04 d’octubre 2007

Escriptor

Crec que va ser a la Facultat que vaig saber per primera vegada de l’existència de Josep Palacios. Però off the record, en cap cas com a matèria d’estudi, i envoltada amb una certa aura de misteri la narració de la inusual tria que havia fet el de Sueca. La renúncia a publicar res més quan tot just si començava a fer-ho, la invisibilitat buscada i assumida, la negativa a participar de cap “vida literària” pública, i la qualitat dels textos que, segons aquest mateix relat, continuaria escrivint i guardant en un calaix.

En qualsevol altra literatura, un autor d’aquestes característiques hagués estat convertit en alguna cosa semblant a una llegenda. Però a casa nostra, llavors no se’n va parlar gaire; i ara, ja fa anys que no en parlava ningú. De fet, la darrera vegada que vam tenir-ne alguna notícia, el seu nom estava ocult sota una sigles.

Per això, sobta trobar Palacios tan present a L’home manuscrit; trobar-l’hi convertit en matèria novel·lesca. La de Baixauli no és una obra sobre el seu paisà, però sí que té alguna cosa d’homenatge a una figura –a penes si dissimulada sota el nom d’Escriptor– que encarna, en certa forma, la concepció de la literatura que suposa el tema central de la novel·la.

Fou a l’estiu, també, que rellegí Alfabet, d’Escriptor, autor de Sueca que visqué pràcticament incògnit i els llibres del qual ara, a lustres de la seua mort, es revaloraven. Morena l’havia llegit durant el primer curs de Filologia, a indicació d’un professor. Alfabet li produí plaer i confusió alhora. Dos estius més tard, sense l’estímul acadèmic, el va reprendre. La relectura li duplicà el plaer. També la confusió.

L’home manuscrit: sense dubte, una de les millors novel·les en català publicades enguany.

01 d’octubre 2007

En diàleg

imatge

Al cinema, ahir a la vesprada, Dialogue avec mon jardinier. Una pel·lícula amb evidents punts de contacte, em sembla, amb l’únic treball anterior que recorde haver vist de Jean Becker, Les enfants du marais; però, també amb la darrera –aquesta sí, d’una llista ja llarga– en què participés Daniel Auteuil com a actor: Mon meilleur ami, de Patrice Leconte.

En el primer cas, perquè totes dues comparteixen una mateixa visió del camp, de la vida al camp. Un camp que representa la felicitat de les coses simples, enfront d’una ciutat –encarnada pel pintor (Auteuil) que retorna de París per instal·lar-se a la vella casa familiar– que suposa l’artifici i la complicació impostada. Una visió que té alguna cosa d’ingenuïtat idíl·lica, si es vol, però que Becker ha defensat honestament, i amb uns diàlegs –sobretot pel que fa a les intervencions del jardiner– que destil·len tota una filosofia de vida.

En el cas del film de Leconte, de la seua banda, perquè hi comparteix el joc dialèctic entre dos estils de vida oposats. D’un costat, el taxista amable, simple, feliçment senzill; i, enfront, novament Auteuil per encarnar no un pintor, però sí un marxant d’art, atrapat en la infelicitat d’una vida artificiosa, de ritme frenètic, de solitud molt acompanyada.

En tots dos casos, a més, hi ha el factor de l’aprenentatge, que serveix per marcar explícitament l’opció dels directors. Un aprenentatge unidireccional, que va del simple al culte, del camperol al ciutadà.