Passem –en a penes uns mesos– de la queixa per la falta de recanvi per als autors valencians de narrativa en català, a la celebració d’una nova generació, d’un efecte Baixauli i d’unes quantes coses més, igualment d’excessives. I el fet és que sembla raonable de pensar que tot plegat no és coherent: que o bé no estàvem tan malament fa quatre dies o bé que no hi ha per a tant ara mateix. Particularment, m’incline per un punt mitjà –de mig buit més que no de mig ple, si és que cal especificar-ho.
Sembla que no ens cal la perspectiva del temps per llançar anàlisis tan contundents, que tenim memòria a un termini sorprenentment curt, que ens ventilem generacions –per més imparables que s’hi presenten– en cosa de mesos. Ara mateix, per exemple, aquesta eufòria motivada per la coincidència en els darrers dos mesos d’uns quants premis literaris de narrativa guanyats per valencians. Simplement.
I el cas és que he llegit tres d’aquestes obres abans d’obtenir els guardons respectius: una que sembla –com a mínim– millorable, i dues més que són realment difícils de retenir a les mans. A les quals és ben complicat de referir-s’hi en termes de literatura.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada