Funny Games

La violència fa mal, no és innòcua. Això és el que sembla voler-li estampar en la cara, a l’espectador, Michael Haneke amb aquesta pel·lícula. Fer-la terrible, per fer-la repulsiva. Digna continuadora, doncs, de Benny’s Video; no perquè l’argument o els personatges tinguen cap tipus de continuïtat –tot i que alguns dels actors principals sí– sinó per la tesi que hi ha al darrere de totes dues. En aquesta, Benny és un adolescent de família acomodada –i culta– que creix envoltat de la violència que li serveixen el cinema o els videojocs. Una violència asèptica i atractiva per a un jove que només coneix el món a través de pantalles; i que ell imita, quan comet un assassinat gratuït, fred, sense cap motivació especial.

La narració de Haneke transmet aquesta neutralitat tan terrible: Benny no té cap consciència de l’abast del seu acte; o, probablement, intueix que no en té més que qualsevol dels que veu o deixa de veure prement un interruptor. I això és el que trasbalsa l’espectador: saber que no hi ha cap explicació. No és un jove marginal –aquelles parets atapeïdes de quadres a casa seua–, no pretenia furtar, ni venjar res, ni ha perdut el control de si mateix per cap discussió ni res de similar en cap moment. Benny ha seguit, simplement, el referent que més hores ocupa la seua vida –el paper dels pares és un altre dels elements que Haneke retrata sense pietat–, l’ha imitat. I no n’espera cap més conseqüència que la que es produeix quan apaga el televisor després d’una pel·lícula o d’un programa violents.

En Funny Games, en realitat, s’hi dóna un pas més. I el missatge és evident des de molt prompte: no és una qüestió d’adolescents, tu també en formes part. Tu també t’has acostumat a mirar la violència sense veure-la, a tu també se t’ha tornat innòcua, sembla dir Haneke a l’espectador. I, a partir d’això, converteix la pel·lícula en un joc metafílmic. Una mena d’estudi sobre la representació espectacular de la violència, ple de bromes directes a l’espectador que li recorden constantment com de fàcil de manejar que és, al mateix temps que el fan còmplice necessari d’uns actes novament gratuïts, novament inexplicables, i novament executats per dos joves impol·luts de casa bona.

La pel·lícula, com també Benny’s Video, té moltes altres cares. I revisar-la ara, amb la perspectiva de les que Haneke ha anat rodant en els deu anys posteriors, permet referir-se a algunes constants del cinema del director austríac. Per exemple, la recurrència de l’esquema en què una família burgesa, acomodada, triomfadora, veu trontollar les seues seguretats per un fet que no s’expliquen, davant del qual es troben completament indefensos, nus; humiliats, fins i tot. Un atac davant del qual no només no els val la seua situació privilegiada, sinó que, més aviat, hi exerceix de gàbia daurada.

La violència de Funny Games és repulsiva, revolta l’espectador, li dirigeix un fort colp de puny a l’estómac. Actua com una mena de lliçó moral, però molt directa i molt simple, que vol fer evident la construcció –la manipulació, en conseqüència– que hi ha al darrere de qualsevol representació espectacular; i, en particular, de la utilització visual –cinematogràfica, televisiva, etc.– d’aquesta violència.