La defensa que fa Montaigne (Assaigs, “Llibre segon”, Capítol III) de la llibertat per triar la pròpia mort. Com de costum –però potser ací és més pertinent que mai– amb profusió de cites d’autors clàssics i d’exemples de diverses èpoques i cultures que en reforcen la idea. Una idea que ve a dir que allò que és propi del savi és viure “tant com ha de viure, no tant com pot”. I el fet de triar la manera i el moment de la mort no només no vulnera cap precepte –ni legal ni moral– sinó que, al contrari, mereix rang de valentia i de naturalitat, a més del ja esmentat de la saviesa.
Això contrasta, evidentment, amb l’actual allargament artificial de la vida, i amb la penalització –legal, moral, social...– de qui gossa intentar-ho o demanar-ho: de qui pretén decidir què fer amb la seua vida. Fins i tot, més encara: un cert retorn a les essències més integristes de l’hegemònica moral judeocristiana promou el patiment i la prolongació dels moments més dolorosos del traspàs com l’única forma possible de morir: una mena de penitència final que expie el pas per la vida.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada