Acabe, finalment, Els jugadors de whist. Una novel·la interessant; segurament, una de les que quedaran de 2009. Però se m'ha fet llarga: encara he tingut temps d'odiar el protagonista i les excessives pàgines de la seua descomposició per (des)amor, que es perllonguen —potser— innecessàriament. Això, però, és el final. La resta, un intel·ligent exercici de memòria i crònica generacional; de fet, una certa contraposició de dues generacions, separades per uns trenta anys: la del protagonista —nascut el mateix any que l'autor— i la de la filla.
Em sobta comprovar fins a quin punt els referents del protagonista respecte d'allò que podríem anomenar cultura pop —música, televisió, jocs, rituals de relació social, etc.— són els meus referents. I em sorprén perquè entre ell i jo hi ha gairebé una dècada de marge. No sé si algú ha calculat l'actual període de vigència de referents o de modes, la caducitat a què estan sotmesos, però difícilment hi deu ser comparable. Fins i tot, el propi concepte de generació ha esdevingut dubtós. Que el temps s'accelera, doncs, no és únicament una sensació. I que a la novel·la apareguen els Fotologs i encara no Facebook o Twitter en deu ser un símptoma.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada