Encara el veig, amb aquella figura pàl·lida i pulcra, llastimosa i respectable, irremeiablement desolada. Era en Bartleby. Vingut d’enlloc, i amb una fama literària associada inevitablement a una frase, gairebé tan coneguda com les paraules inicials del Quixot o de La metamorfosi kafkiana: el lacònic “Preferiria no fer-ho” amb què respon al requeriment d’atendre una feina rutinària. L’únic argument d’un enigmàtic ésser la vida del qual es limitarà, a partir d’aquell moment i progressivament, a no actuar.
Escrit després de Moby Dick, l’altre gran clàssic de Melville, Bartleby és –potser– l’antítesi aparent del capità Ahab.
Hi ha la línia evident que uneix Bartleby amb Kafka. Però també la que arriba a Borges, a l’existencialisme, a la literatura de l’absurd. I a Pessoa, sobretot: perquè si Bartleby afirmava que preferia no fer-ho, Bernardo Soares va elaborar tota una teoria de la inutilitat de qualsevol acció.
És difícil reduir la determinació de Bartleby a un acte de rebel·lia. L’absència de causes explícites o d’una meta aparent, la sensació que ell ha entés alguna gran veritat que nosaltres no som capaços de copsar, i l’extrem de portar la decisió fins a les darreres conseqüències, impliquen molt més que una revolta, que una insubmissió. I, sobretot, suggereixen altres lectures que tenen més a veure amb la condició humana, amb la solitud que hi és inherent, amb l’encaix d’aquesta fràgil realitat en el món.
[Bartleby recuperat, una vegada més. Ara, en un àlbum il·lustrat magistralment per Javier Zabala, i amb la traducció de Miquel Desclot.]
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada