26 de març 2009

Sísif era valencià

Sembla que Martí Domínguez ha tingut més paciència que no nosaltres. Sembla que s’hi ha quedat a observar-los, mentre nosaltres hem marxat: hem hagut de marxar. Però l’esforç ha valgut la pena només per aquest impagable treball d’autèntica entomologia que publicava avui a la premsa:

Potser el que empenyia Sísif no era una pedra sinó una falla. Per això per a nosaltres la seua gesta ens resulta del tot natural. No és un esforç va, el de pujar tots els anys la costera de la muntanya, indefinidament, tenallat en un ritual que pot semblar absurd. La vida no és més que una comèdia, i alguns hi troben així un sentit preclar. Molts valencians tan sols viuen per a fer això: per hissar la falla i tornar a començar. Fins i tot llueixen amb orgull l’antiguitat, i desfilen condecorats pels carrers de la ciutat amb la glòria de ser uns escaladors infatigables. El faller, al capdavall, és un alpinista nat, i no hi ha gran diferència entre qui decideix obrir una nova via en una muntanya dels Andes i qui participa en una comissió fallera. En definitiva, més sentit té aquest últim esforç, ja que d’alguna manera els legitima davant del seu govern: la policia, els bombers, totes les forces vives estan a la seua disposició, i tallen els carrers, fan el que els dóna la gana, i són aplaudits amb entusiasme. Els polítics animen el poble a involucrar-se en aquesta tasca sisífica, i només cal veure en l’ofrena la quantitat de nadons i de xiquets que hi desfilen: és notori que els fallers es reprodueixen amb jocunda alegria, perquè d’alguna manera sobre ells no pesa el tedi de l’existència, ni cap dubte transcendent. Tenen una missió en la vida. Aquestes falles passades els he observat atentament, he fet l’exercici montaignià de posar-me en el seu lloc, i he capit la seua força engalipadora. Sentir-se part d’una colla –tots amb el mateix folre polar color blau o taronja–, guisant comunalment una paella, menjant al carrer, bevent vi negre del celler del barri, pelant cacaus i tramussos, i celebrant sense complexos que un altre any han plantat la falla, tot allò m’ha produït un enlluernament revelador. Sísif al seu costat era un primari, perquè ningú no entén què set sous trobava en aquella pedra; en canvi, aquells monuments fallers estan ornats per l’esforç col·lectiu: aquella falla és, si fa no fa, totèmica com les escultures de l’illa de Pasqua. La gent es meravella que allò –una falla de trenta metres d’alçària i un cost d’un milió d’euros– es creme al cap de quatre dies, i fins i tot algun agosarat proclama que s’hauria de conservar d’alguna manera. Allò sí que seria una condemna, viure tot l’any amb el monument periclitat de l’any anterior. En canvi, tan bon punt el cremen tornen a començar, i milers de persones honrades ja tenen alguna cosa amb què omplir la somorta existència de l’any vinent. I cal dir que molts pocs habitants d’aquest planeta són més feliços que ells. En aquests moments, una setmana després de la cremà, hi ha una veritable gernació de valencians tornant a escalar la muntanya. Tots a una veu, empenyent ja la nova falla. I això corprén el cor més sensible.

Martí Domínguez, Suplement Quadern (El País), 26-03-09

23 de març 2009

De com llançar a perdre un bon text literari

Havia llegit –fa anys, en el moment que es va publicar– la traducció al castellà de Lisboa, Livro de Bordo, de Cardoso Pires. I en recordava poques coses, però sabia que l’havia gaudit. Per això, fa uns dies, encete amb ganes l’edició que n’ha fet recentment la Universitat de València, però l’acabe amb un sentiment més aviat d’emprenyament. Per una traducció ortopèdica, que me n’entrebanca la lectura fins a límits molestos. Per una sintaxi abrupta i per una bona quantitat d’errors gramaticals escampats per tot el text. Una autèntica llàstima, perquè aquesta Lisboa mereixia millor sort.

  • hi va anar a viure ben aviat a Lisboa
  • Ací tens perquè és que [...] em sent així de distant
  • allí en l’alt, semblava etern amb la ciutat als seus peus
  • hi podem veure-la fumar cigars
  • Passa què, més enllà d’aquesta zoologia, n’hi ha un altra que el Mestre la recollí als passadissos del Parlament
  • dins del café hi és Almada
  • s’ha vist passat a monument de plaça i d’eternitat sense que ningú no sàpia perquè
  • torne a ensopegar en un altre poeta
  • al carrer del poeta Pascoaes, encara ensopegue en un llibre dibuixat a la porta de la biblioteca pública

09 de març 2009

Professió de corbats

Pocs escriptors com Sebald són capaços de reproduir literàriament el procés mental de l’associació d’idees, de la derivació constant de temes que sembla tendir a l’infinit. Aquella que ens fa preguntar-nos –de vegades– com hem arribat a un determinat punt de la reflexió, del discurs o de la conversa. I fa igual, en definitiva, quin n’haja estat l’origen. També per a Sebald, que comença parlant del cultiu de la seda i acaba relacionant les malalties dels teixidors amb les dels escriptors.

[…] los tejedores en particular, los eruditos i demás escritores, todos ellos comparables en algunos aspectos entre sí, como se puede consultar en la Revista de psicología experimental, publicada aproximadamente en aquella época en Alemania, tendían a la melancolía y a todos los males que derivan de ella, se entiende en un trabajo que obliga a sentarse constantemente encorvado, a una ardua reflexión permanente y a un cálculo ilimitado de amplios modelos artísticos. Creo que uno no se hace fácilmente una idea de la impotencia y los abismos a los que a veces puede arrastrar a una persona la reflexión constante, que no concluye con el denominado cese de jornada, y la sensación que penetra hasta los sueños de haber prendido el hilo equivocado.

W. G. Sebald, Los anillos de Saturno

I no, per cert. Un no es fa fàcilment una idea de la impotència a què al·ludeix el fragment. Ni del significat de la sensació –que es filtra fins al mateix somni– d’haver pres el fil equivocat.

01 de març 2009

La poesia somiadora de la quotidianitat

imatge

Més tard, quan va haver satisfet els seus desitjos, va dormir en una perfumada casa de putes, roncant vigorosament al costat d’una meuca insomne, i va somiar. Podia somiar en set llengües: italià, espanyol, àrab, persa, rus, anglès i portuguès. Havia anat agafant llengües de la mateixa manera que els mariners agafen malalties; les llengües eren la seva gonorrea, la seva sífilis, el seu escorbut, la seva malària, la seva pesta. Tan bon punt es va adormir, mig món es va posar a barbotejar dintre del seu cap, a explicar històries meravelloses de viatgers. En aquest món a mig descobrir, cada dia arribaven notícies de nous encanteris. La poesia somiadora de la quotidianitat, reveladora i visionària, encara no havia estat esclafada per la realitat prosaica i estreta de mires.

Salman Rushdie, L’encantadora de Florència