Torturats

Cap de setmana: dos dies, dues pífies.

Dissabte, l'anacrònica música de L. Voler ressuscitar en aquestes altures el rock sinistre d’uniformes negres, de baix elèctric marcant ritmes llòbrecs, de lletres torturades, sense aportar-hi res de nou, és reduir el gènere a una paròdia d’ell mateix; i el fet és que a alguns cadàvers –i aquesta manera d’entendre la música fa molts anys que ho és– és millor venerar-los en privat que traure’ls a passejar.

Diumenge, la tediosa i repetitiva adaptació cinematogràfica de Factotum, la novel·la de Bukowski. Una narració autobiogràfica en què Henry Chinaski –l’alter ego de l’autor– respon punt per punt a la imatge interessada de l’escriptor maleït, torturat, rebel, alcoholitzat i solitari que –malgrat tots els obstacles– no deixa de ser fidel als seus principis (?). El director, Bent Hamer, és el responsable –entre altres– de Kitchen stories, l’única pel·lícula que ha aconseguit adormir-me en un cinema en molts anys; però aquesta informació, malauradament, la vaig conéixer posteriorment.