Preàmbul

L’individu sent que no està a l’altura d’aquest continu bombardeig d’estímuls i missatges, que no l’enriqueixen, sinó que el destaroten. [...] Sent, sobretot, que aquesta contínua agressió de la provisionalitat i de la instantaneïtat el fa viure sempre en un món no essencial, en espera que, després de la frenètica seqüència d’inessencialitats absorvents, comenci la veritable vida. D’aquesta manera, l’individu es troba vivint sempre i només “entre”, “mentrestant”, davant de la vida, abans de la vida, com si la vida sempre hagués de començar i com si allò que està passant —o sigui tota l’existència— no fos sinó alguna cosa preparatòria, provisional i no essencial, en espera d’alguna cosa que no arriba.

Claudio Magris, Alfabets. Assaigs de literatura, Edicions de 1984