El record nítid de les dues ocasions en què he pogut contemplar de prop el llenç de Rembrandt. I l’oportunitat de recuperar-ne algunes sensacions de la mà de Greenaway i d’un experiment fílmic, un assaig que explora els punts de contacte i les divergències entre cinema i pintura.
Greenaway busca trencar els esquemes massa recurrents del cinema actual, l’escàs marge d’acció d’un llenguatge molt condicionat per la necessitat de ser comercial; el retorn, en definitiva, a un ús més artístic del cinema. I això es tradueix, en aquesta ocasió, en una posada en escena molt teatral, sense a penes exteriors. En uns textos en què el contingut líric depassa el pròpiament narratiu. I en una reivindicació del poder de la imatge per explicar, per suggerir, sense necessitat d’additius.
El film reconstrueix alguns aspectes de la vida de Rembrandt; especialment, la incògnita sobre el ràpid declivi d’un pintor que estava en el cim vital i artístic. I l’obra que hi dóna títol és l’eix central d’un plantejament en què es barreja realitat històrica i conjectura, un misteri que –més que no resoldre’s– va erigint-se davant dels ulls de l’espectador. Una ficció sobre les diferents teories creuades que ha originat la creació del quadre: una conspiració, d’una banda; i en l’altra, la venjança i la provocació de Rembrandt en forma d’obra d’art.
Greenaway és, potser, la definició vivent de la postmodernitat en el món del cinema. Capaç d’un sentit de l’estètica que converteix cada pla en un quadre en potència. D’un joc de llums –i d’ombres, sobretot– que remet directament al pintor flamenc. Però també d’un exhibicionisme formal, d’un barroquisme, que per moments sembla ofegar un contingut que, d’altra banda, s’allarga innecessàriament. I la sensació habitual d’una certa ambigüitat entre profunditat intel·lectual i pura aparença.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada