Vida i destí

L'inici de l'estiu, i el temps de les lectures pendents. Entre aquestes, una Vida y destino que feia molts mesos que esperava -de fet, tants com perquè encara no n'existís la versió en català. Una obra amb les característiques idònies -una magnitud i una capacitat de colpir- perquè deixe una petja ben profunda:

Vida y destino és una grata sorpresa. Vull saber més coses de Grossman, de quan i com va escriure aquesta obra immensa; de per què la va escriure. Qui era, en definitiva, aquest home que va veure tan clara -i des de dins- l'associació entre l'estalinisme i el nazisme, entre el totpoderós estat de partit únic inspirat en Hitler, i el totpoderós estat de partit únic il·luminat per Lenin i perfeccionat per Stalin.

Perquè aquest és, potser, un dels temes centrals de la novel·la, que la recorre de cap a cap, però que es fa més explícit al capítol 15é de la segona part, en la conversa entre un oficial de les SS i un dels soldats russos reclòs al camp. El discurs de Liss, que Mostovskói prefereix ignorar perquè el condueix al dubte sense retorn respecte de les seues conviccions més íntimes, i que situa tots dos personatges com les dues cares d'un espill.

Vida y destino iguala els homes, l'Home: russos o alemanys, sense diferències importants. La retòrica, el tractament amb què uns i altres es refereixen a Stalin o a Hitler: el pare, el líder suprem, el guia, investit d'infal·libilitat; que sap el que es fa, i a més ho fa pel bé dels seus, fins i tot quan res no convida a pensar en aquest sentit. Els camps de concentració i els gulags, on es dóna tanta o més importància als hipotètics dissidents interiors que als presoners de l'exèrcit contrari. La por a opinar, els delators, les absurditats burocràtiques dignes del pitjor malson de Kafka, les porgues massives de milions d'éssers humans, etc. Exactament igual de presents en tots dos bàndols, amb vestits diferents.

Això és el que fa posar els pèls de punta de l'obra de Grossman: la clarividència de mostrar una identitat de mecanismes que ˗fins avui mateix˗ molts intel·lectuals progressistes occidentals es neguen a acceptar; o, en el millor dels casos, és ara quan comença a ser acceptada. Llegir frases, bé del narrador o bé d'algun personatge, que tenen alguna cosa de profecia, de vaticini:

¿Cree que el mundo nos mira a nosotros con horror y a ústedes con amor y esperanza? Créame, quién ahora nos mira con horror a nosotros, también les mirará con horror a ústedes.

Vassili Grossman, Vida y destino, 2a part, capítol 15é

[del 30-7-08]