Caché

Des de la interessant Benny’s video, he esperat de veure cada nova pel·lícula de Michael Haneke amb l’avidesa i la impaciència pròpia dels incondicionals, i Caché no n’ha estat una excepció. Al contrari, des que va passar per Cannes que esperava que s’estrenés a casa nostra, i, en anar a veure-la, he pogut confirmar diverses coses: principalment, que l’obra del director austríac ha anat creixent d’una manera ben evident amb cadascuna de les pel·lícules que ha lliurat; que el seu és un cinema pertorbador i angoixant com pocs, que genera imatges d’aquelles que resten marcades a la retina durant molt de temps; i que, si no ho era ja, amb Caché passa directament a formar part dels grans cineastes europeus contemporanis.

El sentiment de culpa és un dels ingredients bàsics de la pel·lícula: el d’un adult que recupera un fet aparentment soterrat de la infantesa; però, sobretot, el d’una societat opulenta que sap –encara que preferesca obviar-ho– que ho és justament en la mesura que en manté en la indigència a d’altres. I la por, el pànic a qualsevol element estrany que vinga a pertorbar les falses seguretats sobre les quals s’assenta la nostra vida de cultes homes occidentals. Una por que Haneke explota a la perfecció en un relat que aprofita alguns elements del thriller psicològic per construir una inquietant metàfora de la societat actual.