Segurament aquesta és la pregunta que ronda el llibre, on interrogants com aquests es fan palesos tant en el lector protagonista com en nosaltres que llegim el seu relat.

Ens descriu ací Michael Berg no només la història viscuda per ell, sinó també la de la seua generació. Una generació que es debatria entre la vergonya cap als pares per no actuar sobre els compatriotes adscrits al Tercer Reich, per haver preferit fer-se els cecs en comprovar l’horror que havien fet patir i la no acceptació d’aquest fills de carregar en les seues esquenes una culpa col·lectiva sense fer res per a pal·liar-la.

Un bell i senzill relat ple de respecte i d’amor, aquest últim una mica edulcorat; això he trobat en El lector. I a més, una evidència: a les guerres hi ha més innocents que els que moren víctimes de l’atrocitat, els que lluiten, tant és el costat: vençuts o vencedors, sense saber molt bé el perquè, quasi igual de nombrosos que els primers.

20 de juny 2009

El vestit nou de l’emperador

Fa una setmana que vaig veure El cant dels ocells, i continue arrossegant la sensació d’haver perdut el temps de la manera més absurda que recorde recentment. Producte –de ben segur– de la meua incapacitat manifesta de copsar la sensibilitat artística. Perquè no hi he sabut trobar res. I res és molt.

10 de juny 2009

La tàctica (2)

Provar d’assemblar-se al PP no ha servit ni al Bloc ni a la sucursal valenciana del PSOE. Assemblar-se al PP només serveix –com ja era evident abans de diumenge– al propi PP. Però fa tota la impressió que ells són els únics que ho saben.

08 de juny 2009

La belle personne

imatge

Una pel·lícula corprenedora. Un poètic relat de l’adolescència, entre l’amor i la mort, amb aroma de Truffaut i bellesa tràgica. Christophe Honoré hi adapta una novel·la del XVII –La Princesse de Clèves, de Madame de La Fayette–, la trasllada al París actual i la pobla d’herois romàntics. D’adolescents que viuen a tot o res, que es llancen als sentiments sense xarxa; desorientats, però amb la urgència de qui intueix que tot acabarà al dia següent. Que renuncien a l’amor, si és que aquest amor no ha de ser etern.

Carregada d’elegància en la narració, que flueix sense estridències fins i tot quan allò que s’hi conta és intens: unes llàgrimes que brollen espontànies amb Donizetti. Carregada d’elegància i de bellesa –també– en els personatges: un càsting de bells adolescents escollits, en què destaca la magnètica Léa Seydoux. I embolcallada d’una atmosfera sorprenentment intemporal: potser per tal de fer més evident la intemporalitat de les passions que s’hi mostren. L’adolescència i l’amor: intemporals per definició.