16 de desembre 2008

Estafats

Hi ha països on es mor d’inanició. Al nostre, en canvi, ens morim –o ens suïcidem, més bé– de pura i simple mediocritat. De la més desesperant manca d’ambició. D’una curtedat de mires que fa autèntica feredat.

08 de desembre 2008

Reciclatge

Neteja de la biblioteca. Molts llibres acumulats, i l’evidència d’una progressiva manca d’espai. Me’n recorde de Joan de Sagarra, del sistema que hi fa servir: com de tant en tant avisa, des de l’article que escriu en La Vanguardia, que aquella nit deixarà llibres en un lloc públic de Barcelona –el Passeig de Sant Joan, si no recorde malament.

Organitzem distints paquets: bosses per a amics, en funció d’allò que pensem que els pot interessar, i una caixa un poc més gran per a donar a la biblioteca d’un institut públic d’educació secundària.

Així i tot, alguns –pocs– acaben al contenidor de paper. Hi ha llibres que no desitjaria ni al pitjor dels meus enemics.

06 de desembre 2008

Agit prop

Fora de context –del context geogràfic, sociològic, polític, etc.– una informació com aquesta que publicava ahir la Cartelera Turia, a propòsit de la manifestació de dissabte passat contra la política educativa del Govern Valencià, pot sonar exagerada. Pot sonar a rumor convertit en notícia per qui té interés a veure conspiracions i obscures maniobres per totes bandes:

El 29-N, mil pancartas, mil colores llenaron la ciudad. Pero entre ellas había una blanca, de factura industrial, con un lema «Zapatero sácanos de Bolonia», así, en castellano. La llevaban unos jóvenes que nada tenían que ver con la estética antiglobalizadora (Carlos Alfonso dixit) que lucen la mayoría de quienes se oponen al proceso de convergencia mercantil, digo universitaria. Más bien parecían cachorros del PP. Cuando llegaron a la plaça de la Mare de Deu se empeñaron en ocupar una posición dominante. Para que se les viera bien. Dispuestos a capitalizar la imagen de la protesta. Hasta que el líder del grupo recibió una llamada al móvil. Al rato, plegaron la pancarta y se fueron. Objetivo cumplido. Una hora después, en la breve nota que emitió Canal 9, la pancarta y la frase «también corearon consignas contra Zapatero» ocupó parte de los 35 segundos con que tele-Camps despachó la protesta.

Esa tarde, en algún despacho del Consell se dio un paso más en la historia de la manipulación.

Cartelera Turia, núm 2340 - 5/11 desembre 2008

Des d’ací, en canvi, la informació no només és creïble, sinó que sona a pràctica habitual. De fet, dissabte passat, el mateix dia de la manifestació, Eines de llengua ja donava pistes molt concretes per tal d'identificar aquests manifestants espontanis.

Molt bona, per cert, l’al·lusió al fet que la pancarta estigués en castellano... de part de la Cartelera Turia.

03 de desembre 2008

Elogis (2)

I tampoc no és nou, ni és cap originalitat, afirmar que la literatura és d’aquelles coses que val la pena cuinar a foc lent. Siguem dels bons, encara que això no done titulars fàcils, ni ràpids. Tot i que no tinguem cap revolució, ni cap efecte, ni cap generació:

Leo con pena el artículo de opinión de un colega que durante años, en vista de que no tenía la recepción crítica que esperaba, buscó y logró la ayuda de grandes nombres de la literatura para que hablaran bien de sus libros. Al leerlo, me doy cuenta de que han pasado los años y, a pesar de las frases elogiosas que le dedicaran esos grandes hombres literarios, la obra de mi colega sigue siendo mala, de baja intensidad. De nada le ha servido la protección de los grandes nombres. Ahora él mismo puede ver que le habría resultado más rentable emplear su tiempo en escribir mejor que en coleccionar frases rimbombantes de algunos figurones. Al reflexionar acerca de esto, me viene a la memoria algo que dijo Jules Renard en su impagable Diario: “Hay grandes escritores y escritores buenos. ¡Seamos de los buenos!”

Enrique Vila-Matas, Dietario voluble

01 de desembre 2008

Elogis (1)

Passem –en a penes uns mesos– de la queixa per la falta de recanvi per als autors valencians de narrativa en català, a la celebració d’una nova generació, d’un efecte Baixauli i d’unes quantes coses més, igualment d’excessives. I el fet és que sembla raonable de pensar que tot plegat no és coherent: que o bé no estàvem tan malament fa quatre dies o bé que no hi ha per a tant ara mateix. Particularment, m’incline per un punt mitjà –de mig buit més que no de mig ple, si és que cal especificar-ho.


Sembla que no ens cal la perspectiva del temps per llançar anàlisis tan contundents, que tenim memòria a un termini sorprenentment curt, que ens ventilem generacions –per més imparables que s’hi presenten– en cosa de mesos. Ara mateix, per exemple, aquesta eufòria motivada per la coincidència en els darrers dos mesos d’uns quants premis literaris de narrativa guanyats per valencians. Simplement.


I el cas és que he llegit tres d’aquestes obres abans d’obtenir els guardons respectius: una que sembla –com a mínim– millorable, i dues més que són realment difícils de retenir a les mans. A les quals és ben complicat de referir-s’hi en termes de literatura.