Hi deu haver pocs directors als quals estiga disposat a passar allò que sí que li passe a Claude Chabrol. I ho escric després d’haver vist la darrera pel·lícula que se n’ha estrenat a casa nostra, La fille coupée en deux; després d’haver vist Chabrol per enèsima vegada. Clar, que allò que en uns altres seria la demostració evident de poca destresa narrativa, en Chabrol és justament el contrari: l’ingredient imprescindible per tal de contar la seua història. Una única història, per cert, sempre la mateixa; de la qual –a l’estil d’una peça musical– cada nou film no és sinó una variació del tema principal.
Una repetició, doncs –nascuda d’unes determinades obsessions omnipresents en la seua obra– que és una d’aquelles coses que només poden permetre’s alguns autors, posseïdors d’un discurs ben personal i de la llibertat per abordar-lo sense complexos. I l’obsessió de Chabrol és la burgesia, els tics de la burgesia, i el joc hipòcrita entre aparença i realitat, la doble moral, el cinisme i la feblesa d’una estructura d’aparença imponent que el director busca de somoure en molts dels seus treballs.
Per això, a La fille coupée en deux hi ha, novament, aquell plantejament sempre un punt exagerat, un cert excés de teatralitat en la posada en escena, i uns personatges que busquen més la caricatura del rol que els han assignat que no construir una aproximació a una persona de carn i os. Però també hi ha, novament, l’ús de tots aquests instruments per deixar en evidència uns comportaments caracteritzats, justament, per la teatralitat, per la impostura, pels rituals i per la representació del paper preestablert. Un Chabrol que va fent més i més profunda la seua dissecció de la burgesia francesa. I, simptomàticament, un Chabrol més acostat a Buñuel que mai: el Buñuel de Belle de jour o de Le charme discret de la burgeoisie, dos films que ens semblen ben presents en aquesta proposta.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada