Beneïts records

Jo, que no conec ningú, vaig tindre l’oportunitat de conéixer Maria Beneyto fa ja més de deu anys. Estava fent el doctorat i no aconseguia feina, un professor em va oferir un treballet de picadora de textos. Només acceptar-lo em va donar un nom i una direcció.

A l’hora acordada em vaig presentar en un portal amb porter que m’indicà un pis, un pis amb gos, un gos que lladrava i lladrava, i ens lladrava a tots: a Maria, segons ella perquè no li havia dit que jo anava, a la senyora que s’ocupava de la casa, i, com no, a aquella estranya que era jo, un poc nerviosa per la situació.

La primera impressió d'aquesta dona forta, va ser la d’una senyora xerraire, amb caràcter, que sabia el que volia i, segons ella, incapaç d’entendre un ordinador. Anava dient-me la feina que volia que fera, mentre jo aprofitava per estudiar-la un poc, així com a aquella habitació ben assolellada. En una segona visita em va parlar un poc de la seua vida i d'un nuvi que tenia, que volia casar-se amb ella i estava preocupada perquè l’home no es treia del cap la idea. “Com em vaig a casar ara si no he volgut fer-ho mai?” deia ella entre rialles i gestos de preocupació. Jo no sabia què dir a aquesta dona de més de 70 anys que em parlava dels seus problemes d’amor. Però sempre he volgut pensar que... potser esperava un consell meu? No ho sé.

Vaig transcriure-li tres llibres de poemes. Em vaig sentir especial per fer-ho, per conéixer-la. Ja no vaig tindre contacte amb ella després d’aquells tres llibres. Sempre que recorde la meua petita història amb ella em ve un somriure als llavis i un lladruc apareix en l’orella mentre la ment entra al seu pis.

L’ENGANY

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
la vida.

Maria BENEYTO, Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim