26 setembre 2009

Punt de cadeneta

“Al principio era la palabra. Después la palabra se volvió incomprensible” (Ennio Flabiano, citado por Nicole Krauss en un hotel de Liubliana).

... i llegit en l’interessant Dietario voluble d'Enrique Vila-Matas en el sofà de casa.

08 setembre 2009

L'esquerra agònica

imatge

Acabe el llibre de Doro Balaguer que he anat llegint de manera intermitent al llarg de l’últim mes, aproximadament. Entre anades i vingudes, avions, i pauses d’altres lectures més urgents.

Tenia unes referències prèvies molt vagues del personatge en qüestió; poca cosa, més enllà d’haver-li llegit algun article en premsa, de relacionar-lo amb el comunisme i el nacionalisme valencià, i de saber-li una certa dedicació a la pintura. Poca cosa, per a un coetani amb qui compartisc una ciutat relativament menuda, i unes idees no sé si menudes, però efectivament minoritzades, subterrànies, gairebé invisibles. Causa o conseqüència, no ho tinc del tot clar; però sembla evident la fractura generacional, i això només pot ser un símptoma negatiu: en unes altres condicions, no s’explicaria que no conegués Doro Balaguer.

Molt interessant la part més memorialística del llibre, que recupera ­­­–entre altres coses– una ciutat de València inèdita per a molts de nosaltres; i la de reflexió sobre el país, la cultura i la política dels últims cinquanta anys. Em descobrisc una sintonia ideològica amb l’autor més que remarcable, i em reconforta llegir-hi coses que habitualment ningú no s’atreveix a posar per escrit. Sempre és més fàcil parlar d’una espècie de mala sort còsmica dels valencians que no parar-se a observar els esdeveniments de les últimes dècades, quins n’han estat els actors i quines les decisions que han pres. Balaguer no ho ha escrit, però jo he llegit responsables; i no només en la dreta política.

Modèstia i sinceritat, un estil reposat de persona viscuda que mira enrere des de l’escepticisme i l’absència d’ambicions. Sense afany de protagonisme, ni estridències. Sense bilis, però amb la contundència que li atorguen els anys. I amb un títol, per cert, que no pot ser més encertat. Massa amable, fins i tot, l’adjectiu.

04 setembre 2009

Estètica de la recepció

imatge

Els autors d’El último guión deuen creure que han fet una pel·lícula sobre Buñuel, però l’han feta sobre el pas del temps. Sobre la caducitat de les nostres ambicions, sobre la tossuda tendència a enlletgir de les coses.

01 setembre 2009

Odissea

imatge

Tot i que l’Ulisses de Joyce ha quedat –lògicament– associat a la ciutat de Dublín, l’obra conté algunes referències que van un poc més enllà de les fronteres de la ciutat –i de la torre Martello de Sandycove! En l’episodi número dèsset, per exemple, construït a partir d’una estructura de preguntes i respostes que recorda un catecisme, Bloom considera quines coses podrien impulsar-lo a anar-se'n. I, entre aquestes, l’atractiu de determinats llocs d’Irlanda; una autèntica guia turística per a fetitxistes de diversa mena:

What considerations rendered departure desirable?

The attractive character of certain localities in Ireland and abroad, as represented in general geographical maps of polychrome design or in special ordnance survey charts by employment of scale numerals and hachures.

In Ireland?

The cliffs of Moher, the windy wilds of Connemara, lough Neagh with submerged petrified city, the Giant’s Causeway, Fort Camden and Fort Carlisle, the Golden Vale of Tiperrary, the islands of Aran, the pastures of royal Meath, Brigid’s elm in Kildare, the Queen’s Island shipyard in Belfast, the Salmon Leap, the lakes of Killarney.

James Joyce, Ulysses

Nosaltres, en qualsevol cas, ens hem retrobat el fragment en qüestió a la tornada. Després de catorze dies de conduir per l’esquerra un cotxe amb el volant a la dreta. De carreteres impossibles entre paisatges impensables. I d’una ruta que coincideix només en part amb la que no va fer Bloom: Dublín, Wicklow, Cork, Cobh, Kinsale, Clonakilty, Baltimore, Limerick, Bunratty, Cliffs of Moher, Doolin, Galway, Clifden, Kylemore, Dublín. La nostra ruta.