Una de les sorpreses del temps: descobrir que hi ha coses de la personalitat que –contràriament a allò que potser cabia esperar-ne– no es curen amb els anys. Que hi ha aspectes que no només no minven, sinó que no fan més que créixer, evidenciar-se, arrelar en allò que considerem la manera de ser.
Que les contradiccions no es resolen, que les pors no desapareixen. Que l’esforç enorme d’escapar d’un dubte és, únicament, la manera d’entrar-ne en el següent, i sense haver-hi après gaire.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada