Cada any, la pila dels llibres Aquest Me’l Deixe Per A l’Estiu sembla que creix més i més. Una pila on enguany conviuen –com quasi sempre– llibres relativament recents, com el segon volum dels Assaigs de Montaigne, i –sobretot– llibres que ja fa alguns mesos que circulen, com El cinquè en joc. Agafar-ne el primer i encetar-ne la lectura és una manera com una altra d’iniciar l’estiu i començar –almenys en una part– les vacances.
La de Robertson Davies és una d’aquelles rares demostracions de domini de l’art de la ficció. Una ficció en què una bola de neu que es llança en la primera pàgina de la novel·la genera tot un seguit de reaccions en cadena fins que no acaba de caure del tot en la darrera. Una obra, també, sobre la culpa, i la capacitat que té per decidir el camí de tota una vida; sobre les màscares, sobre els personatges que inventem per tal de soterrar-ne alguns altres: per tal de nàixer, d’aquesta manera, dues vegades. I sobre la necessitat de l’ésser humà de deixar-se meravellar –enganyar– bé siga per l’il·lusionisme d’un mag, bé siga per les vides dels sants i els seus miracles.
Una prosa amb indubtable aroma de clàssic contemporani, que pot recordar per moments Tristram Shandy, com pot recordar en altres John Irving, o també el Ciutadà Kane de Welles: després d’unes quantes lectures recents ben decebedors, El cinquè en joc és una manera impagable d’iniciar les vacances lectores.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada