21 de setembre 2008

Incurable

Avui, i per primera vegada a la nostra història, tota una categoria de nens i d'adolescents són estigmatitzats quotidianament, sistemàticament, estigmatitzats com a mals alumnes emblemàtics. Ja no se'ls posa de cara a la paret, ni se'ls planten les orelles de burro, la mateixa expressió “mal alumne” ha caigut en desús, el racisme es considera una infàmia, però constantment són filmats, mostrats a tot França, sobre les malifetes d'alguns d'ells s'escriuen articles que els presenten tots com un càncer incurable al flanc de l'Educació Nacional. No contents de sotmetre'ls a allò que s'assembla a un apartheid escolar, cal que, de propina, els veiem com una malaltia nacional: són tota la joventut de totes les barriades dels suburbis. Tots mals alumnes, en l'imaginari del públic, i perillosos: l'escola deuen ser ells, ja que només es parla d'ells quan es parla de l'escola.

Ja que només es parla de l'escola per parlar d'ells.

Daniel Pennac, Mal d'escola

20 de setembre 2008

Universitat: el herrero y el palo

No sé si la Universitat de València oferia fins ara un servei de creació de blocs. Jo no n’he tingut cap notícia fins aquest mateix matí, però algunes coses que he pogut llegir fan intuir que sí, que ja existia. Avui, però, en accedir a l’entorn virtual d’usuari, m’hi he trobat al menú la nova opció de Blogs, i en seguir l’enllaç he creat una pàgina amb el meu nom d’usuari en aquest entorn i un d’aquells missatges estàndard de benvinguda. No és del tot certa, per tant, l’afirmació que feia ahir l’administrador d’aquesta iniciativa: De momento la gente ha creado su blog personal sin introducir posts nuevos. A las 22:30 habíamos pasado de 70 blogs a 1100. De moment, "la gent" no ha creat res: es tracta només de la curiositat de trobar-se una possibilitat nova al gris menú habitual, i un sistema que –automàticament– publica el bloc en seguir l’enllaç. Si més no, així funciona per als docents.

La proposta –que no cal dir que és ben interessant– torna a demostrar, però, l’escàs interés de la Universitat per la normalització lingüística; en contra, segurament, del que molts des de fora estan disposats a creure. I, en particular, l’interés absolutament nul en aquest sentit del Servei d’Informàtica. Que ja ens té acostumats al fet que l’entrada a l’entorn d’usuari es fa, per defecte, en castellà –l’opció en català l’has d’anar a buscar expressament; és, com d’habitud, l’opció marcada–. I que ara, simplement, no ha contemplat aquesta opció. Tot i que els recursos en català per a wordpress –el sistema que utilitzen– són ben abundants des de fa temps, els informàtics de la Universitat no veuen cap motiu de fer-hi servir aquest idioma exòtic. Especialment en les plantilles, que són la cara visible del web: no han trobat cap motiu perquè la que han dissenyat expressament per a l’ocasió tingués –si més no– la versió en la llengua que –diuen– és l’oficial de la institució. Els blocs de la Universitat de València, doncs, parlaran en castellà.

15 de setembre 2008

Setembres

Una de les sorpreses del temps: descobrir que hi ha coses de la personalitat que –contràriament a allò que potser cabia esperar-ne– no es curen amb els anys. Que hi ha aspectes que no només no minven, sinó que no fan més que créixer, evidenciar-se, arrelar en allò que considerem la manera de ser.

Que les contradiccions no es resolen, que les pors no desapareixen. Que l’esforç enorme d’escapar d’un dubte és, únicament, la manera d’entrar-ne en el següent, i sense haver-hi après gaire.

04 de setembre 2008

Embrutar papers

Però hauria d'haver-hi alguna coerció de les lleis contra els escriptors ineptes i inútils, com n'hi ha contra els vagabunds i els desqueferats. Allunyarien de les mans del nostre poble a mi i a altres cent. No és broma. Embrutar papers sembla que és símptoma d'un segle desajustat. ¿Quan hem escrit tant sinó des que vivim en aquests desordres? ¿Quan ho feren els romans sinó després de la seua ruïna? [...] La corrupció del segle es produeix per la contribució particular de cadascú de nosaltres; alguns hi aporten la traïció; d'altres la injustícia, la irreligió, la tirania, la cobejança, la crueltat, segons que siguen més poderosos; els més febles, entre els quals em trobe, hi aporten la imbecil·litat, la vanitat, l'ociositat. Sembla que siga l'estació de les coses vanes quan les desgràcies pesen damunt nostre. En un temps on fer malèvolament és tan comú, no fer més que inútilment és com lloable.

Michel de Montaigne, Assaigs (Llibre Tercer)

02 de setembre 2008

Vida i destí

L'inici de l'estiu, i el temps de les lectures pendents. Entre aquestes, una Vida y destino que feia molts mesos que esperava -de fet, tants com perquè encara no n'existís la versió en català. Una obra amb les característiques idònies -una magnitud i una capacitat de colpir- perquè deixe una petja ben profunda:

Vida y destino és una grata sorpresa. Vull saber més coses de Grossman, de quan i com va escriure aquesta obra immensa; de per què la va escriure. Qui era, en definitiva, aquest home que va veure tan clara -i des de dins- l'associació entre l'estalinisme i el nazisme, entre el totpoderós estat de partit únic inspirat en Hitler, i el totpoderós estat de partit únic il·luminat per Lenin i perfeccionat per Stalin.

Perquè aquest és, potser, un dels temes centrals de la novel·la, que la recorre de cap a cap, però que es fa més explícit al capítol 15é de la segona part, en la conversa entre un oficial de les SS i un dels soldats russos reclòs al camp. El discurs de Liss, que Mostovskói prefereix ignorar perquè el condueix al dubte sense retorn respecte de les seues conviccions més íntimes, i que situa tots dos personatges com les dues cares d'un espill.

Vida y destino iguala els homes, l'Home: russos o alemanys, sense diferències importants. La retòrica, el tractament amb què uns i altres es refereixen a Stalin o a Hitler: el pare, el líder suprem, el guia, investit d'infal·libilitat; que sap el que es fa, i a més ho fa pel bé dels seus, fins i tot quan res no convida a pensar en aquest sentit. Els camps de concentració i els gulags, on es dóna tanta o més importància als hipotètics dissidents interiors que als presoners de l'exèrcit contrari. La por a opinar, els delators, les absurditats burocràtiques dignes del pitjor malson de Kafka, les porgues massives de milions d'éssers humans, etc. Exactament igual de presents en tots dos bàndols, amb vestits diferents.

Això és el que fa posar els pèls de punta de l'obra de Grossman: la clarividència de mostrar una identitat de mecanismes que ˗fins avui mateix˗ molts intel·lectuals progressistes occidentals es neguen a acceptar; o, en el millor dels casos, és ara quan comença a ser acceptada. Llegir frases, bé del narrador o bé d'algun personatge, que tenen alguna cosa de profecia, de vaticini:

¿Cree que el mundo nos mira a nosotros con horror y a ústedes con amor y esperanza? Créame, quién ahora nos mira con horror a nosotros, también les mirará con horror a ústedes.

Vassili Grossman, Vida y destino, 2a part, capítol 15é

[del 30-7-08]