27 de febrer 2010

Matem els dimarts i els divendres

Anit, Tirant de Cançó: nou concerts simultanis en altres tants punts del país, des de Vinaròs fins a Elx. Una idea brillant, perquè t’obliga a triar i t’evita la temptació de veure’n —posem per cas— dos o tres en divendres successius.

I triem; fem un càlcul de probabilitats i un poc més de cent quilòmetres, i ens allarguem a trobar-nos amb el nostre Astre particular. Viatge (intercomarcal) a Montserrat amb parada a la Plaça d’Espanya d’Alcoi. Com diu ell mateix en un moment de l’actuació, és la tercera vegada que actua al País Valencià en els quinze anys que porta en solitari. Prèviament, ja ens havia semblat que aquest podia ser un bon criteri per a la tria. Malauradament.

imatge

La M., que ens fa d’amfitriona, ens regala el disc d’Hugo Mas, i ens porta a sopar —sense premeditació— al mateix lloc on ho fan els musicians, com diu —en perfecte valencià d’Alcoi— el cambrer que ens atén. Després, concert apoteòsic de l’Astre —no n’esperàvem pas menys— tot i que la incomoditat de les butaques del Teatre Principal coarta les efusions del públic assistent, retut als peus d’un “més que acceptable conjunt musical”, i de les seues cançons per a intel·lectuals, aristòcrates i clero en general.

21 de febrer 2010

Estrazioni senza dolore

La malaltia mental, el deliri consistent a elevar la coincidència al rang de causa o de conseqüència. Més encara: a establir línies de connexió entre successos molt allunyats els uns dels altres, però que —per a aquell que delira— passaran a formar part d’un mateix i únic ordre. El deliri, doncs, com un univers creatiu, com la possibilitat de construir-se una vida: una altra vida, o finalment una vida.

imatge

Aproximadament a la meitat de Vértigo, establisc línies de connexió amb un escriptor barceloní que llig —fa uns anys— l’obra de Sebald, i que converteix la lectura en el germen d’una obra pròpia. Que converteix Ernst Herbeck en Robert Walser, els poemes en microtextos narratius, la visita a Klosterneuburg en la visita a Herisau. I la mateixa neurosi, la mateixa recurrència paranoica de situacions que el narrador interpreta en clau de conjunt.

15 de febrer 2010

Notes autobiogràfiques

Octubre, 1885.

Vint-i-cinc anys. La flor de la joventut ja ha passat. Ja sóc home. És notable que un sia home en el sentit de la plenitud física i de drets, precisament així que s'ha acabat el temps més hermós de la vida. Me direu que això és una llei natural; que el tipus de bellesa és la flor i no el fruit. Doncs això mateix, l'ésser això una llei natural és el que em commou; el que una cosa és més estimada pel sentiment cabalment ans d'ésser el que ha d'ésser; el que un nen, que en res pot ajudar-nos ni pot servir-nos per a cap fi egoista, el mateix que una flor que no ens pot nodrir, ens sien més plaents... que l'home forçut o savi i el fruit saborós que ens alimenta; i que coses que mai arriben a tenir utilitat d'importància sien precisament belleses tipus: una rosa, un rossinyol, un estel, una verge morta a setze anys. La flor de la joventut ja ha passat per a mi, l'edat dels amors dolços. [...]

10 octubre 1910.

I ara han passat vint-i-cinc anys i avui ne compleixo cinquanta. Sóc casat amb la mellor de les dones, que m'estima amb passió. Tinc dotze fills bons i sans, casa pròpia i esbarjosa, una fortuna suficient a mantenir-me amb els meus, un nom honrat pels meus conciutadans, una glòria de poeta, i una salut de cos i d'esperit que no em fa enyorar els vint-i-cinc anys. Al contrari: en aquest mateix moment acabo de rellegir lo escrit vint-i-cinc anys endarrera, i dono gràcies a Déu que d'aquell jove tan decaigut moralment n'hagi volgut fer l'home que ara em sento. [...]

Joan Maragall

06 de febrer 2010

Physically failing

Haloscan is being shut down on: Feb 11, 2010. The Haloscan hardware and software is physically failing and we have no choice but to discontinue the service.

Aquest és el missatge que apareix des de fa uns dies a la pàgina de Haloscan, el servei de comentaris que fem servir en invasió subtil. I l’única opció que ens donen és passar-nos a un servei de pagament que sembla que forma part de la mateixa empresa. Curiós, però el fet que siga de pagament tampoc no garanteix que en un futur no puguen fer el mateix: tancar portes i deixar-nos amb milers de comentaris en l’aire.

La cosa ens fa —inevitablement— mirar enrere, i comprovar fins a quin punt una distància de cinc anys —que és el temps que fa que començàrem amb aquesta aventura inconscient— ens remet, vist des d’ara, a poc menys que a la prehistòria. De fet, si vam triar Haloscan va ser perquè no hi havia gaire opció més. El sistema de comentaris que oferia Blogger era molt i molt limitat: entre altres coses, únicament podien escriure-hi aquells que ja en foren usuaris. I, tot i que resulte increïble ara mateix, en aquell moment a penes si n’existien en l’àmbit catalanoparlant, i encara menys a València. No només això, sinó que els blocs, en general, eren encara una cosa més aviat desconeguda.

El present, però. De moment, hem exportat els comentaris que teníem acumulats en Haloscan i els hem guardat en dos fitxers de xml; tot i que ara mateix no existeix, que ens conste, cap sistema per poder-los importar a Blogger. I a partir de l’11 de febrer, doncs, imaginem que invasió subtil no tindrà opció ni de deixar comentaris ni de llegir-ne d’anteriors. Provarem de solventar-ho a poc a poc; com a mínim, la primera opció.