Crítica de rodalies, literatura de rodalies

De l’enèsima polèmica en marxa, però, m’interessa sobretot la repetició d’arguments –per fer servir algun nom– puerils sobre la literatura catalana i, sobretot, sobre la crítica catalana –insistim, i amb més convicció: passeu-me el mot– quan aquesta s’adreça a aquella literatura. Per fer-ho breu: la tesi aquella del “Puix que parla català...” continua viva i ben viva, adobada per a l’ocasió amb elements de camuflatge: que si cal deixar-lo fer, que si ja està la cosa prou magra com per a posar entrebancs, que si no ens llancem pedres a nosaltres mateixos, que si el xic és treballador i no fa mal a ningú...
La petita illa valenciana dins de la polinèsia catalana –crec que és Enric Sòria qui ho escriu d’aquesta manera, pam amunt o pam avall– n’és una bona mostra, per tal com es concentren tots els vicis. I així, per exemple, els que alguns anomenen –molt pretensiosament– “El Grup de Castelló” es distingeixen com a grup bàsicament perquè són dels pocs –poquíssims– valencians que podreu llegir al suplement “Cultura” de l’Avui: un dia Vicent critica el llibre de Manel, a la setmana següent Manel critica el de Vicent, i així successivament. Critica, que fa fort.
Ara bé, després està aquell que, sota el pretext d’una crítica catalana inexistent, es dedica a esbombar en públic les seues fòbies personals o de capelleta, a còpia d’amuntegar exabruptes sobre la persona i no sobre la seua literatura, d’exhibir en públic impúdicament una lluita de poder que és encara més patètica per la migradesa d’allò que hi ha per repartir, o per jugar –i el joc ja cansa, de tan vist– a l’enfant terrible.