Acabe el llibre de Doro Balaguer que he anat llegint de manera intermitent al llarg de l’últim mes, aproximadament. Entre anades i vingudes, avions, i pauses d’altres lectures més urgents.
Tenia unes referències prèvies molt vagues del personatge en qüestió; poca cosa, més enllà d’haver-li llegit algun article en premsa, de relacionar-lo amb el comunisme i el nacionalisme valencià, i de saber-li una certa dedicació a la pintura. Poca cosa, per a un coetani amb qui compartisc una ciutat relativament menuda, i unes idees no sé si menudes, però efectivament minoritzades, subterrànies, gairebé invisibles. Causa o conseqüència, no ho tinc del tot clar; però sembla evident la fractura generacional, i això només pot ser un símptoma negatiu: en unes altres condicions, no s’explicaria que no conegués Doro Balaguer.
Molt interessant la part més memorialística del llibre, que recupera –entre altres coses– una ciutat de València inèdita per a molts de nosaltres; i la de reflexió sobre el país, la cultura i la política dels últims cinquanta anys. Em descobrisc una sintonia ideològica amb l’autor més que remarcable, i em reconforta llegir-hi coses que habitualment ningú no s’atreveix a posar per escrit. Sempre és més fàcil parlar d’una espècie de mala sort còsmica dels valencians que no parar-se a observar els esdeveniments de les últimes dècades, quins n’han estat els actors i quines les decisions que han pres. Balaguer no ho ha escrit, però jo he llegit responsables; i no només en la dreta política.
Modèstia i sinceritat, un estil reposat de persona viscuda que mira enrere des de l’escepticisme i l’absència d’ambicions. Sense afany de protagonisme, ni estridències. Sense bilis, però amb la contundència que li atorguen els anys. I amb un títol, per cert, que no pot ser més encertat. Massa amable, fins i tot, l’adjectiu.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada