Crec que va ser a la Facultat que vaig saber per primera vegada de l’existència de Josep Palacios. Però off the record, en cap cas com a matèria d’estudi, i envoltada amb una certa aura de misteri la narració de la inusual tria que havia fet el de Sueca. La renúncia a publicar res més quan tot just si començava a fer-ho, la invisibilitat buscada i assumida, la negativa a participar de cap “vida literària” pública, i la qualitat dels textos que, segons aquest mateix relat, continuaria escrivint i guardant en un calaix.
En qualsevol altra literatura, un autor d’aquestes característiques hagués estat convertit en alguna cosa semblant a una llegenda. Però a casa nostra, llavors no se’n va parlar gaire; i ara, ja fa anys que no en parlava ningú. De fet, la darrera vegada que vam tenir-ne alguna notícia, el seu nom estava ocult sota una sigles.
Per això, sobta trobar Palacios tan present a L’home manuscrit; trobar-l’hi convertit en matèria novel·lesca. La de Baixauli no és una obra sobre el seu paisà, però sí que té alguna cosa d’homenatge a una figura –a penes si dissimulada sota el nom d’Escriptor– que encarna, en certa forma, la concepció de la literatura que suposa el tema central de la novel·la.
Fou a l’estiu, també, que rellegí Alfabet, d’Escriptor, autor de Sueca que visqué pràcticament incògnit i els llibres del qual ara, a lustres de la seua mort, es revaloraven. Morena l’havia llegit durant el primer curs de Filologia, a indicació d’un professor. Alfabet li produí plaer i confusió alhora. Dos estius més tard, sense l’estímul acadèmic, el va reprendre. La relectura li duplicà el plaer. També la confusió.
L’home manuscrit: sense dubte, una de les millors novel·les en català publicades enguany.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada