Al cinema, ahir a la vesprada, Dialogue avec mon jardinier. Una pel·lícula amb evidents punts de contacte, em sembla, amb l’únic treball anterior que recorde haver vist de Jean Becker, Les enfants du marais; però, també amb la darrera –aquesta sí, d’una llista ja llarga– en què participés Daniel Auteuil com a actor: Mon meilleur ami, de Patrice Leconte.
En el primer cas, perquè totes dues comparteixen una mateixa visió del camp, de la vida al camp. Un camp que representa la felicitat de les coses simples, enfront d’una ciutat –encarnada pel pintor (Auteuil) que retorna de París per instal·lar-se a la vella casa familiar– que suposa l’artifici i la complicació impostada. Una visió que té alguna cosa d’ingenuïtat idíl·lica, si es vol, però que Becker ha defensat honestament, i amb uns diàlegs –sobretot pel que fa a les intervencions del jardiner– que destil·len tota una filosofia de vida.
En el cas del film de Leconte, de la seua banda, perquè hi comparteix el joc dialèctic entre dos estils de vida oposats. D’un costat, el taxista amable, simple, feliçment senzill; i, enfront, novament Auteuil per encarnar no un pintor, però sí un marxant d’art, atrapat en la infelicitat d’una vida artificiosa, de ritme frenètic, de solitud molt acompanyada.
En tots dos casos, a més, hi ha el factor de l’aprenentatge, que serveix per marcar explícitament l’opció dels directors. Un aprenentatge unidireccional, que va del simple al culte, del camperol al ciutadà.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada