27 maig 2008

El discret encant de la burgesia

imatge

Hi deu haver pocs directors als quals estiga disposat a passar allò que sí que li passe a Claude Chabrol. I ho escric després d’haver vist la darrera pel·lícula que se n’ha estrenat a casa nostra, La fille coupée en deux; després d’haver vist Chabrol per enèsima vegada. Clar, que allò que en uns altres seria la demostració evident de poca destresa narrativa, en Chabrol és justament el contrari: l’ingredient imprescindible per tal de contar la seua història. Una única història, per cert, sempre la mateixa; de la qual –a l’estil d’una peça musical– cada nou film no és sinó una variació del tema principal.

Una repetició, doncs –nascuda d’unes determinades obsessions omnipresents en la seua obra– que és una d’aquelles coses que només poden permetre’s alguns autors, posseïdors d’un discurs ben personal i de la llibertat per abordar-lo sense complexos. I l’obsessió de Chabrol és la burgesia, els tics de la burgesia, i el joc hipòcrita entre aparença i realitat, la doble moral, el cinisme i la feblesa d’una estructura d’aparença imponent que el director busca de somoure en molts dels seus treballs.

Per això, a La fille coupée en deux hi ha, novament, aquell plantejament sempre un punt exagerat, un cert excés de teatralitat en la posada en escena, i uns personatges que busquen més la caricatura del rol que els han assignat que no construir una aproximació a una persona de carn i os. Però també hi ha, novament, l’ús de tots aquests instruments per deixar en evidència uns comportaments caracteritzats, justament, per la teatralitat, per la impostura, pels rituals i per la representació del paper preestablert. Un Chabrol que va fent més i més profunda la seua dissecció de la burgesia francesa. I, simptomàticament, un Chabrol més acostat a Buñuel que mai: el Buñuel de Belle de jour o de Le charme discret de la burgeoisie, dos films que ens semblen ben presents en aquesta proposta.

19 maig 2008

El Gran Animal

De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.

Josep Pla, El quadern gris

17 maig 2008

Premsa, literatura i societat

Pocs termòmetres tan eficaços per tal de comprovar la salut col·lectiva d’una societat com la seua premsa. I la nostra, una autèntica compilació dels pitjors símptomes possibles. D’una banda, pels propis mitjans: inofensius, acomodats, gregaris i porucs en els plantejaments, majoritàriament. D’una altra, per la pròpia societat: anestesiada i incapacitada per tal de respondre als escassos impulsos rellevants, i convertir-los en motiu de debat públic i col·lectiu. Això és: unes poques excepcions que passen absolutament desapercebudes, per més greu que siga allò que s’hi explica.

L’exemple, en aquest cas, no és dels més cridaners; però el tema de què tractava em va portar a fixar-me especialment en un breu que publicava la Cartelera Turia fa vuit dies. Una cita de l’escriptor valencià Joan Dolç que havia reproduït un columnista de l’ABC, al qual qualifiquen de "irredento anticatalanista contemporáneo de Viriato":

Aquí se hace una literatura preceptiva, artificiosa, tramposa, capada y edulcorada, elaborada por una industria cultural para lectores sumisos, gargarizándoles la fonética, expurgándoles el léxico, imponiéndoles una lengua estándar, unánime, la de ¡todas las Universidades y todos los científicos del mundo! –dónde hay unanimidad no hay criterio– con la ayuda financiera de la Dirección del Libro, que revive el inquisitorial Índice de libros prohibidos. Alguno mío. De lo cual me honro.

Ignore en quin context hauria escrit això Dolç –tot i que sí que he llegit l’article de l’ABC on es citava– però l’afirmació és discutible. Literalment discutible, vull dir: en el sentit exacte que té la paraula. Però res, com de costum; silenci absolut i anar fent.

15 maig 2008

Codi

Per més que hi pense, em costa molt d’imaginar cap àmbit on trobar-me a mi mateix més obsedit per la forma que no pel contingut. Només un: internet, el codi, la programació; i així i tot, encara només a temporades. Temporades com aquesta d’ara mateix, en què l’aparença externa de manca d’activitat és símptoma d’un altre tipus d’activitat més discreta.

I no, clar; la cosa no és tan simple com una qüestió únicament de forma. Perquè hi és també la vessant creativa de construir a partir d’una pàgina en blanc. La del problema lògic constant que cal resoldre. I en el meu cas, sobretot, la immersió en un llenguatge estranger del qual només sóc un maldestre autodidacta. Una altra forma d’assaig.

11 maig 2008

Mil anys

imatge

La coincidència, en un mateix punt, de dues importants fractures: la generacional i la cultural. És el conflicte a partir del qual es desenvolupa l’argument central d’A Thousand Years of Good Prayers, la pel·lícula de Wayne Wang. Un relat senzill bastit a penes sobre dos personatges: el pare jubilat i vidu que viatja des de la Xina per trobar-se amb la filla que fa dotze anys que viu als Estats Units.

Dues fractures que conflueixen, en realitat, en una conseqüència comuna, que té a veure amb la incapacitat d’entendre l’altre. Que mostra la cara més evident, potser, en el llenguatge, en les dificultats de comunicació. En una filla que confessa al pare, en un moment del film, que únicament és capaç d’expressar sentiments quan fa servir l’anglés.

10 maig 2008

Voler és fàcil

Els canvis en el significat de les paraules: una corrupció tan antiga com la mateixa existència del llenguatge. I no sembla –tot i la manca de perspectiva històrica que mai no té, per definició, un contemporani– que aquesta haja de ser una època més prolífica en aquest sentit. Potser sí, en canvi, pel que fa a la consciència d’alguns d’aquests desplaçaments semàntics: la premeditació amb què determinats conceptes han vist modificada l’essència del seu significat, sovint per esdevenir un comodí neutre i sense connotació.

Amb la mínima perspectiva que atorga pertànyer a una generació diferent, observe amb sorpresa l’ús que fan els adolescents del verb voler. Freqüent, massiu, indiscriminat. I, tot i que d’inici puga suscitar una certa admiració –o enveja!–, només cal fixar-s’hi un poc per confirmar-ne el miratge: no és possible voler tant, a tanta gent i tan diversa, i d’una manera tan constant i gratuïta. El signe dels temps, potser; però mai no havia vist el verb voler tan buit de contingut, ni tan limitat en la capacitat de significar.

04 maig 2008

D'un fals patró

Fundar la recompensa de les accions virtuoses en l’aprovació dels altres és acceptar un fonament massa incert i confús. Especialment en un segle corromput i ignorant com aquest, la bona estima del poble és injuriosa; en qui confieu per a veure que és lloable? Déu em guarde de ser home de bé segons la descripció que veig fer cada dia quan un parla de si mateix honorablement.

Michel de Montaigne, Assaigs (Llibre Tercer)

02 maig 2008

Apunt (11)

La conveniència, generalment acceptada, de pensar primer i dir –o escriure– després. Sense dubte.

Però, també, l’opció d’assumir el risc d’haver de reconéixer-hi després un error, contra la de qui espera a comprovar en les paraules dels altres la direcció que hauran de prendre les pròpies.