Quan ja començàvem a tenir seriosos dubtes de la seua continuïtat, ens arriba a casa el darrer número de la revista Lletres Valencianes que publica la Conselleria de Cultura, Educació i Esport. Des d’octubre o novembre passat que no n’havíem tingut notícia, i aquests mesos sembla que els han aprofitat per tal d’introduir-hi alguns canvis. Un, en concret: la presència –entre la llista de director, coordinadora, col·laboradors, etc.– d’un epígraf de Supervisió lingüística que apareix adjudicat a una Àrea de política lingüística.
Diu el DIEC, que supervisar és “Sotmetre a examen (alguna cosa, una activitat) per comprovar-ne la correcció”. I, efectivament, un primer cop d’ull demostra que s’han sotmés a examen els textos dels col·laboradors: només cal comparar el model lingüístic que hi signen alguns d’ells –sense saber-ho, molt probablement– no només amb el que han emprat en altres números de la mateixa revista, sinó també –escriptors com són alguns d’ells– en les obres que tenen publicades. El problema és que no se n’ha comprovat la correcció, sinó la uniformitat; no s’hi han corregit errors, sinó que s’han adaptat els textos a les directrius de l’AVL. A simple vista, i des d’un criteri exclusivament lingüístic, són canvis de poca entitat; les neuròtiques i miserables obsessions habituals dels acadèmics i d’aquells que els donen suport: demostratius, incoatius, algun exemple aïllat de lèxic… Però el criteri exclusivament lingüístic no existeix, i sí uns comissaris dedicats a la tisora, a l’empobriment i a esmenar la prosa –entre d’altres– d’alguns autors de qui haurien justament d’agafar model.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada