Sísif era valencià

Sembla que Martí Domínguez ha tingut més paciència que no nosaltres. Sembla que s’hi ha quedat a observar-los, mentre nosaltres hem marxat: hem hagut de marxar. Però l’esforç ha valgut la pena només per aquest impagable treball d’autèntica entomologia que publicava avui a la premsa:

Potser el que empenyia Sísif no era una pedra sinó una falla. Per això per a nosaltres la seua gesta ens resulta del tot natural. No és un esforç va, el de pujar tots els anys la costera de la muntanya, indefinidament, tenallat en un ritual que pot semblar absurd. La vida no és més que una comèdia, i alguns hi troben així un sentit preclar. Molts valencians tan sols viuen per a fer això: per hissar la falla i tornar a començar. Fins i tot llueixen amb orgull l’antiguitat, i desfilen condecorats pels carrers de la ciutat amb la glòria de ser uns escaladors infatigables. El faller, al capdavall, és un alpinista nat, i no hi ha gran diferència entre qui decideix obrir una nova via en una muntanya dels Andes i qui participa en una comissió fallera. En definitiva, més sentit té aquest últim esforç, ja que d’alguna manera els legitima davant del seu govern: la policia, els bombers, totes les forces vives estan a la seua disposició, i tallen els carrers, fan el que els dóna la gana, i són aplaudits amb entusiasme. Els polítics animen el poble a involucrar-se en aquesta tasca sisífica, i només cal veure en l’ofrena la quantitat de nadons i de xiquets que hi desfilen: és notori que els fallers es reprodueixen amb jocunda alegria, perquè d’alguna manera sobre ells no pesa el tedi de l’existència, ni cap dubte transcendent. Tenen una missió en la vida. Aquestes falles passades els he observat atentament, he fet l’exercici montaignià de posar-me en el seu lloc, i he capit la seua força engalipadora. Sentir-se part d’una colla –tots amb el mateix folre polar color blau o taronja–, guisant comunalment una paella, menjant al carrer, bevent vi negre del celler del barri, pelant cacaus i tramussos, i celebrant sense complexos que un altre any han plantat la falla, tot allò m’ha produït un enlluernament revelador. Sísif al seu costat era un primari, perquè ningú no entén què set sous trobava en aquella pedra; en canvi, aquells monuments fallers estan ornats per l’esforç col·lectiu: aquella falla és, si fa no fa, totèmica com les escultures de l’illa de Pasqua. La gent es meravella que allò –una falla de trenta metres d’alçària i un cost d’un milió d’euros– es creme al cap de quatre dies, i fins i tot algun agosarat proclama que s’hauria de conservar d’alguna manera. Allò sí que seria una condemna, viure tot l’any amb el monument periclitat de l’any anterior. En canvi, tan bon punt el cremen tornen a començar, i milers de persones honrades ja tenen alguna cosa amb què omplir la somorta existència de l’any vinent. I cal dir que molts pocs habitants d’aquest planeta són més feliços que ells. En aquests moments, una setmana després de la cremà, hi ha una veritable gernació de valencians tornant a escalar la muntanya. Tots a una veu, empenyent ja la nova falla. I això corprén el cor més sensible.

Martí Domínguez, Suplement Quadern (El País), 26-03-09