De les lectures pendents, gairebé tots n’hem parlat; no ens n’oblidem, al mínim comentari sabem que tornen de nou. A dues d’aquestes vaig anar empentada pels comentaris que hi van fer dues adolescents, ambdues de quinze anys.
La primera va ser La plaça del diamant. Tenia el vague record d’haver-la llegit feia moltíssim de temps en castellà i l’any passat, després de llegir en boca d’una doneta: no sóc la mateixa persona després d’acabar de llegir aquest llibre, vaig trobar que no podia ajornar-ne més la lectura. No em va decebre, i compartisc la seua opinió de totes passades.
La segona ha sigut enguany. Abans de començar les lectures del curs tantege els gustos dels alumnes, i aquesta vegada el mos enverinat va vindre quan els meus ulls toparen amb pense que qualsevol persona a qui li agrade llegir o tinga alguna relació amb el món del llibre no pot deixar de llegir un dels meus llibres preferits, perquè em va sorprendre molt, Farenheit 451.
Ja veieu com sóc d’influenciable. Però, en aquests casos, no me’n penedisc.
Pel que fa al segon llibre, que he acabat recentment, l’etiqueta de ciència-ficció ha quedat antiquada perquè algunes coses han esdevingut realitat. Embolcallada pel treball com estic últimament, em va cridar l’atenció aquest comentari sobre la maternitat:
Deixo els nens a l’escola nou dies de cada deu. Em toca aguantar-los tres cops al mes, quan vénen a casa, però no és tan terrible. Els empenys dins la sala i connectes la televisió. És com rentar roba: entafores la roba bruta dins i tanques la tapa de colp –rigué per sota del nas–. Tan aviat et fan un petó com et fumen una puntada de peu. Gràcies a déu jo sé com tornar-les!
A l’escola, cada vegada són més freqüents les mares (el pare està absent en aquests casos, com en la novel·la) que només els falta manifestar tan directament una forma similar de cuidar els seus fills.
Tindrem cura dels llibres, per si de cas.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada