03 de març 2013

O millor dit, camino

M’agrada caminar. O millor dit, camino, i deixem-ho així. [...] Hi ha alguna cosa en el ritme i en la falta d’objectiu de sortir a passejar que trobo relaxant. [...] Hi ha una certa satisfacció tèbia a ser a l’exterior i fent el que es vol mentre l’altra gent està lligada a l’interior, treballant. Els carres de mig matí o de primera hora de la tarda tenen un aire de propòsit definit però no assolit, com si alguna cosa important s’hagués descuidat de succeir-hi. Els coixos i els esguerrats surten de dia a airejar-se; també els vells, i els que ja no tenen feina, i fan passar les hores buides, agombolant el que han perdut, probablement, com faig jo. Tenen un posat alerta i lleugerament culpable; potser temen que els recriminin l’ociositat. Deu ser difícil acostumar-se que no hi hagi res urgent que calgui fer [...] El d’ells, imagino, és un món sense ímpetu. Els veig envejant el tràfec dels altres, mirant amb ressentiment l’afortunat carter que fa la seva ronda, les mullers amb els cistells de comprar, els homes de bata blanca amb furgoneta que reparteixen coses necessàries. Ells són els ociosos sense voler-ho, els esgarriats, els desorientats.
John Banville, Llum antiga, Bromera.
(traducció d’Eduard Castanyo)

1 comentaris:

David Moragas Llevat ha dit...

Hola! Acabo de trobar el teu blog i m'agrada molt! Em disposo, doncs, a tafanejar-lo una mica. Un salut!